Hi ha moments en què la política catalana sembla escrita per un funcionari cansat, d’aquells que omplen formularis sense ni tan sols mirar el paper. Tot és previsible, rutinari, administratiu. Els grans titulars duren quaranta-vuit hores i després es desinflen com una roda punxada.
La darrera representació del pacte entre Esquerra Republicana (ERC) i el PSC pertany exactament a aquesta categoria: molt soroll, molta escenografia, moltes compareixences solemnes i, al final, un resultat tan modest que gairebé provoca tendresa.
Durant mesos, els mitjans oficials i oficiosos —que a Catalunya sovint costa distingir— van construir el relat de la gran resistència republicana. Ens explicaven que ERC estava disposada a plantar cara, que no aprovaria els pressupostos, que Illa hauria de negociar fins a l’extenuació i que el país es trobava davant una cruïlla transcendental. Tot plegat era teatre. Un teatre poc refinat, d’aquells que des del primer acte deixen entreveure els decorats de cartró pedra. La realitat era una altra: el pacte estava destinat a arribar abans de l’estiu. Només calia donar temps a la dramatització.
El tren orbital
Després va arribar la segona fase del vodevil: el famós “tren orbital”. A Catalunya tenim aquesta curiosa tendència a anunciar grans infraestructures mentre allò que ja existeix s’ensorra davant dels ulls de tothom. Rodalies continua sent una zona de guerra ferroviària: trens cancel·lats, avaries constants, passatgers atrapats i retards interminables. Però, mentrestant, la política catalana es dedica a imaginar línies futures, com un malalt que somia palaus mentre li cau el sostre de casa.
I aquí apareix la gran joia del pacte: un ferrocarril que unirà Vilanova i Mataró aprofitant trams existents. Cost previst: 5.200 milions d’euros en quinze anys. La xifra sembla important fins que es tradueix a la realitat: uns 347 milions anuals. És a dir, una quantitat perfectament modesta per a una infraestructura presentada gairebé com un moment històric. Però encara hi ha un detall més revelador: ni tan sols dependrà realment de la Generalitat. Tot quedarà en mans del govern espanyol, de RENFE i d’ADIF.
Aquest és el nucli de la qüestió.
Quin sentit té presentar com una gran victòria nacional un compromís a quinze anys vista, sense control efectiu sobre l’execució i per una quantitat que no altera substancialment res?
Almenys haurien pogut pactar que els diners fossin transferits a la Generalitat perquè aquesta assumís l’obra i la gestió. El resultat continuaria sent modest, gairebé un ratolí acabat de néixer, però almenys transmetria una idea d’autogovern. Ara ni això.
El mateix passa amb l’Agència Tributària Catalana.
El govern central pagarà 527 milions en tres anys per preparar-la perquè, algun dia llunyà, pugui gestionar l’IRPF. Uns 175 milions anuals. És a dir: “ja en parlarem”. La vella tècnica hispànica de la puntada endavant. El rugbi administratiu elevat a categoria institucional. Tot queda diferit, ajornat, posposat. Ad calendas graecas.
Entre el tren orbital i l’Agència Tributària, el suport d’Esquerra surt aquest any per menys de 550 milions. Aquest és el preu polític actual d’ERC. I la dada és molt significativa. Perquè els mercats —també els polítics— indiquen el valor real de les coses. I si el suport parlamentari del partit que durant anys es proclamava motor de l’independentisme es paga a aquest preu, és perquè les expectatives que genera són baixíssimes.
Per això resulten tan còmics els escarafalls del president del PP català advertint constantment del “gran perill independentista”.
Tothom té dret a les seves obsessions particulars, naturalment. Però les xifres tenen la mala costum de posar les fantasies al seu lloc. El problema més gran de l’independentisme no és Vox. Ni tampoc el PP. Els seus pitjors adversaris són aquells que continuen portant l’etiqueta independentista mentre practiquen una submissió dòcil i permanent.
A Catalunya hi ha una antiga saviesa pagesa que diferencia molt bé entre les cabres i els bens. Les cabres, almenys, tendeixen a escapar-se. Els bens segueixen sempre el ramat. Doncs bé: una part considerable de l’independentisme oficial fa temps que va abandonar qualsevol temptació de cabra.
L’acord també incorpora una nova comissió per vigilar les inversions de l’Estat a Catalunya. Una altra més. El país s’ha convertit en una autèntica indústria de comissions bilaterals, organismes de seguiment, taules de coordinació i mecanismes supervisors. N’hi ha tants que un acaba sospitant que la principal activitat política del país consisteix precisament a reunir-se.
La paradoxa és deliciosa: si els mecanismes existents haguessin funcionat, no caldria crear-ne de nous. Però la política catalana actual s’ha especialitzat a substituir els resultats per estructures burocràtiques. Quan una cosa fracassa, en lloc de corregir-la, es crea una nova comissió per estudiar per què fracassa la comissió anterior.
El Consorci de la Zona Franca
Hi ha, això sí, un canvi tangible: el Consorci de la Zona Franca deixarà de ser controlat íntegrament per l’Estat. El govern espanyol conservarà el 40%, la Generalitat tindrà un altre 40% i l’Ajuntament de Barcelona el 20% restant. Això, almenys, és concret. És una vella reivindicació pujoliana i té consistència política i pràctica.
Hi ha més
Però la resta torna a moure’s dins la boira habitual. Les competències sobre obres i ordenació del litoral? En teoria ja en disposem, almenys parcialment, des del 2008. El finançament singular? Mort abans de néixer. El traspàs de l’IRPF ja hem vist en què ha quedat. La participació catalana en els aeroports? Instal·lada en el clàssic “ja t’ho mirarem”. I tot allò relacionat amb immigració i control de fronteres ha desaparegut del mapa.
Ni rastre tampoc del paper dels Mossos en el control de passatgers a l’aeroport. Tant soroll per acabar en el no-res. Pàgines i pàgines de declaracions, contradeclaracions, exclusives, filtracions i advertiments solemnes per concloure exactament allà on sempre: en la més absoluta irrellevància.
La política catalana s’ha anat empobrint exactament igual que s’empobreix el país. Ha perdut gruix intel·lectual, ambició i sentit històric. Tot s’ha tornat petit, provisional i administratiu. Els grans debats han estat substituïts per negociacions de comptable. El Govern de Catalunya s’ha convertit en una simple masoveria de la Moncloa.
Mentrestant, el Parlament continua sense discutir seriosament qüestions decisives. Per exemple, l’Informe Fènix, que planteja la decadència estructural de Catalunya en termes demogràfics, educatius, econòmics i institucionals. Però, és clar, això exigiria afrontar la realitat. I la realitat, avui, incomoda molt més que qualsevol farsa.
