defensa

Un altre gran absent de la política espanyola: la defensa

És ben conegut que el govern espanyol (com també el català), actua com si la família no existís, o almenys, com si no entrés dins del camp de les polítiques públiques. I això a pesar de que el país pateix una de les pitjors crisis demogràfiques de la seva història.

Quelcom de similar passa amb una altra competència dels poders públics com és la defensa. A pesar que aquesta pràcticament mai ocupa la primera plana dels diaris ni els titulars dels telenotícies, no és un aspecte menor de les competències governamentals.

Primerament, perquè la missió primària d’un estat és precisament protegir els seus ciutadans contra la inseguretat, ja sigui de procedència interna (competència del ministeri de interior) o externa (competència del ministeri de defensa). I en segon lloc, i encara més important, perquè l’evolució del context internacional general i encara més el del nostre entorn més proper és molt preocupant.

Repassem ràpidament quin és el context geopolític d’Espanya i per tant també de Catalunya.

Al sud tenim el Marroc, un enemic històric convertit en soci per pura necessitat. Un país que guarda rancors contra nosaltres i que està duent a terme una política exterior alarmant.

Madrid corre el risc de perdre la seva posició com a aliat principal dels Estats Units a la regió

Primerament, es vol posicionar com el soci preferit dels Estats Units en la regió que actua com a porta entre l’Oceà Atlàntic i el Mediterrani. Rabat sap que la seva posició geogràfica és tan estratègica com la d’Espanya. Madrid corre el risc per primer cop en la història contemporània de perdre el seu estatus d’aliat principal dels Estats Units en la regió.

En segon lloc, el Marroc se serveix, com tants altres estats de la perifèria de la UE, de la pressió migratòria per obtenir avantatges dels seus veïns europeus. El cas del salt massiu de la tanca de Ceuta del maig del 2021 va deixar en evidència fins a quin punt l’estabilitat espanyola depèn de la bona voluntat del rei del Marroc.

En tercer lloc, el Marroc s’està armant de forma massiva: al 2022 el país tindrà el  pressupost militar més elevat de la seva història. El Marroc gastarà un 4,3% del seu PIB en defensa, mentre que Espanya el 2020 ni tan sols arribava al 1,5%.

A més, les armes que compra el Marroc provenen en bona part dels Estats Units. En determinats aspectes, les capacitats marroquines superaran dintre de poc les espanyoles, com serà el cas dels helicòpters de combat gràcies a la compra de 36 Apache nord-americans (Espanya disposa únicament de 18 helicòpters Tigre, l’equivalent europeu de l’Apache).

El Marroc gastarà un 4,3% del seu PIB en defensa, mentre que Espanya al 2020 ni tan sols arribava al 1,5%

En quart lloc, el fet que a Espanya hi habiti una comunitat marroquí molt nombrosa (es calcula que més d’un milió de persones), complica encara més les coses en cas d’escalada de tensions amb el veí del sud. Només cal veure com la política exterior alemanya està condicionada per la seva nombrosa comunitat turca (fins al punt d’abandonar vergonyosament un soci i aliat militar europeu com és Grècia) per entendre per què això és un problema.

En definitiva, un conflicte amb el Marroc no es pot excloure, i per prevenir-lo, res millor que assegurar-se la supremacia militar regional, com Espanya ha fet tradicionalment.

A més del Marroc, la situació d’Espanya ve també condicionada per la inestabilitat que regna a Algèria, país del qual depenem pel gas natural i que és una autèntica bomba de rellotgeria social com Converses explicava fa uns mesos.

Més al sud, a l’altra banda del Sàhara, hi trobem un clima encara més tens. França està en plena retirada del Sahel, i a la regió hi creixen tant la misèria com els sentiments anti-occidentals, del qual els jihadistes s’aprofiten per atacar els dèbils poders públics. Un còctel perfecte perquè hi hagi noves onades d’immigració combinades amb atacs terroristes. I Espanya és la primera frontera europea amb la qual aquests fenòmens toparan.

Aquests són només els reptes més immediats als quals la defensa espanyola ha de fer front. Però n’hi ha d’altres a escala mundial en els quals Espanya es veuria arrossegada com a membre de la UE i de l’OTAN. Es tracta del rearmament rus i sobretot de la cursa armamentística xinesa. Com pot Espanya ser un soci creïble si ni tant sols és capaç d’afrontar les seves amenaces més immediates?

Per tant, la pregunta no pot esperar més: què està fent el govern espanyol per fer front a aquestes amenaces?

El pressupost de defensa s’ha augmentat darrerament i ja depassa els 10.000 milions d’euros per al 2022.

La major part de l’increment de la despesa militar està destinat a acabar programes de modernització que s’arrosseguen des de fa anys per raons pressupostàries i que és urgent acabar

És una bona notícia, però a la pràctica, la major part de l’increment de la despesa militar està destinada a acabar programes de modernització que s’arrosseguen des de fa anys per raons pressupostàries i que és urgent acabar. Es tracta per exemple dels submarins de la classe S-80 (previstos des del 2004), la modernització del parc d’helicòpters Tigre i Chinook o la producció del vehicle terrestre 8×8 Dragón (autoritzat al 2007). Bona part del increment del pressupost s’està destinant a més a sufragar costos de personal, que cal dir que estava tradicionalment molt mal pagat.

Tot plegat deixa poc marge a la inversió en recerca i desenvolupament i a millores necessàries en aspectes clau d’una defensa eficaç com la logística o la infraestructura de defensa, segons apuntava un editorial recent del web especialitzat Infodefensa.com.

Des d’un punt de vista polític, a més, la defensa d’Espanya mai ha estat una prioritat del govern Sánchez. Tant és així que aquest àmbit crucial per a qualsevol país seriós està totalment absent del pla Espanya 2050 presentat l’any passat, en un context de gran incertesa internacional. Un pla que com ja es va comentar, té un valor estratègic nul.

Sense els mitjans adequats, i el que és encara pitjor, sense una visió clara ni objectius concrets, no es pot dir que Espanya es prengui la seva defensa seriosament. Al cap i a la fi, no és estrany que els Estats Units estiguin tan interessats en el Marroc.

El Marroc gastarà un 4,3% del seu PIB en defensa, mentre que Espanya el 2020 ni tan sols arribava al 1,5% Click To Tweet

Creus que Sánchez ha complert el seu compromís que els preus de la llum del 2021 no serien superiors als del 2018?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú