Hi ha moments en què la política deixa de ser una disputa d’interpretacions per convertir-se en una acumulació de fets. I quan això succeeix, la legitimitat —aquesta noció sovint abstracta— esdevé mesurable. El cas del president Pedro Sánchez ha entrat en aquesta fase.
Les declaracions d’Aldama davant el Tribunal Suprem no són una anècdota ni una simple incidència judicial: configuren, en el seu conjunt, un punt d’inflexió. No són la gota que fa vessar el got, sinó el temporal que l’arrasa quan ja estava ple.
En una democràcia hi ha dues fonts de legitimitat.
La primera és la d’origen: com s’arriba al poder. Sánchez la posseeix formalment, però no directament. No va guanyar les eleccions; va accedir al govern mitjançant aliances parlamentàries. Aquesta és una via legítima, però amb una condició essencial: mantenir la majoria. I aquesta majoria fa temps que ha desaparegut. El govern només pot aprovar aquelles mesures que convenen als seus socis heterogenis, no pas desplegar un programa coherent. Això erosiona la legitimitat mateixa de governar.
La segona és la legitimitat d’exercici. No depèn de com s’arriba, sinó de com s’utilitza el poder: eficàcia, respecte institucional, capacitat de resposta i manteniment del suport social. També aquí la situació ha superat tot l’admissible. I els fets ho acrediten.
El primer bloc és el més greu. Les declaracions d’Aldama davant el Suprem apunten a tres afirmacions concretes: el PSOE es finançava il·legalment; el president ho sabia; i existia una estructura amb Sánchez, Ábalos, Koldo i el mateix Aldama al capdavant.
No són proves definitives, però sí indicis consistents. Ho són per tres raons: Aldama s’autoinculpa; moltes de les seves denúncies prèvies han estat confirmades amb documentació en altres procediments; i resulta difícil sostenir que figures com Ábalos, Koldo o Cerdán —els dos primers i el tercer, entre els més poderosos del partit— acumulessin múltiples irregularitats sense que el president en tingués coneixement. El sentit comú apunta a una responsabilitat, encara que fos per omissió operativa.
Els detalls aportats no són menors. Segons aquestes declaracions, una via de finançament hauria estat la de les empreses adjudicatàries de contractes —principalment constructores— que lliuraven diners a Aldama. Aquest els distribuïa dins del partit, fragmentant els imports per simular donacions legals. La quantitat estimada oscil·la entre 3,5 i 4 milions d’euros. Aquesta xifra no és arbitrària: respon a una lògica econòmica coherent amb el volum de contractació pública i amb el fet que els beneficis personals d’alguns implicats eren inferiors als fluxos detectats, cosa que suggereix un destí col·lectiu: el partit.
La segona via apuntada és molt delicada: el petroli veneçolà. Inicialment amb el lideratge opositor de Juan Guaidó, posteriorment amb el règim de Nicolás Maduro, mitjançant cupos petrolífers. No es coneix l’import total d’aquesta via, però es destaca que no es destinava exclusivament al PSOE, sinó també a assolir la presidència de Sánchez a la Internacional Socialista i a finançar-la.
Aquest relat troba reforç en antecedents externs: la denúncia del PRI mexicà, que va acusar el règim veneçolà de finançar aquesta organització per influir-hi políticament, substituint-lo per MORENA. També encaixa amb episodis mai aclarits, com la visita de Delcy Rodríguez a Espanya, malgrat les restriccions europees, i les explicacions contradictòries del govern.
Altres indicis completen el quadre. Les actuacions atribuïdes a la senyora Leyre per desacreditar la UCO mitjançant gravacions suggereixen operatives internes irregulars. El cas de les mascaretes —eix judicial central— incorpora delictes connexos, inclòs el d’organització criminal, i implica figures institucionals de primer nivell: Francina Armengol, actual presidenta del Congrés, i Ángel Víctor Torres, ministre i expresident canari. L’acumulació de noms, casos i responsabilitats dibuixa un entorn polític densament afectat.
A menor escala, però no de menor significació, hi ha el processament de la dona del president, a un pas de judici. La presumpció d’innocència és obligada, però la situació oscil·la entre el possible delicte i l’aprofitament d’una posició de poder per a benefici professional.
Fins i tot en l’escenari d’una innocència completa del president, emergeix una altra fallida: la del deure d’“in vigilando”. Un governant és responsable del que succeeix en el seu entorn directe, especialment quan no es tracta d’un cas aïllat sinó d’un sistema. Aquesta incapacitat de supervisió és, per si mateixa, causa de pèrdua de legitimitat en democràcies consolidades.
El deteriorament institucional es completa amb la qüestió pressupostària.
Aquesta legislatura acumula anys sense pressupostos aprovats, i s’hi afegirà previsiblement el 2026. Governar sense pressupostos no és una anomalia menor: és la negació del programa polític. D’aquí deriven dèficits estructurals, com la manca de manteniment d’infraestructures o el problema crònic de l’habitatge, que mai no ha estat objecte d’un debat pressupostari sistemàtic. En qualsevol democràcia europea, aquesta situació conduiria a eleccions.
A Espanya, però, hi ha una singularitat institucional: la moció de censura no funciona com en altres països. No n’hi ha prou amb retirar la confiança al govern; cal investir un substitut. Això dificulta la caiguda de governs sense majoria i priva els ciutadans de la possibilitat de pronunciar-se. Més que una moció de censura, és l’elecció d’un nou president.
La incapacitat de governar es manifesta també en l’acció legislativa. Sense majoria estable, el govern no pot desplegar el seu programa. Episodis recents, com la pròrroga dels lloguers i la confusió generada entre propietaris i inquilins, en són exemples clars.
Finalment, hi ha el balanç material de govern. Les grans crisis acumulades són el millor indicador.
L’habitatge ha passat a ser una emergència; el sistema ferroviari viu una crisi estructural, amb episodis greus com el d’Adamuz i un deteriorament constant de Rodalies; les infraestructures viàries pateixen un dèficit de manteniment; l’absentisme laboral arriba als 34.000 milions d’euros anuals; la sanitat pública acumula llistes d’espera i conflictes laborals; els fons Next Generation no s’han executat en el grau suficient ni s’han aprofitat adequadament; i el poder adquisitiu de la població ha disminuït malgrat el creixement del PIB i de l’ocupació.
Aquest conjunt no és una percepció: és una suma de dades. I en política, quan les dades apunten en la mateixa direcció, el debat ja no és sobre interpretacions, sinó sobre responsabilitats.
La conclusió és inevitable: quan la legitimitat d’origen desapareix i la d’exercici es degrada, la democràcia només té una sortida coherent: la convocatòria d’eleccions.
Convoqui eleccions ara, president Sánchez!
Un governant és responsable del que succeeix en el seu entorn directe, especialment quan no es tracta d’un cas aïllat sinó d’un sistema. #PedroSánchez Share on X
