Hi ha una pregunta que plana sobre tota aquesta història de les joies de José Luis Rodríguez Zapatero, valorades oficialment en més d’1,3 milions d’euros, i que probablement és la més senzilla de totes: com pot acabar una fortuna d’aquestes dimensions dins la caixa forta particular d’un president del Govern?
La qüestió és especialment rellevant després que ahir, davant del jutge, Zapatero optés pel silenci. Però el silenci judicial no impedeix que es dibuixi amb força creixent la que sembla destinada a ser la principal línia de defensa: les joies haurien estat un regal del rei de l’Aràbia Saudita, Abdullah bin Abdulaziz Al Saud, l’any 2007.
És una explicació amb avantatges evidents.
El primer és que el monarca saudita va morir l’any 2015 i, per tant, no podrà confirmar ni matisar res.
El segon és que permet situar els fets en un moment prou llunyà perquè eventuals responsabilitats jurídiques hagin prescrit.
El tercer és que ofereix una aparença de normalitat diplomàtica que, observada de lluny, podria semblar acceptable.
El problema és que, quan s’observa de prop, la qüestió deixa de ser estrictament jurídica per convertir-se en un assumpte moral i polític de primer ordre.
Cal començar per una precisió important. El valor atribuït a les joies probablement és inferior al seu valor real. La lectura detallada de les taxacions conegudes mostra que, en nombroses peces, s’ha valorat essencialment la pedra principal i el muntatge d’or, però no sempre les pedres complementàries, els brillants i altres elements que formen part del conjunt. Quan aquesta valoració sigui completa, la xifra augmentarà.
Però hi ha una segona raó encara més significativa. La taxació s’ha realitzat a valor de reposició. És a dir, no reflecteix el preu que hauria pagat un comprador en una joieria per adquirir peces equivalents. Si aquestes joies poguessin comercialitzar-se en el mercat legal, el seu valor efectiu podria superar àmpliament els dos milions d’euros.
No estem parlant, doncs, d’un rellotge de compromís, d’una placa commemorativa o d’una peça protocol·lària. Estem parlant d’una autèntica fortuna.
La defensa previsiblement argumentarà que l’any 2007 les normes relatives als regals institucionals eren diferents de les actuals. També insistirà que qualsevol eventual delicte de contraban estaria prescrit i que no existeix continuïtat delictiva perquè es tractaria d’un únic episodi. Igualment, les possibles conseqüències fiscals toparien amb el mateix mur temporal de la prescripció.
Correspondrà als tribunals determinar-ho.
Però fins i tot acceptant, només a efectes dialèctics, que totes aquestes objeccions jurídiques fossin correctes, continuaria existint un problema polític enorme.
Perquè allò que resulta difícil d’acceptar és que un president del Govern rebi un regal milionari d’un altre cap d’Estat, el conservi com a propietat privada, no l’incorpori al patrimoni públic i, en abandonar el càrrec, se l’endugui a casa com qui trasllada una col·lecció personal de records de viatge.
Aquesta conducta no necessita qualificacions penals per resultar escandalosa. El simple sentit comú ja és suficient.
Durant segles, des que el govern va deixar de ser un patrimoni personal del sobirà, molt abans que existissin lleis detallades sobre incompatibilitats, transparència o conflictes d’interès, hi havia una norma més senzilla i probablement més eficaç: el governant no podia enriquir-se gràcies al càrrec que ocupava.
No era una qüestió de dreta o esquerra. Ni de monarquia o república. Ni de progressisme o conservadorisme. Era una regla elemental de prudència política.
Precisament per això sorprèn especialment la reacció de Pedro Sánchez. Conscient que la figura de Zapatero continua ocupant una posició de referència moral dins del PSOE, el president del Govern ha intentat minimitzar l’impacte de l’assumpte.
I ho ha fet amb arguments inquietants.
El primer consisteix a afirmar que «tots hem rebut regals». Naturalment. Tots hem rebut regals. Però no tots hem rebut collarets, diamants, robins i peces d’or valorades en més d’un milió d’euros procedents d’un cap d’Estat estranger.
La diferència és tan evident que gairebé resulta ofensiu haver-la d’explicar.
L’altre argument és encara més revelador. Sánchez ha declarat que «l’Espanya de 2007 no és l’Espanya de 2026». És cert. Objectivament, és cert. Però la qüestió no és aquesta.
Perquè les normes administratives poden canviar. Les lleis poden evolucionar. Els procediments poden perfeccionar-se. El que no canvia és el principi moral que impedeix a un governant lucrar-se personalment gràcies al seu càrrec.
Aquest principi era vàlid el 2007. Ho era el 1907. I ho era molt abans.
Potser aquí es produeix una confusió característica del nostre temps: la de creure que tota norma moral és simplement una construcció temporal, una moda cultural o una convenció susceptible de ser redefinida segons les circumstàncies.
Però la integritat pública no funciona així.
Quan un president accepta un regal milionari i el conserva per a si mateix, el problema no és que la societat de vint anys després hagi canviat de criteri. El problema és que el criteri correcte ja existia aleshores.
Per això la qüestió de les joies transcendeix el seu valor econòmic. No es tracta només d’or, diamants o pedres precioses. Es tracta de saber si l’exercici del poder és una responsabilitat al servei del bé comú o una oportunitat per acumular beneficis privats.
I és precisament aquí on la defensa de Zapatero presenta la seva principal debilitat.
Perquè fins i tot si aconseguís evitar qualsevol condemna penal, quedaria intacta la pregunta que ha donat origen a tot aquest episodi.
Com pot acabar una fortuna de més de dos milions d’euros dins la caixa forta particular d’un president del Govern sense que ningú consideri que hi ha alguna cosa profundament equivocada?
I encara més: si la defensa acaba basant-se a justificar la propietat privada d’aquestes joies, no estarà reconeixent implícitament un evident afany de lucre personal? I si aquest afany de lucre queda acreditat per la mateixa naturalesa de la defensa, no reforça precisament la credibilitat de la trama descrita al sumari?
Aquesta és, probablement, la pregunta més interessant de totes.
La qüestió no és si l'Espanya de 2007 era diferent de la de 2026. La qüestió és si l'ètica pública també ha canviat. #Zapatero #PSOE Share on X
