La decisió de la Generalitat d’introduir la presència policial —de paisà i sense armes— als instituts no és un fet aïllat. És el punt final d’una seqüència: una resposta operativa a una crisi que ja no es pot gestionar amb instruments educatius convencionals.
El sistema ha arribat a un límit.
Durant anys, l’escola catalana ha anat perdent capacitat d’ordre intern. No de manera sobtada, sinó progressiva. Primer, es dilueix l’autoritat del docent. Després, es fragmenta el marc normatiu. Finalment, el conflicte esdevé un element estructural. I una de les claus de tot plegat han estat els anys de funcionament del programa Coeduca’t.
Quan això succeeix, el sistema necessita suport extern.
La introducció d’agents policials dins dels centres educatius —encara que sigui en format discret— és una forma de reconèixer aquesta incapacitat. L’escola ja no pot garantir per si mateixa les condicions mínimes de convivència i seguretat.
Aquest és el diagnòstic implícit.
La funció de la policia no és pedagògica. És coercitiva, preventiva o dissuasiva. Quan entra a l’espai educatiu, ho fa perquè aquest ha deixat de ser autosuficient. És un indicador institucional de primer ordre.
El que es presenta com una “prova pilot” és, en realitat, un canvi de naturalesa.
Fins ara, la gestió dels conflictes dins dels centres es resolia —amb més o menys eficàcia— mitjançant estructures internes: equips directius, tutors, protocols disciplinaris. L’entrada de la policia altera aquest equilibri i introdueix un actor extern amb una lògica diferent.
Això té conseqüències immediates.
En primer lloc, redefineix l’autoritat. El docent deixa de ser el referent últim en la gestió del conflicte. La seva capacitat queda subordinada a una instància superior. L’alumne ho percep i adapta el seu comportament a aquest nou marc. És el reconeixement d’una impotència institucional. Alhora, es pot interpretar com la conseqüència d’un model que ha debilitat les referències d’autoritat i d’ordre reconegut, i les ha substituïdes per altres criteris centrats en l’autodeterminació, el desig i el benestar individual.
En segon lloc, transforma la percepció de l’espai escolar. L’institut deixa de ser només un lloc d’aprenentatge per convertir-se també en un espai vigilat. La presència policial, encara que no visible, introdueix una dimensió de control que abans no existia en aquests termes.
En tercer lloc, desplaça el problema. El conflicte no desapareix: es conté. I aquesta contenció depèn d’un factor extern al sistema educatiu.
La pregunta és per què s’ha arribat fins aquí.
El primer i el segon article descrivien una transformació del model educatiu, vinculada al programa Coeduca’t, que afecta la relació amb la família, l’autoritat i el coneixement. Les dades del tercer article mostraven una caiguda sostinguda dels resultats acadèmics.
La presència policial és coherent amb aquest procés.
Quan l’autoritat pedagògica es debilita i el marc normatiu es fragmenta, el sistema necessita un substitut. Aquest substitut és la força institucional externa. No és una anomalia: és una conseqüència.
El problema és que aquesta solució no resol la causa; actua sobre els efectes.
La convivència en un centre educatiu no depèn només de la vigilància. Depèn d’un sistema de referències compartides: normes clares, autoritat reconeguda, objectius comuns. Quan aquests elements es debiliten, el conflicte augmenta.
La policia pot intervenir sobre el conflicte, però no pot reconstruir les condicions que el prevenen. Aquest és el límit de la mesura.
A més, la seva aplicació genera una tensió addicional, perquè introdueix en l’àmbit educatiu una lògica pròpia de la seguretat pública. I aquesta lògica no és neutra: es basa en la detecció, la prevenció i, si cal, la intervenció.
Això pot tenir efectes dissuasius, però també pot alterar la relació entre alumnes i institució, especialment en contextos on la confiança ja està debilitada.
La seqüència és clara.
Primer, es redefineix el sistema educatiu amb programes com Coeduca’t, que alteren el paper de la família, l’autoritat i el coneixement. Després, es produeix una caiguda en els resultats acadèmics i una major dificultat de gestió dels centres. Finalment, s’introdueixen mecanismes externs de control per mantenir l’ordre.
I això planteja una qüestió de fons: quin tipus d’escola emergeix d’aquest procés?
Una escola que necessita la policia per funcionar és una escola que ha perdut una part essencial de la seva autonomia i, amb ella, part de la seva funció.
Perquè educar no és només transmetre coneixement. És construir un marc de convivència que faci possible aquest coneixement.
Quan aquest marc es trenca, cap dispositiu extern el pot substituir completament.
Traiem la policia de l’escola i, juntament amb ella, traiem el Coeduca’t






