El futur de Catalunya —el dels nostres fills i nets— no està escrit, si bé està fortament condicionat pel present, que concentra els vectors del passat. Però som nosaltres els qui el forjarem d’acord amb la visió construïda i amb les virtuts que demostrem reunir.
Des de la meva perspectiva de més de set dècades de memòria (i vuit de viscudes), des de la lectura acadèmica i la consideració atenta de fets, experiències i teoritzacions, assenyalo una necessitat existencial insatisfeta: la de repensar Catalunya. Torna a ser hora de fer-ho, com s’ha fet en altres ocasions. Cal fer-ho si no volem que, sota l’aparença d’institucions —carcassa buidada—, el país desaparegui per l’embornal de la història.
Repensar no vol dir entotsolar-se en el passat, sinó fer sorgir de la seva consideració les nostres arrels, fortaleses i febleses estructurals i tendencials per afrontar el present i el futur a partir de fonaments sòlids i ben objectivats. Així podrem allunyar els rampells del subjectivisme i l’emotivisme, així com l’impuls dels desitjos i passions propis del nostre temps i de les seves modes ideològiques, que tant de dany causen i que podrien acabar consumant la nostra autodestrucció.
Hi ha pobles que neixen dins d’un estat i després el perden.
N’hi ha que no arriben a tenir-ne mai cap forma recognoscible.
I n’hi ha uns pocs que fan una cosa encara més difícil: sobreviure com a nació durant segles després d’haver perdut la seva via normal de sobirania.
Catalunya pertany a aquesta tercera categoria.
La seva història no comença en la frustració, sinó en la culminació. La Catalunya medieval no és un embrió fallit, sinó una potència política composta, amb dret propi, Corts, fiscalitat, pactisme i projecció mediterrània. La unió dinàstica amb Aragó no la dissol: n’amplia l’abast.
La primera gran mutació arriba més tard, amb la fi de la dinastia pròpia el 1410. El país manté força econòmica i densitat institucional, però perd centralitat estratègica. Continua essent una nació forta, però amb menys capacitat per transformar el seu pes en acumulació sobirana.
Aquest patró reapareix el 1640.
La revolta obre una finestra de secessió, però no cristal·litza en un estat durable. Falta cohesió completa de les elits, persistència en la ruptura i un context internacional favorable. Aquí apareix una constant catalana: alta energia política i menor capacitat de culminació estatal.
La ruptura decisiva arriba el 1714.
La derrota no destrueix Catalunya: la transforma. Sense una via política pròpia estable, la nació trasllada la seva continuïtat a la societat. Llengua, família, municipi, parròquia, associacionisme, ateneus i economia productiva es converteixen en substituts funcionals de l’estat absent.
D’aquí neixen la Renaixença i, més endavant, el catalanisme modern.
Però la gran prova contemporània no és 1714, sinó 1939. El franquisme representa la interrupció més profunda de la continuïtat catalana des de la Nova Planta: abolició de l’autogovern, persecució sistemàtica de la llengua, repressió de les elits culturals i polítiques, i subordinació total del país a una lògica estatal centralista. La dictadura intenta convertir Catalunya en una simple regió administrativa i neutralitzar-ne la memòria històrica.
Tanmateix, reapareix la singularitat catalana: la nació resisteix des de la societat civil. La família, l’Església catalanista, Montserrat, les xarxes culturals semiclandestines, l’edició, els barris, l’escola informal i la vida associativa mantenen viu allò que el règim volia dissoldre. La llengua és expulsada de l’espai públic, però sobreviu en la transmissió quotidiana.
És dins el mateix franquisme que es produeix la segona gran mutació: el desenvolupament industrial i la immigració massiva dels anys seixanta. Aquest procés reactiva l’economia catalana, però transforma profundament la seva sociologia. Milers de famílies arribades d’altres punts d’Espanya s’incorporen al país i acaben formant part del nou demos català.
Aquesta fase és clau perquè anticipa el repte actual: com convertir creixement demogràfic i heterogeneïtat social en continuïtat nacional compartida.
La Transició restitueix institucions i autogovern, però el segle XXI desplaça de nou l’eix del problema. La qüestió ja no és principalment institucional. La pregunta de fons és una altra: pot Catalunya continuar reproduint-se com a nació sociològica?
Aquest és el veritable canvi de fase.
La baixa natalitat n’és el primer símptoma. Amb una fecunditat molt baixa, la reproducció interna és insuficient. Això no condemna cap nació, però altera profundament la transmissió de la llengua, la memòria, els costums i el sentit de pertinença.
Allò que abans descansava sobretot en la continuïtat familiar ara depèn molt més de l’escola, l’espai públic, els mitjans, la cultura digital i la capacitat d’integració.
Catalunya continua creixent gràcies a la immigració internacional, un factor econòmicament dinàmic. Però la qüestió decisiva és la mateixa que als anys seixanta —ara a una escala ampliada—: en quina cultura cívica, lingüística i moral s’integra aquesta nova població? I si tenim la capacitat de continuar incorporant-ne de nova a ritmes semblants sense perdre bous i esquelles.
La Catalunya industrial, que vertebrava identitat a través de la fàbrica, el barri i la mobilitat social, ha mutat cap als serveis, el turisme, la logística i el talent global. No és necessàriament decadència; pot ser una adaptació exitosa. Però altera la base material de la cohesió.
Per això la fase actual no s’hauria de llegir amb el vocabulari fàcil del declivi, sinó amb una categoria més exigent: la reproducció crítica.
Catalunya conserva autogovern, universitats, capitalitat econòmica, llengua i una memòria històrica densa. El risc no és la desaparició formal, sinó una cosa més subtil: que la continuïtat nominal no coincideixi amb la continuïtat sociològica.
Dit d’una altra manera: el nom pot sobreviure fins i tot si es debilita la substància.
Aquesta és la gran prova del país al segle XXI. No si pot reobrir una nova batalla institucional, sinó si és capaç de convertir una societat més heterogènia, mòbil i urbana en una comunitat nacional conscient d’ella mateixa.
Les nacions no desapareixen només quan són derrotades. També poden dissoldre’s quan deixen de transmetre’s.
I aquesta és, avui, la pregunta decisiva de Catalunya.
Catalunya no desapareixerà per decret. Pot desaparèixer si deixa de transmetre’s. #Catalunya #Nació Share on X
