Els mitjans de comunicació, juntament amb els defensors a ultrança de l’eutanàsia —convertida ja en un dels grans tòtems de les ideologies en crisi—, han presentat de manera reduccionista el cas de Noelia, la jove de 25 anys que va sol·licitar morir. Han centrat el relat en dos elements: el conflicte jurídic amb el pare i el compliment formal de la llei. Però aquesta simplificació oculta allò essencial.
Perquè aquest no és només un cas tràgic. És el símptoma que alguna cosa profunda ha fet fallida a la nostra societat.
Estem davant d’una persona amb una biografia marcada per la vulnerabilitat: malaltia mental prèvia, ideació suïcida, possibles abusos, desarrelament i solitud. I, malgrat això, tot aquest conjunt de factors, que haurien d’haver activat tots els mecanismes de cura de l’Estat, ha desembocat en una solució final: la seva mort.
El problema no és només l’eutanàsia. El problema és el camí que hi condueix.
Un Estat que no ha estat capaç d’acompanyar, tractar i sostenir sí que ha demostrat ser extraordinàriament eficaç a l’hora d’organitzar la mort. I aquesta paradoxa no es pot ignorar.
Se’ns parla d’autonomia. Però l’autonomia no és pas una paraula màgica. Una persona pot expressar una voluntat ferma i, tot i això, no ser plenament lliure si està condicionada pel trauma, la desesperança o una malaltia mental.
En aquest cas, és un fet rellevant que hi havia una ideació suïcida prèvia a l’accident que la va deixar tetraplègica. Això obliga a plantejar una qüestió incòmoda: estem davant d’una decisió nova i plenament autònoma o davant de la continuïtat d’un impuls suïcida que mai no va ser abordat adequadament?
Aquí es produeix una inversió inquietant: allò que abans el sistema sanitari havia de prevenir —el suïcidi— passa a reinterpretar-se com un dret.
Però la llibertat real exigeix condicions: estabilitat emocional, capacitat de projectar-se al futur i absència de coaccions internes. Quan aquestes condicions fallen, la voluntat pot ser ferma, però no necessàriament lliure. Confondre totes dues coses és un error d’enormes conseqüències.
A més, l’eutanàsia hauria de ser el darrer recurs. Tot i això, tot indica que en aquest cas no s’han esgotat les possibilitats terapèutiques. No hi consta un tractament psiquiàtric intensiu i sostingut. Tampoc no s’ha evidenciat una intervenció estructurada sobre el trauma. I, de manera particularment greu, no s’ha ofert de manera efectiva la intervenció dels serveis de cures pal·liatives, que a Catalunya compten amb equips interdisciplinaris d’alt nivell capaços d’abordar el patiment físic i psicològic en situacions complexes.
Això no és el final d’un procés de cura complet. És més aviat el final de la capacitat —o de la voluntat— del sistema per cuidar.
I això s’assembla massa a un abandonament institucional legitimat.
Perquè, si alguna cosa resulta evident, és que, mentre el sistema fallava a la fase de cura, ha funcionat amb precisió a la fase final. Comissions, informes, avals judicials… tot encaixa. Tot funciona.
Aquí emergeix la gran contradicció: les institucions que no han sabut cuidar sí que saben executar.
L’Estat -i, en aquest cas concret, la Generalitat, sota la responsabilitat política del govern d’Illa- deixa de ser garant de la vida per esdevenir també gestor de la mort.
Durant els dos anys de procés, amb antecedents de suïcidi, possibles abusos i una situació d’extrema fragilitat, Noelia no va rebre una resposta integral per part dels serveis públics. No va tenir accés efectiu a un tractament psiquiàtric capaç de reconstruir el projecte vital. No va ser acollida ni acompanyada pels serveis públics. I tampoc no es van activar, de manera visible, tots els recursos pal·liatius disponibles.
Se la va deixar sola. Sola amb el patiment. I, finalment, sola amb la decisió de morir.
Aquesta no és només una fallada administrativa. És un fracàs polític i moral.
I no només del govern. També del conjunt de les institucions catalanes. El Parlament, tant des del govern com des de l’oposició, ha mostrat una absència d’interès preocupant per aclarir les responsabilitats. Ningú no ha volgut mirar de front el conjunt del problema.
Aquest cas, a més, no es pot desvincular d’un context més ampli. Catalunya s’ha convertit en un dels territoris amb més incidència d’eutanàsia a Espanya.
Les dades són eloqüents.
El 2024 es van registrar 303 sol·licituds d’eutanàsia a Catalunya, de les quals només es va denegar el 9%, una de les taxes de rebuig més baixes del país. La comparació és reveladora:
- Galícia: 34 sol·licituds
- Navarra: 23
- País Basc: 75
- Andalusia: 72 (amb una població gran)
- Madrid: 129 (menys de la meitat que Catalunya, amb una població semblant i un rebuig d’una de cada cinc sol·licituds)
La diferència encara és més significativa si s’observa el conjunt:
Les quatre comunitats més poblades després de Catalunya -Andalusia, Madrid, Comunitat Valenciana i Galícia- sumen 23,4 milions d’habitants, gairebé el triple que Catalunya, i registren en total 266 sol·licituds, davant de les 303 catalanes.
Catalunya, amb vuit milions d’habitants, supera en nombre absolut territoris amb gairebé el triple de població.
No és una diferència menor. És un indicador cultural i moral.
La taxa per cada 100.000 habitants confirma aquesta tendència:
- Balears 3,9
- Catalunya 3,8
- Astúries 3,4
- Navarra 3,4
- País Basc 3,4
- La Rioja 2,8
- Canàries 2,3
- Cantàbria 2,2
- Madrid 1,8
- Castella i Lleó 1,7
- Aragó 1,6
- Galícia 1,3
- Castella-la Manxa 1,2
- Extremadura 0,7
- Andalusia 0,8
- Múrcia 0,6
- Comunitat Valenciana 0,6
Balears i Catalunya encapçalen la llista, mentre que el País Valencià, Múrcia i Andalusia presenten les xifres més baixes. Madrid se situa a una gran distància del cas català, amb menys de la meitat en termes relatius.
La pregunta és inevitable: què ha passat a la societat catalana perquè la mort deixi de percebre’s com un límit i passi a considerar-se una opció més? Quina és la cultura que interpreta l’eutanàsia —fins i tot en persones joves— com un signe de progrés?
Quan una societat, les seves institucions i la classe política entren en aquesta dinàmica, el problema ja no és sanitari ni jurídic. És profundament moral i, per tant, polític.
Perquè el més inquietant no és pas aquesta mort. És la facilitat amb què Catalunya ha après a acceptar-la.
Tot això tindrà terribles conseqüències.
Confondre una voluntat ferma amb una voluntat lliure és un dels errors més greus del nostre temps. #Eutanàsia #Ètica #Debat Share on X
Loading ...
