La fiscalitat espanyola és un desastre i el govern no té capacitat per resoldre aquest greu factor d’estrangulament, per la mateixa raó per la qual no presenta els obligats pressupostos. No té vots per aprovar-los. Només li interessa ingressar sense mesurar les conseqüències econòmiques i socials.
Però la reforma està prevista i publicada: és el Libro Blanco de la Reforma Tributaria. No hi ha proclames, ni grans titulars, ni cap promesa electoral. És una altra cosa: una proposta ordenada per modificar, amb discreció, el funcionament real del sistema fiscal espanyol.
La idea central es pot resumir amb una frase que no surt escrita, però que ho impregna tot: no es tracta de pujar impostos, sinó d’evitar que es deixin de pagar.
Espanya viu en una aparent contradicció. Té tipus impositius relativament elevats —sobretot en societats— i, tanmateix, recapta menys que la major part dels països europeus. El problema no és tant el nivell dels impostos com la quantitat de portes laterals que permeten esquivar-los.
El Llibre Blanc posa el dit a la nafra: el sistema és menys feble per falta de pressió que per excés d’excepcions.
IRPF: menys privilegis, més realitat
En l’IRPF, la reforma no apunta tant als tipus com als forats. Es proposa reduir beneficis fiscals que, amb el temps, han convertit l’impost en una mena de formatge ple de buits.
Plans de pensions individuals, deduccions autonòmiques disperses, tractaments singulars. Tot això es vol revisar.
També es planteja acostar la tributació de l’estalvi a la de la renda general. Menys dualitat, més uniformitat.
Societats: el tipus no explica res
En l’impost de societats passa una cosa curiosa. El tipus és alt, però la recaptació no acompanya. La raó és coneguda: deduccions, compensacions i règims especials que redueixen la base real.
El Llibre Blanc no proposa apujar el tipus. Proposa una cosa més efectiva: fer que el tipus s’apliqui de veritat.
Menys deduccions, més base. És la mateixa lògica que impulsa l’OCDE: no es tracta de dir quant es paga, sinó d’evitar que el sistema permeti no pagar-ho.
IVA: la peça clau
El cas de l’IVA és més clar. Espanya utilitza de manera extensiva tipus reduïts i superreduïts. Això alleugereix alguns consumidors, però debilita la recaptació.
La proposta és simple: reduir excepcions i homogenitzar tipus.
El problema és igualment simple: l’IVA és regressiu. Qui té menys, proporcionalment, paga més. Si no hi ha compensacions eficaces, la reforma pot acabar carregant més pes sobre qui té menys marge.
És aquí on la teoria tècnica es troba amb la realitat social.
Fiscalitat ambiental: el desplaçament
On el document és més clar és en la fiscalitat verda. Espanya està per sota de la mitjana europea. I això, segons els experts, s’ha de corregir.
Impostos sobre CO₂, sobre carburants, sobre residus. Tot encaminat a un mateix objectiu: gravar allò que es vol reduir.
Això implica un canvi profund. No es diu així, però es veu: menys càrrega sobre el treball, més sobre el consum i les externalitats.
Patrimoni i territoris
El sistema espanyol té una altra peculiaritat: la diversitat territorial. Impostos com patrimoni o successions varien molt segons la comunitat autònoma.
El Llibre Blanc proposa harmonitzar. No eliminar diferències, però sí evitar divergències extremes.
Aquí hi ha, inevitablement, una lectura política. I també una comparació implícita entre models fiscals que conviuen dins del mateix país.
El que realment canvia
Si es mira el conjunt, la reforma dibuixa un nou esquema:
- menys excepcions
- menys pressió sobre el treball
- més base imposable
- més pes del consum
- més fiscalitat ambiental
És un model més europeu, més ordenat, més eficient.
Però també és un model que redistribueix d’una altra manera el pes fiscal.
El límit del document
El gran mèrit del Llibre Blanc és la coherència. El seu límit és el mateix.
És un text pensat per optimitzar la recaptació. Però diu poc sobre qüestions que, a llarg termini, són decisives:
- la crisi demogràfica
- el paper de la família
- la relació entre impostos i creixement
- les creixents desigualtats socials
No són detalls menors. Són, probablement, el marc dins del qual tot això hauria de tenir sentit.
Conclusió
El Llibre Blanc no és una reforma espectacular. És una reforma silenciosa. Però precisament per això és important.
Ara bé, hi ha un silenci que pesa més: la família no hi té un paper estructural. En un país amb una natalitat en mínims històrics, aquest detall no és menor. És, de fet, bastant revelador.
Potser el problema real és doble: tenim un govern incapaç d’abordar grans qüestions per falta de vots (el manual europeu diu que, en aquest cas, el que convé al país és anar a eleccions i que el ciutadà decideixi), però, com en el cas de la fiscalitat, també tenim una manca de projecte suficient.
Massa mancances per sortir-ne ben parats.
No es tracta de pujar impostos, sinó d’evitar que es deixin de pagar. #ReformaFiscal Share on X
