El Sant Pare arriba a terres catalanes. I no ho fa per a un acte qualsevol: ve a commemorar el centenari de la mort d’Antoni Gaudí i a beneir la torre de Jesús, culminant així una fita que convertirà la Sagrada Família en l’edifici religiós més alt del món.
Ve a recordar-nos la dimensió universal de l’arquitecte de Déu, una figura que moltes nacions voldrien poder reivindicar com a pròpia.
Quina gran oportunitat tenim, catalans.
L’oportunitat de mostrar al món que som, efectivament, terra d’acollida. I, en aquest cas, ho som amb una de les veus morals més escoltades del nostre temps.
Però també és una oportunitat per deixar-nos interpel·lar per Antoni Gaudí. Un catòlic conseqüent que va entendre que la grandesa d’aquest món no rau ni en la fama ni en la riquesa, sinó en la lloança al Creador; és a dir, en l’amor als altres. I, si es vol expressar en termes més seculars, Gaudí treballava amb humilitat pels seus contemporanis, pels seus fills i per les generacions futures, conscient que ell no era més que un instrument.
Convé recordar com va viure. En els seus darrers anys, l’home que projectava la catedral més ambiciosa d’Europa dormia en una habitació modesta del taller de la Sagrada Família, vestia amb roba gastada i dedicava els seus dies al temple i a la pregària. Quan un tramvia el va atropellar al carrer de les Corts, el juny de 1926, ningú no el va reconèixer: anava tan humilment vestit que el van prendre per un captaire i el van traslladar a un hospital de pobres.
«El meu client no té pressa», responia quan li preguntaven pels terminis del temple, referint-se a Déu. Aquesta era la seva mesura del temps i de l’èxit.
Deixem-nos interpel·lar, doncs, per un dels catalans més il·lustres de la nostra història. L’exemple de Gaudí ens convida a superar una temptació massa sovint present entre nosaltres: la de buscar sempre els culpables fora. El demà es construeix avui, però no des del tacticisme, la immediatesa o l’emotivisme, sinó des de la generositat, el rigor i la intel·ligència.
Recordem-ho: durant aquests dos dies, el món ens mirarà.
Sentim-nos orgullosos de ser catalans.
Gràcies, papa Lleó XIV, per visitar-nos.
Gaudí no va construir per a ell mateix, sinó per als qui vindrien després. Potser aquesta és la lliçó que Catalunya més necessita recordar avui. #AntoniGaudí Share on X
