Hi ha judicis que no només serveixen per aclarir delictes. També retraten un país. I el de la família Pujol, després de tants anys d’instrucció, escorcolls, titulars, filtracions, declaracions solemnes i una expectació gairebé obsessiva, deixa una sensació estranya: molt soroll i poca matèria sòlida.
Amb les conclusions del fiscal Fernando Bermejo, el procés entra en la seva recta final. Ara només queda esperar la sentència. Però aquesta espera no és pas menor, perquè allò que acabi decidint el tribunal marcarà molt més que el destí penal d’uns acusats. Posarà a prova fins a quin punt la justícia espanyola és capaç de separar la condemna jurídica de la condemna política.
I aquí apareix el gran problema del cas.
Perquè, després d’anys d’investigació, després de la intervenció de policies, informes, sospites i reconstruccions, el que ha quedat visible en el judici és una absència sorprenent: no hi ha cap document determinant, cap prova directa, ni tan sols un conjunt d’indicis mínimament consistents que acreditin que Jordi Pujol pare, Jordi Pujol Ferrusola o la resta de la família haguessin cobrat comissions il·legals aprofitant el poder polític de Convergència i de la Generalitat.
L’acusació parla d’organització criminal. Però una organització criminal necessita mecanismes, ordres, transferències vinculades a favors, intermediaris, testimonis fiables, contraprestacions demostrables. I això és precisament el que no apareix.
El que sí que apareix és una acumulació de presumpcions policials. Hipòtesis. Conviccions personals dels investigadors. Intuïcions convertides en relat. Però, quan arriba l’hora decisiva, la de portar davant del tribunal una prova tangible, tot esdevé sorprenentment vaporós.
I aquesta feblesa encara pesa més perquè sobre tota la investigació continua planant l’ombra de l’anomenada “policia patriòtica”. El fiscal Bermejo s’ha apressat a negar-ho, però la sospita no desapareix simplement perquè algú la desmenteixi. Massa episodis dels darrers anys han deixat clar que una part dels aparells de l’Estat va actuar políticament contra l’independentisme i contra tot allò que representava el pujolisme, que no és el mateix.
Això no converteix automàticament els Pujol en innocents. Però obliga a extremar les garanties. I, sobretot, obliga a no confondre animadversió política amb prova penal.
Tanmateix, la duresa mateixa de la intervenció del fiscal semblava confirmar aquesta frontera borrosa. Quan Bermejo retreu a Jordi Pujol que ocultava diners mentre Catalunya proclamava “Espanya ens roba”, abandona el terreny estrictament jurídic i entra en el de la recriminació política i moral. Potser té eficàcia retòrica. Però judicialment és una altra cosa.
Perquè el nucli real del cas és bastant més concret.
El pare, Florenci Pujol, va deixar diners a Andorra pensant en el futur del seu fill i de la seva família. Vista la història espanyola del segle XX, inclosos el cop d’Estat de Tejero i altres temptatives autoritàries, la prudència de molts patrimonis catalans de mantenir recursos fora d’Espanya no era pas excepcional. Jordi Pujol no va declarar aquells diners. Aquí hi havia un delicte fiscal evident. Però és un delicte ja prescrit, i ell mateix ha quedat fora de la causa per raons d’edat i salut.
Aleshores, què queda?
Sobretot queda la figura de Jordi Pujol Ferrusola.
I aquí és on la causa sembla entrar en un terreny molt més ambigu. El fill gran ha fet negocis, ha buscat inversions, ha gestionat oportunitats, ha actuat com aquell tipus d’home ben relacionat que coneix molta gent i es mou per tot arreu. Però això, en si mateix, no constitueix cap delicte.
La pregunta essencial continua sense una resposta clara: què va fer exactament d’il·legal Jordi Pujol Ferrusola i com es constata?
No especulacions. No intuïcions policials. No deduccions morals. Fets.
I precisament aquí reapareix un detall extraordinari: Victoria Álvarez, peça clau en l’origen mediàtic i policial del cas, no va comparèixer al judici malgrat ser citada per la defensa. La circumstància és devastadora per a la solidesa acusatòria. Encara més si es recorda que, malgrat la transcendència de les seves afirmacions inicials, l’acusació mai no va mostrar interès a fer-la declarar en seu judicial amb totes les garanties i contradiccions pròpies d’un procés penal.
És difícil no veure-hi una enorme fragilitat.
També en l’àmbit financer, allò que havia estat presentat durant anys gairebé com un misteri insondable va acabar trobant una explicació relativament coherent. La deixa inicial, mantinguda durant dècades, havia generat rendiments i inversions que permetien justificar l’evolució dels capitals dipositats a Andorra. Que les inversions fossin bones no és cap prova delictiva. Si guanyar diners fos indici de delicte, mitja economia espanyola hauria d’asseure’s al banc dels acusats.
En el fons, el cas Pujol sembla reflectir també la necessitat espanyola de destruir simbòlicament allò que Jordi Pujol va representar durant més de vint anys. No es jutja només una família. Es jutja una època sencera de Catalunya. I aquesta dimensió política ho contamina tot.
Per això, una eventual condemna molt severa amb una base probatòria tan discutible projectaria inevitablement la idea d’una sentència exemplaritzant, gairebé d’escarment. Una justícia que volgués compensar amb càstig allò que no pot demostrar amb contundència.
I això seria molt greu. Sobretot perquè acabaria afeblint la credibilitat de la mateixa justícia.
Al final de tot, el balanç és desconcertant. Hi ha un fiscal que acusa. Hi ha policies convençuts del que pensen. Hi ha una gran narrativa pública construïda durant anys. Però continua faltant allò essencial en qualsevol estat de dret: una prova mínimament concloent.
I sense prova, per molta irritació política que existeixi, una democràcia madura no condemna. O no hauria de condemnar.
