Hi ha moments històrics en què una sola xifra explica millor el futur que cent discursos polítics. Aquest és un d’aquests moments.
L’any 2100, la Unió Europea tindrà menys de 400 milions d’habitants. Àfrica superarà els 3.400 milions.
Quatre-cents milions a una banda del Mediterrani. Tres mil quatre-cents a l’altra.
I encara hi ha governs europeus que actuen com si la qüestió demogràfica fos un debat acadèmic menor, una simple derivada estadística o una excentricitat dels qui s’entesten a recordar que les societats només existeixen si algú hi neix.
El món viu un desequilibri colossal. Allà on hi ha més benestar, estabilitat, seguretat i riquesa relativa —Europa, Japó, Corea, bona part d’Occident— la natalitat s’enfonsa. Les societats més desenvolupades han deixat de reproduir-se. No tenen fills suficients ni tan sols per mantenir la població.
Mentrestant, al costat mateix d’Europa, Àfrica entra en una explosió demogràfica sense precedents històrics.
La simple franja del Sahel concentra ja una població jove equivalent pràcticament al conjunt de la població europea.
La Unió Europea tenia el 2023 uns 447,6 milions d’habitants. Arribarà al màxim demogràfic cap al 2029, al voltant dels 453 milions. Després començarà el descens. El 2050 ja haurà perdut prop de set milions d’habitants respecte d’avui. I l’any 2100 haurà caigut fins als 398,8 milions.
Espanya seguirà la mateixa trajectòria. Dels prop de 50 milions actuals passarà a entre 47 i 48 milions el 2030, entorn dels 45 milions a mitjan segle i uns 36,5 milions el 2100.
Però aquestes dades encara amaguen una realitat més profunda: aquesta disminució es produirà malgrat mantenir fluxos migratoris continus. És a dir, la població autòctona continuarà reduint-se molt més ràpidament, mentre el país envellirà acceleradament.
Cada vegada menys nens. Cada vegada més ancians.
Una societat així no només perd població. Perd dinamisme econòmic, capacitat innovadora, cohesió cultural i força històrica.
Mentrestant, els Estats Units evolucionen de manera completament diferent. Amb 344 milions actuals, arribaran als 380 milions el 2050 i superaran els 407 milions el 2100. Aquesta dada és crucial perquè coincideix amb el declivi demogràfic xinès.
La Xina, presentada sovint com el gegant irresistible del segle XXI, té peus de fang demogràfics.
Avui encara té 1.422 milions d’habitants. Però el 2030 ja haurà baixat a 1.398 milions, clarament superada per l’Índia, amb 1.525 milions. El 2050 la població xinesa serà d’uns 1.260 milions i el 2100 caurà abruptament fins als 870 milions.
La política del fill únic ha deixat una herència devastadora: envelliment massiu, desequilibri entre sexes i una mentalitat social profundament individualista respecte dels fills i de la família. Diferent de la crisi occidental, però amb conseqüències semblants.
Perdre població en condicions normals —sense guerres ni catàstrofes— significa envellir ràpidament. Significa una societat que entra en contracció històrica.
I mentre Europa i la Xina es fan velles, Àfrica esclata.
El continent africà tenia el 2023 uns 1.480 milions d’habitants. Ja triplica la població europea i és immensament més jove. Però això és només el començament.
El 2030 arribarà als 1.726 milions. A mitjan segle assolirà els 2.465 milions. I l’any 2100 superarà els 3.400 milions.
Només Nigèria tindrà llavors més habitants —uns 407 milions— que tota la Unió Europea.
I tot això amb diferències de renda per càpita que oscil·len entre 1 a 9 i 1 a 10.
Què farà una massa humana aclaparadorament jove quan veu, a pocs quilòmetres, societats deu vegades més riques, envellides i amb necessitat de mà d’obra?
Exactament el mateix que faria qualsevol poble de la història: emigrar. Per les bones o per les males.
Aquí apareix la gran irresponsabilitat europea i especialment espanyola.
La política pública ignora la qüestió demogràfica d’una manera que frega el suïcidi civilitzatori.
No hi ha una política familiar potent. No hi ha ajudes suficients per tenir fills. No es facilita l’accés a l’habitatge. No es creen condicions materials perquè els joves puguin emancipar-se i formar una família. La maternitat continua penalitzada laboralment i econòmicament.
Pitjor encara: culturalment, moltes institucions actuen contra la mateixa idea de família estable i fecunda.
Per a gran part de la política contemporània només existeixen individus aïllats, no comunitats familiars.
Al mateix temps, s’ha consolidat una política migratòria de portes obertes de facto, complementada amb regularitzacions massives periòdiques. Després, un cop arribats, es deixa milions de persones en una integració deficient, amb barris tensionats, escoles col·lapsades i fractures culturals creixents.
Els informes que alerten sobre aquesta deriva s’acumulen. L’estudi recent de FUNCAS sobre els límits de la immigració, l’Informe Fènix sobre Catalunya, els treballs de la Fundació ”la Caixa” sobre natalitat i polítiques familiars… tots apunten en la mateixa direcció.
Però els governs actuen com un frontó: rebutgen qualsevol pilota que impliqui rectificar.
Pedro Sánchez a Espanya. Salvador Illa a Catalunya.
Aquest últim fins i tot ha ignorat una moció aprovada pel Parlament de Catalunya a favor d’una política familiar més ambiciosa. La paradoxa és extraordinària: una Generalitat que proclama disposar de “milers de milions” addicionals és incapaç de dedicar una petita part d’aquests recursos a revertir l’hivern demogràfic.
Mentrestant, el temps corre. Perquè aquesta qüestió no admet fantasies ideològiques.
No és realista pensar que Europa podrà expulsar massivament milions d’immigrants o construir fronteres impermeables eternament. Roma també confiava en el Rin com una muralla definitiva. I ja sabem com va acabar.
Però tampoc és viable continuar sense control, sense integració i sense projecte històric propi. Europa necessita una política racional i humana.
Ordenar i limitar els fluxos migratoris. Integrar millor els qui ja han arribat. Desenvolupar una política familiar forta. Facilitar la maternitat i la formació de llars. Recuperar culturalment el valor dels fills i la continuïtat generacional.
I, sobretot, ajudar seriosament al desenvolupament africà perquè la majoria dels seus joves puguin tenir futur als seus propis països.
Perquè, si no es fa res, allò que avui alguns denuncien exageradament com “el gran reemplaçament” deixarà de ser un eslògan per convertir-se en una simple conseqüència matemàtica.
Quatre-cents milions davant tres mil quatre-cents. I amb una renda deu vegades superior al nord.
La història no acostuma a perdonar les societats que renuncien a reproduir-se.
Quatre-cents milions d’europeus davant 3.400 milions d’africans: la demografia decidirà el segle XXI.” #Demografia #Europa #Àfrica Share on X
