Quan Salvador Illa va arribar a la presidència de la Generalitat va fixar una idea: “prosperitat compartida”. Era un bon lema. Suggeria estabilitat, gestió, eficàcia i una millora tangible de la vida quotidiana. Un govern menys èpic i més útil. Menys relat i més resultats.
Som ja pròxims al mig mandat. La pregunta pertinent és simple: què ha millorat realment per al ciutadà corrent?
La resposta més visible és, paradoxalment, la més inquietant: ha millorat sobretot la presència del Govern als mitjans de comunicació a través de la publicitat institucional. Pàgines i més pàgines d’anuncis, campanyes i missatges corporatius han aportat oxigen a moltes empreses periodístiques. És una prosperitat, sí, però sobretot per al sistema mediàtic que viu del pressupost públic.
Per al contribuent, la percepció és una altra.
Catalunya continua suportant una de les pressions fiscals més elevades de l’Estat, amb una aportació especialment intensa de les rendes mitjanes urbanes. Es treballen més mesos que en altres territoris per satisfer les exigències del conjunt de les administracions, però aquest esforç no es tradueix en una administració més àgil ni en uns serveis clarament superiors.
Aquí rau la primera gran contradicció del mandat: es recapta molt, però el retorn en qualitat institucional continua sent baix.
La Sindicatura de Greuges ho ha deixat clar: la lentitud administrativa, la burocràcia i l’obsolescència dels procediments s’han convertit en una de les principals fonts de queixa ciutadana. Més de la meitat de les reclamacions apunten, directament o indirectament, a aquesta qüestió.
Illa respon a aquest deteriorament amb el seu estil característic: impassibilitat gestual i silenci narratiu.
En l’àmbit sanitari, la situació és encara més eloqüent. Les llistes d’espera continuen batent rècords. La visita a l’especialista supera ja els 118 dies de mitjana, per sobre dels 104 del període anterior. Les proves diagnòstiques —ecografies, ressonàncies, TAC— s’allarguen fins als 82 dies, i en especialitats com oftalmologia o urologia els terminis poden acostar-se al mig any.
La dada més expressiva és una altra: 250.000 persones esperen una prova diagnòstica, quan l’any anterior no arribaven a 200.000.
La sanitat pública no s’ha ensorrat, però cada vegada està més tensionada i ni tan sols mostra un horitzó creïble de millora. I si la sanitat i l’educació —ensorrada des de fa anys— no funcionen bé, la pregunta és inevitable: què queda dels fonaments de l’estat del benestar?
La resposta amarga és coneguda per centenars de milers de catalans amb un nom ben concret: el desastre de Rodalies.
El traspàs de competències en aquest àmbit, venut com una gran operació de país, ha acabat, de moment, en una arquitectura híbrida on la Generalitat exhibeix control polític, però la realitat operativa continua depenent de Renfe, ADIF i el poder corporatiu del sindicat de maquinistes. Tenim una empresa mixta, sí, però formada per un sol treballador: el seu president. Un cop més, aparença. Imatge, construcció d’un relat amb la col·laboració eficaç dels mitjans de comunicació, sense mostrar la realitat.
El desastre s’ha normalitzat davant la indiferència de les elits econòmiques. Algú creu que la productivitat de persones i empreses pot millorar amb un sistema ferroviari com el que tenim? I, davant la incapacitat per a la millora, s’imposa el silenci informatiu. Després d’uns primers mesos d’optimisme i declaracions a tort i a dret, s’ha imposat un fenomen molt revelador: no parlar de Rodalies.
Ja no flueixen les notes, les compareixences ni els anuncis. No perquè el servei hagi millorat, sinó perquè s’ha assumit que la millor manera de gestionar el fracàs és invisibilitzar-lo.
Mentrestant, més de 400.000 usuaris continuen patint cada dia un calvari per anar a treballar, tornar a casa o complir obligacions bàsiques. La combinació amb una Barcelona cada vegada més hostil a l’accés rodat, tant públic com privat, dibuixa una conseqüència de gran abast: la pèrdua de centralitat funcional de Barcelona dins del seu propi espai metropolità.
Aquest declivi queda emmascarat per un turisme creixent que manté activitat, consum i una sensació d’eufòria superficial. Però la ciutat corre el risc de convertir-se progressivament en una façana mediterrània de gran atractiu turístic i menor potència productiva.
La paradoxa és que les necessitats estan perfectament diagnosticades. Les cambres de comerç han quantificat en 53.800 milions d’euros fins al 2043 el dèficit d’infraestructures que arrossega Catalunya: ferrocarrils, B-40, accessos portuaris, ampliació del Prat, connexió amb Girona, reforç logístic del territori, entre altres. És a dir: els problemes no són invisibles; simplement no són prioritzats.
Per això resulta especialment xocant que, en aquest context, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals pugui aspirar a increments pressupostaris extraordinaris, amb pujades que s’han situat al voltant del 37% en alguns escenaris projectats.
El missatge implícit és delicat: la maquinària del relat rep més energia que la maquinària de servei.
I, mentre això passa, dues qüestions estructurals romanen pràcticament expulsades del debat oficial.
La primera és l’impacte de la forta immigració recent sobre l’habitatge, l’escola, els serveis socials i la cohesió urbana. No abordar-ho no elimina el problema; només l’empitjora.
La segona és el creixement del narcotràfic i de les xarxes mafioses vinculades, sobretot, a la marihuana. Els 87 narcoassalts registrats en un any no són una anècdota policial, sinó un símptoma de degradació de la seguretat ciutadana.
Aquí apareix una de les constants del període Illa: sensibilitat selectiva. Gran velocitat per a certes causes simbòliques; una lentitud exasperant per a les urgències materials.
Al final, el balanç del mig mandat és aquest: més control del relat, més estabilitat formal, més publicitat institucional, però cap gir profund en els colls d’ampolla que ofeguen Catalunya.
La prosperitat compartida continua sent una promesa comunicativa sense reflex en els resultats de l’acció de govern.
Mig mandat d’Illa: molta propaganda institucional, però la vida quotidiana del ciutadà continua atrapada entre Rodalies i les llistes d’espera. #Catalunya #Illa Share on X
