La fragilitat creixent de la nostra societat no és només política o econòmica: és el resultat d’una erosió profunda dels vincles que sostenen la vida col·lectiva.
Les grans ruptures històriques no comencen amb un assalt exterior. Comencen molt abans, quan una societat perd els seus vincles, deixa d’entendre la seva tradició i esdevé incapaç d’explicar-se a si mateixa.
A Europa —i de manera especialment intensa a Catalunya— aquest procés adopta avui la forma d’una cultura de la desvinculació: dissol la família, debilita la comunitat, converteix la tradició en sospita i substitueix la veritat per emocions gestionades políticament.
En altres temps, la destrucció de la fe i de la memòria moral va ser obra dels totalitarismes. Avui, el mecanisme és més subtil i, probablement, més eficaç. La convergència entre liberalisme cosmopolita i progressisme de gènere comparteix una mateixa premissa: l’individu és més manejable quan ha estat separat dels seus vincles naturals i històrics.
El resultat és paradoxal. Sense una família forta, sense tradició religiosa, sense memòria nacional ni deures envers una comunitat concreta, l’individu sembla més lliure. Però és també més vulnerable.
Mai no havíem exaltat tant l’autonomia individual i mai no havíem vist tanta fragilitat interior, tanta solitud i tanta dependència d’unes administracions cada cop més despersonalitzades. A això s’hi afegeix una necessitat creixent de validació externa que erosiona la consistència personal.
La revolució digital ha accelerat aquesta dinàmica. Vivim hiperconnectats, però cada vegada menys vinculats. La connexió tecnològica ofereix una companyia aparent que sovint amaga una desertització relacional profunda: ens sentim visibles, però no estimats; acompanyats, però no sostinguts.
En aquest context emergeix una nova forma de massa —tal com ja va intuir Elias Canetti— que avui habita sobretot a les xarxes socials. Pren la forma de manada digital, de banda punitiva, d’horda moralitzadora. No delibera ni busca la veritat: assenyala, simplifica, condemna i expulsa.
La figura central d’aquest ecosistema és l’acusador permanent, capaç de convertir qualsevol discrepància o qualsevol rastre del passat en objecte d’estigmatització. Així es configura una cultura pública cada vegada més inclinada a l’escarni que a la justícia.
Aquesta lògica esdevé especialment destructiva quan s’aplica a la història. El passat ja no s’interpreta, es jutja amb criteris emocionals del present. No és memòria; és liquidació. I una societat que destrueix el seu passat acaba perdent la seva identitat.
En el cas català, això és especialment preocupant. Catalunya ha estat històricament una societat de vincles densos: família, associacionisme, parròquia, escola, llengua, tradició cívica, sentit del deure. Tot plegat arrelat en una cultura cristiana que durant segles ha estructurat la vida moral del país.
Aquest capital s’ha anat erosionant per la secularització accelerada, la politització de totes les diferències i la reducció de la memòria a relat ideològic.
El problema, per tant, no és només polític. És civilitzacional.
Sense vincles, la llibertat esdevé desvinculació. Sense memòria, la nació es redueix a administració. Sense una idea forta de la persona, la democràcia queda exposada a les emocions dirigides.
Aquí la tradició cristiana continua sent rellevant, més enllà de la fe: recorda que la persona no es realitza en l’aïllament, sinó en la relació, la responsabilitat i la reciprocitat. És, encara avui, un antídot potent contra la dissolució en la massa i la manipulació.
T. S. Eliot parlava de “fragments apuntalats contra les ruïnes”. El risc és que Catalunya acabi sent això: una suma de fragments sense arquitectura moral comuna.
Però encara hi ha camí.
Reconstruir els vincles —la família, la comunitat educativa, la responsabilitat cívica, la llengua com a herència compartida, una memòria no manipulada— és una tasca urgent. També ho és recuperar fonts de sentit que humanitzin i articulin la convivència.
Sense això, creixeran la solitud i la confrontació. Amb això, encara és possible tornar a construir.
Mai no havíem exaltat tant l’autonomia individual i mai no havíem vist tanta fragilitat interior, tanta solitud i tanta dependència d’unes administracions cada cop més despersonalitzades Share on X
