Els dies 17 i 18 d’abril, Barcelona acollirà la Global Progressive Mobilisation, la nova plataforma internacional impulsada per Pedro Sánchez sota el paraigua del socialisme europeu, la Internacional Socialista i la Progressive Alliance. Oficialment, es tracta d’articular una resposta global davant Trump, l’extrema dreta i la crisi del multilateralisme.
Aquest és el relat.
La realitat és més concreta: Sánchez converteix Barcelona en la capital escènica del seu projecte de supervivència política, utilitzant la ciutat com a contrapunt internacional de Trump i, alhora, com a instrument per recompondre un lideratge interior erosionat.
No és una elecció casual.
Barcelona ofereix avui una peça gairebé irrepetible a Europa: una alineació total de poder entre Moncloa, Generalitat i Ajuntament. Tot el dispositiu institucional està en les mateixes mans. No hi ha friccions, ni resistència, ni cap relat alternatiu amb capacitat real de disputar l’escena.
La ciutat és, per això, el millor plató possible del sanchisme global. I aquest fet diu molt més sobre Catalunya que no pas sobre la pròpia cimera.
La transformació decisiva de l’última dècada no és només la caiguda de l’independentisme. És una altra, més profunda: la desaparició del catalanisme com a sistema de poder propi. Barcelona, que havia aspirat a ser capital nacional, ha estat reconvertida en una sucursal premium del relat progressista espanyol.
Aquesta és la veritable mutació històrica.
Allò que durant anys va ser un espai amb centre de decisió català ha estat substituït per una nova hegemonia: socialista, metropolitana, mediàtica i plenament integrada en la lògica de la Moncloa.
La cimera n’és només l’expressió visible.
Els noms anunciats —Lula, Petro, Yamandú Orsi, Ramaphosa, António Costa— aporten densitat simbòlica, però no configuren una aliança global d’alta volada. No és Davos. No és Munic. No és una gran conferència de potències. És, sobretot, una operació de relat amb prou presència internacional per alimentar titulars i construir centralitat.
I aquí reapareix Barcelona.
La ciutat és presentada com a capital mundial del progressisme just en el moment en què la seva realitat material ofereix un contrast gairebé cruel: Rodalies degradades, AP-7 col·lapsada, una crisi d’habitatge abassegadora, inseguretat urbana, serveis públics tensionats i un sistema educatiu català enfonsat en els indicadors comparats. Només una tercera part dels barcelonins utilitzen el català com a primera llengua.
La ironia és perfecta.
Com més es deteriora la ciutat funcional, més s’exalta la ciutat ideològica.
Barcelona s’ha especialitzat en aquesta dissociació: el relat puja mentre la infraestructura baixa.
Aquest és, de fet, el veritable estil polític del moment: substituir governança per escenografia, gestió per narrativa, resultats per hegemonia comunicativa.
I Sánchez hi excel·leix.
La seva força no rau tant en la magnitud dels èxits com en la capacitat d’ordenar el focus públic. La cimera progressista n’és un exemple de manual: projecció internacional, antagonista clar —Trump—, ciutat icònica, poder institucional homogeni i una potent maquinària de comunicació al darrere.
Barcelona hi aporta el que necessita: marca, estètica i la submissió política de l’espai local.
La qüestió catalana, mentrestant, queda reduïda a un decorat secundari.
No és que l’independentisme hagi perdut. És que el país ha estat simbòlicament reemplaçat. Allà on abans hi havia un conflicte nacional, avui hi ha un ecosistema de poder orientat a reforçar la centralitat socialista espanyola.
Aquesta és la gran victòria de Sánchez a Catalunya.
I també, convé dir-ho, la gran derrota històrica del catalanisme, que no només ha perdut el govern: ha perdut la capacitat de definir el marc, el llenguatge i fins i tot la funció simbòlica de Barcelona.
La ciutat que havia volgut ser capital d’una nació sense estat és avui la capital logística d’una internacional progressista de baixa intensitat.
Barcelona continua produint grans escenografies: congressos, cimeres, declaracions, manifestos, plenaris. Però cada cop costa més trobar, sota aquesta escenografia, una ciutat que funcioni i, sobretot, un país que encara es pensi des de si mateix. Allò de “Catalunya, voluntat d’ésser” de Vicens Vives sembla haver quedat reduït a un record del passat. Mentrestant, Waterloo continua construint casetes de nines.
Aquesta és la qüestió de fons. No la cimera. No Trump. No Lula. Sinó com Catalunya ha passat de voler disputar la sobirania a convertir la seva capital en el millor decorat disponible del poder d’un altre.
I això sí que mereixeria una cimera.
No és que l’independentisme hagi perdut. És que el país ha estat simbòlicament reemplaçat. Allà on abans hi havia un conflicte nacional, avui hi ha un ecosistema de poder orientat a reforçar la centralitat socialista espanyola. Share on X
