Hi ha documents religiosos que només interessen els creients. I n’hi ha d’altres que, independentment de la fe, diagnostiquen amb lucidesa un moment històric. Magnifica Humanitas, la primera encíclica de Lleó XIV, pertany clarament a aquesta segona categoria.
Perquè, en realitat, el gran tema del text no és la religió. És l’home.
El 25 de maig de 2026, exactament a les 11.30 del matí, el Papa va comparèixer personalment per presentar la seva encíclica. No és habitual. De fet, és excepcional. I el gest tenia una càrrega simbòlica evident: vincular aquest document amb un altre moment fundacional de la història contemporània de l’Església, el de Rerum Novarum, l’encíclica amb què Lleó XIII va afrontar, l’any 1891, el drama social de la revolució industrial.
Ara, un altre Lleó afronta una altra revolució.
Aleshores, les màquines transformaven el treball físic. Ara comencen a colonitzar la intel·ligència, l’atenció, la memòria, el llenguatge, la informació i fins i tot els mecanismes més íntims de decisió humana.
Aquesta és la intuïció central del text.
Durant dècades, bona part d’Occident ha contemplat el progrés tecnològic amb una barreja d’admiració i submissió. Silicon Valley no només venia eines. Venia una visió del món. Una nova promesa de redempció secular: superar els límits biològics, corregir emocions, optimitzar conductes, augmentar capacitats cognitives i acabar construint una versió millorada de l’ésser humà.
L’encíclica entra de ple en aquesta qüestió. I ho fa sense el to apocalíptic que alguns esperaven.
Lleó XIV no condemna la tecnologia. “La tecnologia no s’ha de considerar, en si mateixa, una força antagonista de la humanitat.” Seria absurd. L’Església mai no ha estat ludita; més aviat ha estat coprotagonista —i sovint pionera— en la introducció de noves tecnologies. Ho recorden, encara avui, la influent emissora vaticana, el simbòlic ferrocarril de l’antic Estat Vaticà o, a casa nostra, l’Observatori de l’Ebre i la fundació de l’Institut Químic de Sarrià.
El Papa reconeix explícitament el potencial creatiu de la innovació. Però introdueix una pregunta molt més profunda: què passa quan l’instrument deixa de servir l’home i comença a redefinir-lo?
Aquí és on el document adquireix un interès universal.
La gran preocupació del Papa no és la màquina. És el poder.
Per primera vegada a la història, unes poques corporacions tecnològiques acumulen simultàniament dades massives, capacitat predictiva, influència cultural i mecanismes de manipulació conductual. No és només economia. És arquitectura social.
El vell totalitarisme necessitava policies, censura visible i repressió física. El nou podria funcionar a través d’algoritmes, plataformes digitals i sistemes de dependència psicològica molt més subtils.
Això explica que una de les imatges més potents de l’encíclica sigui la de la “nova Torre de Babel”: una civilització tècnicament brillant, però espiritualment fracturada. Mai no havíem estat tan connectats. I probablement mai tan sols.
La paradoxa és evident. Disposem d’una capacitat tecnològica extraordinària, però cada vegada resulta més difícil respondre preguntes elementals: què és una persona? Què és la veritat? Què significa viure bé? Quin sentit té la llibertat?
És aquí on el document connecta amb una inquietud molt més àmplia que la religiosa: la sensació creixent que Occident progressa tècnicament mentre es desorienta culturalment.
L’encíclica identifica quatre fractures principals.
La primera és la crisi antropològica: la dificultat contemporània per sostenir una idea sòlida de naturalesa humana.
La segona és la desvinculació entre poder i veritat. La tecnologia multiplica la capacitat d’influència, però no genera criteris morals.
La tercera és la idea de progrés sense finalitat. Avançar ja no respon a la pregunta “cap a on?”, sinó únicament a “què és possible fer?”.
I la quarta és la crisi espiritual d’Occident. No només en sentit estrictament religiós, sinó també cultural. En la nostra civilització, ambdues dimensions estan profundament connectades. Quan s’oblida aquesta realitat, la crisi que se’n deriva és proporcional a la magnitud de l’oblit. Potser per això vivim instal·lats en una permacrisi, un estat de crisi permanent.
Una societat que ha perdut llenguatges comuns de sentit queda especialment vulnerable davant qualsevol tecnologia capaç d’omplir el buit amb entreteniment, consum o identitats artificials.
Per això el text és especialment sever amb el transhumanisme, aquesta ideologia segons la qual la condició humana és un defecte tècnic susceptible de millora indefinida.
Lleó XIV hi oposa una idea profundament contracultural: el límit.
El límit no com a fracàs, sinó com a condició de la llibertat, de l’amor, de la responsabilitat i de la mateixa experiència humana. Una societat obsessionada amb l’optimització corre el risc d’acabar considerant intolerable qualsevol vulnerabilitat.
I és precisament aquí on el document esdevé políticament rellevant.
Perquè el gran problema no és la intel·ligència artificial. El gran problema és que la IA arriba en una civilització que ja havia començat a perdre confiança en la idea mateixa d’home. La IA no crea el buit occidental. L’accelera.
Potser aquesta és la raó de fons de la força moral i secular de Magnifica Humanitas. La Santa Seu ha entès que la batalla decisiva del segle XXI no serà únicament econòmica ni militar. Serà antropològica.
No discutirem només quines màquines podem construir. Discutirem què volem continuar sent, perquè “qui controla la intel·ligència artificial pot imposar la seva visió moral”.
“El vell totalitarisme necessitava policies. El nou podria necessitar només algoritmes.” #Tecnologia #Democràcia #LeonXIV Share on X
