La política catalana arrossega una contradicció estructural que fa anys que no resol i que afecta molt negativament l’ensenyament i va a pitjor en un doble sentit. Els resultats PISA per Catalunya ens situen a la cua d’Espanya, quan Catalunya havia estat el gran referent pedagògic; la degradació històrica és brutal. Per una altra banda, l’ensenyança concertada que aplega més de la tercera part de les places, està en una situació d’ofec econòmic propiciat per la mateixa Generalitat, i que té motius estrictament ideològics.
Amb dades del 2019, les últimes disponibles, el cost per plaça a la pública era de 5.228,75 euros i a la concertada se li lliuraven 4.325 euros. En base això els demagogs de l’autodestrucció criticaven les aportacions que feien els pares a la concertada per arribar a final de mes.
Aquesta situació, aquest model de fracàs en els resultats contrasta amb el sanitari i d’aquí la contradicció: la coexistència de dos models essencials de l’estat del benestar —el sanitari i l’educatiu— que comparteixen arrels semblants, però han evolucionat de manera divergent.
Tant la sanitat com l’educació a Catalunya no són sistemes estrictament públics en el sentit estatista del terme. Han incorporat, des de fa dècades, una pluralitat d’actors: iniciativa privada, xarxa concertada, cooperatives, entitats socials, fundacions i, en el cas sanitari, empreses amb formes societàries diverses. Aquest pluralisme no és una anomalia; és una característica constitutiva del model català.
I, tanmateix, la manera com s’ha gestionat aquesta pluralitat ha estat radicalment diferent en un àmbit i en l’altre.
En sanitat, el model ha tendit —amb tensions, certament— cap a una articulació funcional: titularitats diverses, però integrades dins una xarxa pública de provisió, amb finançament públic i criteris d’accés universal. El sistema sanitari català s’ha construït sobre una lògica d’integració operativa: la diversitat d’orígens no qüestiona la unitat del servei.
L’èxit d’aquest sistema és que garanteix l’accés a tota classe d’hospitals i centres a qualsevol ciutadà, independentment de la seva renda. El mecanisme demostra que el que realment importa no és qui gestiona el centre, sinó que el servei sigui d’accés universal i estigui compromès amb el bé comú. Aquesta evidència convida a traslladar la reflexió a altres camps com l’educació, on sovint la discussió sobre la titularitat dels centres ens impedeix veure que la diversitat de proveïdors —si estan ben regulats i finançats— és una font de riquesa i equitat per al país.
Catalunya ha demostrat que la gestió plural és la millor eina per mantenir un servei públic eficient, arrelat i de qualitat. Protegir aquesta autonomia de gestió és, en última instància, protegir la capacitat de la societat catalana per cuidar-se a si mateixa des de la proximitat.
En educació, en canvi, la coexistència entre escola pública i concertada ha esdevingut un camp de confrontació ideològica permanent. El debat no s’ha resolt en termes d’eficiència, qualitat o equitat, sinó en termes identitaris i de legitimitat moral. La pluralitat que en sanitat es considera funcional, en educació es viu com una disputa de principis.
Aquesta és la distorsió.
Dues polítiques públiques essencials, amb una base estructural semblant —mixtura de titularitats, finançament públic, servei universal—, però sotmeses a narratives oposades. En un cas, pragmatisme integrador; en l’altre, tensió doctrinal.
La conseqüència és una contradicció insuportable: es defensa la col·laboració publico-privada com a virtut sistèmica en sanitat, mentre es qüestiona com a concessió ideològica en educació, fins a l’extrem de restringir els concerts o simplement liquidar-los per raons ideològiques, que no pedagògiques, a les escoles que practiquen la separació entre nens i nenes. No hi ha hagut una reflexió ordenada que harmonitzi criteris.
El problema no és la pluralitat. És l’absència d’un marc conceptual coherent.
Si el criteri és el servei universal amb finançament públic i control públic, aleshores la titularitat —pública, concertada, cooperativa o empresarial— és una variable instrumental, no moral, quan el subjecte primari del dret a l’ensenyament són els alumnes i llurs pares i no l’administració pública que hauria d’actuar com a garant del dret. Si, per contra, la titularitat es converteix en el criteri decisiu, caldria revisar també el model sanitari.
La política catalana ha preferit no afrontar aquesta simetria insostenible.
El resultat és un debat permanentment reobert, sense resolució estable. La generació que va construir aquests models va optar pel pragmatisme institucional; la generació actual tendeix a reinterpretar-los sota categories ideològiques més rígides.
Potser ha arribat el moment de formular una pregunta simple, però exigent: quin és el principi rector? La igualtat d’accés? La qualitat del servei? La llibertat d’elecció? L’eficiència del sistema? O una combinació ponderada de tots quatre?
I tot això amb una referència clara: mentre el model sanitari català és d’èxit (Vall d’Hebron, Sant Pau, Sant Joan de Déu, etc.), els resultats educatius són un fracàs tan gran que llastra generacions i el nostre futur.
Sense una resposta clara, la distorsió continuarà.
La política necessita coherència sistèmica. Sense ella, la contradicció no és només teòrica: erosiona la confiança ciutadana i desorienta les polítiques públiques.
I tot això succeeix quan Salvador Illa s’ha declarat “defensor de la concertada”, quan aquesta està més ofegada que mai, una contradicció més o simplement el mètode Sánchez en el que la paraula no acompanya al fet.
La situació dramàtica de la Concertada, que ara ha llançat una campanya per recollir signatures i portar-les al Parlament, fa que reclami més recursos, concretament 450 milions; el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya per al 2024 va assolir els 7.508 milions d’euros. A més, aquesta situació es produeix quan el minúscul partit aliat al PSC, Units, té la responsabilitat de la Direcció General en matèria d’ensenyaments concertats.
Quan els pilars del benestar esdevenen camps de batalla ideològics, el que es posa en risc no és només un model, sinó la credibilitat mateixa del govern i els fins als que diuen servir, el d’ensenyar i fer-ho bé en aquest cas.
Si vols participar en la campanya de signatures clica aquí. Tens temps fins al 19 de març.
Què demanen?
✅ Gratuïtat real per a les famílies
✅ Més professionals als centres
✅ Homologació de retribucions i condicions del personal
El sistema sanitari integra titularitats diverses amb èxit; l’escola concertada viu ofegada per criteris ideològics. #Educació Share on X
Loading ...
