Barcelona tornarà a ser escenari d’un moment històric per a l’Església catòlica i per a la ciutat mateixa. El Papa Lleó XIV visitarà la capital catalana el pròxim mes de juny, repetint el gest dels seus predecessors —Benet XVI i sant Joan Pau II— i situant novament el centre espiritual de la visita a la basílica de la Sagrada Família.
L’acte central serà la benedicció de la torre de Jesucrist, la més alta del temple, que amb 172,5 metres culmina el projecte visionari d’Antoni Gaudí. L’esdeveniment coincideix amb el centenari de la mort de l’arquitecte (1926-2026), declarat recentment venerable per l’Església, un pas previ al seu eventual procés de beatificació. La visita inclourà també una ofrena a la tomba de Gaudí i una missa solemne a la basílica.
La jornada clau s’espera el 10 de juny, dins d’un viatge papal més ampli per Espanya —Madrid i les Illes Canàries— que tindrà lloc entre el 6 i el 12 de juny.
Tot plegat hauria de ser una ocasió d’orgull per a Barcelona: la ciutat que acull el temple més universal del cristianisme contemporani i el llegat espiritual i arquitectònic d’un dels seus fills més il·lustres.
Però el context en què s’organitza la visita conté una paradoxa difícil d’ignorar.
Una ciutat que celebra l’islam però silencia el cristianisme
Mentre es prepara la visita papal, l’Ajuntament de Barcelona ha demanat a les escoles públiques que no programin activitats extraescolars de música o dansa durant el Ramadà, per respecte a la celebració religiosa musulmana.
La instrucció té un objectiu explícit: evitar que les activitats puguin incomodar els alumnes musulmans durant el període de dejuni i recolliment espiritual.
El problema no és el respecte. El respecte religiós és una virtut cívica elemental en una societat plural. El problema és la desigualtat amb què es distribueix aquest respecte.
Les activitats extraescolars a què es refereix la recomanació municipal són voluntàries. Cap alumne musulmà està obligat a participar-hi. Per tant, no es tracta d’evitar una imposició religiosa, sinó d’adaptar l’activitat general de l’escola als sentiments d’una comunitat concreta, condicionant també els alumnes que no en formen part.
L’Ajuntament ha anat encara més enllà. També recomana que els centres habilitin espais perquè els alumnes musulmans no hagin d’anar al menjador a l’hora de dinar, evitant així veure com els altres mengen durant el dejuni. I al mateix temps estableix que aquests alumnes no siguin enviats a casa.
Es tracta, doncs, d’una política activa d’acomodació religiosa dins l’escola pública.
Res a dir —si no fos perquè aquest mateix criteri desapareix completament quan la religió és el catolicisme.
Nadal, Quaresma i silenci institucional
Barcelona és una ciutat majoritàriament d’arrel cultural cristiana. Però en les institucions municipals aquest fet sembla incórrer en una espècie de sospita permanent.
L’Ajuntament evita felicitar el Nadal (una paraula proscrita en el llenguatge institucional) i substitueix qualsevol referència directa al fet cristià per expressions neutres o ambigües.
No existeix cap iniciativa municipal que convidi a respectar el recolliment de la Quaresma, que coincideix en calendari amb el Ramadà. Tampoc no s’ha assumit la petició perquè els alumnes que ho vulguin puguin abstenir-se de carn els divendres de Quaresma, una pràctica tradicional de molts catòlics, facilitant per exemple un menú alternatiu de peix.
La diferència és evident: allò que es considera pluralisme quan es tracta de l’islam, es qualifica de trencament de la neutralitat religiosa quan es refereix al catolicisme.
El cas més simbòlic d’aquesta actitud és la decisió de retirar el pessebre municipal de la plaça Sant Jaume. Ni tan sols Ada Colau s’havia atrevit a fer-ho. L’actual alcalde, Jaume Collboni, sí.
També es manté el veto a incloure en el programa oficial de les Festes de la Mercè la missa en honor de la patrona de Barcelona. Escriure simplement al programa: “11.00 h, missa a la basílica de la Mercè” és considerat incompatible amb la neutralitat institucional.
Però felicitar el Ramadà o recomanar restriccions musicals per acompanyar el recolliment islàmic sí que és interpretat com una expressió de pluralisme.
Quan la neutralitat esdevé selecció
La neutralitat religiosa d’un poder públic significa no privilegiar cap religió davant d’una altra. No significa esborrar una tradició concreta mentre s’acomoden activament les altres.
Quan això succeeix, la neutralitat es transforma en una forma de selecció cultural.
El fenomen és tan evident que fins i tot un sindicat de professors de religió —el PREC— ha demanat a l’Ajuntament rebre el mateix tracte que la comunitat musulmana.
La petició no és extravagant: demana simplement igualtat de criteri.
La paradoxa és que aquest debat no té lloc a Rabat ni a Amman, sinó a Barcelona, capital de Catalunya, ciutat que va créixer al voltant de parròquies, confraries i basíliques, i que avui és coneguda arreu del món precisament per una obra nascuda de la fe cristiana: la Sagrada Família.
La ciutat de Gaudí rep el Papa
I és en aquest context que Barcelona prepara la visita del Papa.
El pontífex vindrà a culminar simbòlicament l’obra de Gaudí, beneint la torre de Jesucrist i recordant el llegat espiritual d’un arquitecte que concebia l’arquitectura com una forma de pregària.
La ciutat que acollirà aquest moment és la mateixa que es resisteix a reconèixer públicament les seves pròpies arrels religioses.
No deixa de ser una escena gairebé literària: una ciutat que exhibeix al món el temple més universal del cristianisme mentre evita pronunciar el nom de Nadal.
Quan el Papa arribi a Barcelona, el món mirarà la ciutat de Gaudí.
La pregunta és si Barcelona també serà capaç de mirar-se a si mateixa i si vol un alcalde que privilegia l’Islam i cancel·la tota referència catòlica.
Respecte pel Ramadà a les escoles públiques, però cap gest equivalent per la Quaresma. Això és neutralitat religiosa? #Religio #Barcelona #Pluralisme Share on X
