Hi ha xifres que necessiten explicació. I si no en tenen, es converteixen en un problema polític de primer ordre. La comparació entre Catalunya i la Comunitat de Madrid en sanitat n’és una.
Perquè el punt de partida trenca la intuïció dominant: Catalunya gasta més per habitant i, tanmateix, ofereix resultats pitjors en un dels indicadors més sensibles, la llista d’espera quirúrgica.
Al desembre del 2025, segons el Ministeri de Sanitat, Catalunya registra:
- 24,68 pacients a la llista d’espera quirúrgica per 1.000 habitants.
- 145 dies de mitjana d’espera.
Madrid, al mateix moment:
- 7,48 pacients per 1.000 habitants.
- 48 dies de mitjana d’espera.
La diferència no és marginal. És estructural. Catalunya triplica la taxa de pacients en espera i triplica també el temps mitjà. Això, per si mateix, exigiria una explicació. Però n’hi ha més.
El 2023:
- Catalunya: 2.006 euros per habitant en sanitat.
- Madrid: 1.719 euros per habitant.
Catalunya gasta 287 euros més per persona.
I, tanmateix, els resultats en cirurgia —el coll d’ampolla més visible del sistema— són clarament pitjors. Aquí és on es trenca l’argument fàcil.
No estem davant d’un problema de manca de recursos. Estem davant d’una altra cosa.
És cert que la comparació no és uniforme a tots els serveis. A la primera consulta d’atenció especialitzada:
- Catalunya:
- 64 pacients per 1.000 habitants.
- 98 dies d’espera.
- Madrid:
- 134,69 pacients per 1.000 habitants.
- 68 dies d’espera.
Madrid atén abans, però acumula més pacients a la cua.
Això introdueix un matís important: Madrid no és millor en tot. Però no canvia el fet decisiu: en cirurgia –on el sistema es juga la seva credibilitat– la diferència és aclaparadora.
El nivell d’anàlisi següent no està en el volum, sinó en l’estructura.
El 2023:
- Catalunya destina 21,1% de la despesa sanitària a concerts.
- Madrid, 11,4%
- Madrid concentra el 67,0% en atenció especialitzada.
- Catalunya, 63,8%
- Catalunya dedica més a primària: 13,4% vs. 10,7%
Catalunya opera amb un sistema més recolzat en provisió concertada i amb una distribució de la despesa més fragmentada. Madrid concentra més recursos en la capacitat hospitalària especialitzada, que és precisament la que drena les llistes d’espera quirúrgiques.
El resultat és visible: el mateix euro públic no produeix el mateix resultat.
L’altra meitat del problema: els impostos
Aquí apareix el segon eix de l’anomalia. Se’ns diu que hem de pagar impostos –més i més– per tenir més i millors serveis per a tothom, que és una mesura de justícia social bàsica. Cal respondre a aquesta afirmació, que sí, però segons i com.
Catalunya no només gasta més en sanitat. També exigeix més fiscalment. Disposa de múltiples tributs propis —estades turístiques, begudes ensucrades, habitatges buits, actius no productius— i més pressió sobre els cedits, IRPF, successions, donacions, que configuren un dels marcs fiscals autonòmics més intensos d’Espanya. La pregunta és de què ens serveix realment pagar-ne més.
Madrid, en canvi, se situa sistemàticament a la part alta de competitivitat fiscal, perquè paguen molt menys.
I, tot i això, el resultat és el que hem vist: pitjor accés sanitari en cirurgia, més temps per ser atès.
La temptació és parlar de paradoxa. Però no ho és. L’error de fons és confondre impostos amb recursos disponibles.
El sistema de finançament autonòmic introdueix una correcció decisiva. Els mateixos impostos no es tradueixen directament en més diners utilitzables per a sanitat. Els mecanismes d’anivellament busquen aproximar el finançament per habitant ajustat. És a dir, redistribueixen.
Per això pot passar —i passa— que una comunitat tingui més càrrega fiscal normativa, però no disposi de més recursos efectius proporcionals. I, sobretot, que aquests recursos no es tradueixin en millors serveis.
El circuit no és:
Més impostos → millor sanitat
El circuit real és:
Més impostos + finançament comú + gestió = resultat
I és aquí on el sistema català falla.
Si s’eliminen les coartades, el quadre és força clar.
Primer: Catalunya no té un problema de despesa insuficient en sanitat .Els 2.006 euros per habitant ho descarten.
Segon: Els pitjors resultats no s’expliquen per manca de diners, sinó per menor productivitat de la despesa.
Tercer: el disseny institucional importa: Gestió dels concerts, organització de la xarxa, capacitat hospitalària, gestió de fluxos de pacients, productivitat real dels equips mèdics (mesura també en termes qualitatius: casos resolts amb èxit, taxa de defuncions, etc.).
Quart: Madrid converteix millor la despesa en resultats visibles, especialment en cirurgia.
Cinquè: La pressió fiscal catalana no corregeix el problema. A la pràctica, conviu amb ell.
La sanitat és el lloc on cada dia l’Estat es legitima. No als pressupostos, sinó a l’experiència del pacient. Esperar 145 dies o 48 dies no és una diferència estadística. És una diferència vital.
I quan aquesta diferència es produeix amb més despesa, amb més pressió fiscal i de manera sostinguda, el problema deixa de ser tècnic. Es converteix en polític.
La comparació entre Catalunya i Madrid no demostra que calgui gastar menys. Tampoc demostra que s’hagin de baixar impostos sense més ni més.
Demostra una cosa més incòmode: que el volum de recursos no garanteix el resultat, i que un sistema pot exigir més als seus ciutadans i, tot i així, oferir-ne menys en termes d’accés efectiu, Catalunya no està pitjor perquè gasti poc. Està pitjor perquè transforma pitjor la despesa en servei.
I això no es corregeix amb més impostos. Es corregeix amb un millor govern del sistema, que és precisament el que va prometre Salvador Illa, però que no fa o no aconsegueix dur a terme.
Més impostos no garanteixen millor sanitat. Catalunya n'és l'exemple: més pressió fiscal, pitjors resultats. #Impostos #Sanitat Share on X
