Hi ha idees que neixen d’una exigència moral tan elemental que discutir-ne la necessitat equival gairebé a negar l’evidència. La regularització de centenars de milers de persones que avui viuen entre nosaltres sense dret a treballar legalment, sense estabilitat i sense accés normalitzat als mecanismes bàsics d’integració social n’és una.
No es pot sostenir indefinidament una societat que tolera que una massa humana tan considerable quedi atrapada en la precarietat estructural, condemnada a sobreviure als marges del dret, de l’economia formal i, sovint, de la mateixa dignitat.
La qüestió, per tant, no és si la regularització és necessària. Ho és, i ho és per una raó que precedeix qualsevol càlcul: la humanitat. No es tracta de si Espanya hi guanya diners, mà d’obra o cotitzacions. Es tracta de resoldre unes condicions de vida que impedeixen a moltes persones cobrir amb decència les seves necessitats més bàsiques. La política, quan vol ser alguna cosa més que propaganda, comença aquí.
Ara bé, que la idea sigui justa no converteix automàticament en bona la manera com s’executa. I és aquí on la iniciativa del govern de Pedro Sánchez mostra totes les seves febleses: després del principi ve la forma, i després de la forma, l’execució. I en ambdues dimensions el projecte fa aigües.
El primer error és moral i intel·lectual alhora: justificar la bondat de la regularització perquè “ens surt a compte”. El govern ha optat per vestir l’operació amb una retòrica utilitarista, seleccionant de manera esbiaixada dades de diversos estudis sobre l’impacte fiscal de la immigració. Però aquesta és una manera tramposa de plantejar el debat. No s’ha de regularitzar perquè l’Estat hi guanyi a curt termini, sinó perquè no és admissible mantenir persones en un submón jurídic permanent.
A més, fins i tot en el terreny que el govern ha triat, l’argument és incomplet. Mostrar la fotografia del present —més cotitzacions, més ingressos immediats a Hisenda i a la Seguretat Social— sense observar la pel·lícula sencera del cicle vital és una forma de manipulació comptable. Aquestes persones cotitzaran avui, sí, però també generaran demà drets socials, educatius, sanitaris i pensionals.
En el cas espanyol, el sistema de pensions ja retribueix els jubilats molt per sobre del que van aportar. Actualment, un jubilat percep aproximadament un 62% més del que ha cotitzat, i les projeccions apunten que aquesta diferència es podria duplicar a partir del 2045. Per tant, els nous cotitzants d’avui també seran, demà, nous beneficiaris d’un sistema tensionat.
D’altra banda, diversos estudis indiquen que ingressos inferiors als 25.000 euros anuals tendeixen a generar un balanç fiscal negatiu, és a dir, es rep dels pressupostos públics més del que s’hi aporta, situació que previsiblement afectarà una part significativa dels regularitzats.
Això significa que l’“èxit” que avui s’exhibeix com una gran operació econòmica pot esdevenir, demà, una càrrega transferida als fills i nets dels contribuents actuals i futurs. La comptabilitat honesta no es fa amb el titular del trimestre, sinó amb la visió generacional de tota una vida.
Però el fracàs més profund no és econòmic, sinó polític. No sabem amb precisió quantes persones es beneficiaran d’aquesta regularització. El govern parla de mig milió; altres estimacions solvents superen les 750.000. Aquesta diferència no és menor: és la prova que l’Estat no coneix amb prou rigor la magnitud real del fenomen que pretén ordenar.
I encara més greu: la regularització s’emprèn sense haver resolt prèviament el forat estructural de la política migratòria espanyola. El gran colador no és només la ruta dramàtica de les fronteres terrestres o marítimes, sinó també l’entrada massiva per via aèria, especialment a través de Barajas, amb visats turístics que després deriven en situacions d’irregularitat.
Fer una regularització sense haver tancat abans aquest circuit equival a institucionalitzar el missatge que l’Estat primer tolera el descontrol i després l’absorbeix. És, en definitiva, una regularització sense una política migratòria digna d’aquest nom.
Per això, utilitzar el decret llei resulta especialment inadequat. La rapidesa no respon aquí a una urgència tècnica, sinó a la voluntat d’evitar el debat de fons: per què hem arribat fins aquí, quines polítiques han fallat i quines mesures han d’acompanyar la regularització perquè no sigui l’avantsala de la següent.
La via més sensata hauria estat tramitar la ILP ja existent al Congrés, aprovada gairebé per unanimitat, perquè una llei amb debat parlamentari hauria permès millorar garanties, calibrar impactes i corregir llacunes.
I n’hi ha moltes. El Consell d’Estat ja ha advertit sobre la necessitat d’introduir modificacions importants, especialment en matèria d’antecedents penals. Però el problema és molt més ampli. Ningú no ha explicat amb dades rigoroses quin serà l’impacte sobre l’escola pública, la sanitat, els serveis socials o l’habitatge si s’incorporen en pocs mesos centenars de milers de nous residents legals. No hi ha una memòria solvent sobre l’augment de pressió que això comportarà.
Tampoc no hi ha una reflexió prou sòlida sobre l’impacte laboral. Diversos estudis apunten que una entrada ràpida i concentrada de mà d’obra de baixos salaris pot pressionar a la baixa les rendes reals dels treballadors menys qualificats i reduir encara més la renda per càpita espanyola, ja de per si allunyada dels estàndards europeus. No és només una qüestió de salaris: és també productivitat, cohesió i model econòmic.
En realitat, el que avui es presenta com una victòria humanitària és, sobretot, la verificació d’un fracàs acumulat. El mateix que ha passat amb l’habitatge: anys sense política, anys de deixar créixer el problema, fins que la magnitud obliga a decisions precipitades i imperfectes.
Per això la regularització només tindria sentit si fos l’última d’aquesta naturalesa. Ha de marcar una frontera: a partir d’aquí, una política migratòria rigorosa, amb control efectiu d’entrades, límits clars, criteris exigents i, sobretot, un programa potent d’integració laboral, social i cultural. Sense això, el risc és alimentar bosses de desarrelament que poden derivar en conflictes, marginalitat i inseguretat, com ja s’observa en alguns entorns metropolitans.
La necessitat moral de regularitzar és indiscutible. El que no és admissible és convertir aquesta necessitat en coartada per tapar vuit anys de desgovern migratori. Allò que Sánchez presenta com un èxit és, en realitat, la prova visible d’un dels seus fracassos més persistents.
I encara un últim element sovint oblidat: el cost de la regularització recaurà principalment sobre les comunitats autònomes. Malgrat això, el govern central no hi aporta recursos addicionals. El cas de Catalunya és especialment rellevant, ja que concentra prop del 30% de l’impacte. Això implicarà, previsiblement, detreure recursos d’altres serveis públics. Sorprèn, en aquest context, la manca d’exigència per part d’alguns actors polítics perquè l’Estat assumeixi el cost que li correspon.
Regularitzar és una exigència humana; fer-ho sense política migratòria és certificar el fracàs. #immigracio #regularitzacio Share on X
