El català diferencia entre soledat i solitud, una capacitat diferenciadora que no es dona en castellà, que necessita de qualificatius.
Soledat, té una connotació negativa o dolorosa. És la mancança de companyia que no hem triat, aquell sentiment d’estar desemparat o buit. És el “sentir-se sol”.
Solitud, té una connotació positiva o voluntària. És l’estat d’estar sol per elecció, sovint buscant el recolliment, la reflexió o la pau interna. És el que busca un escriptor o algú que vol desconnectar del soroll del món.
La soledat és una de les grans conseqüències de fets positius, com l’esperança de vida i el fet que és més gran en les dones, i de tendències creixents de manca de vincles sòlids entre les persones que s’aparellen, que està creant, com és ben visible en el cas de Suècia, una societat de persones soles, amb unes necessitats i costos socials en augment.
A Espanya, una de cada cinc persones adultes pateix soledat no desitjada. Però la dada que hauria d’encendre totes les alarmes és una altra: gairebé dos terços d’aquestes persones fa més de dos anys que hi conviuen. No és un moment puntual de vulnerabilitat; és un estat crònic que erosiona salut, autonomia i qualitat de vida.
Tot i que el debat públic sovint posa el focus en els joves, és en les persones grans on la soledat tendeix a ser més persistent i més devastadora. Amb l’edat, les pèrdues s’acumulen: parella, amistats, salut, mobilitat, rol social. A partir dels 65 anys el risc augmenta, i en els majors de 75 se situa al voltant del 20%, amb conseqüències directes sobre la fragilitat i la dependència.
Catalunya: el risc estructural de viure sol
Catalunya disposa d’un indicador clau per entendre el problema: viure sol. No és sinònim automàtic de soledat, però en edats avançades és el millor predictor estructural de risc. Les dades oficials són contundents. El 2021, més de 760.000 persones adultes vivien soles. En el grup de 65 a 79 anys, ho feia el 18,2%; en els majors de 80, la xifra pujava fins al 30,5%.
El biaix de gènere és especialment colpidor: gairebé quatre de cada deu dones de més de 80 anys viuen soles, el doble que els homes. Darrere d’aquestes xifres hi ha vides llargues, sovint marcades per la viudetat i per una xarxa relacional que s’ha anat aprimant amb el temps.
Aquesta realitat no és estàtica. Les projeccions oficials indiquen que el nombre de llars unipersonals creixerà de manera molt significativa en les pròximes dècades. El 2039, a Espanya, un de cada tres llars serà unipersonal. Encara que la proporció de persones que se senten soles no augmentés, el nombre absolut de persones en risc ho farà inexorablement.
Quan la soledat es converteix en un problema de salut pública
La soledat no desitjada no és només un problema emocional. És un factor de risc sanitari ben documentat. La recerca internacional mostra que l’aïllament i la soledat s’associen a més mortalitat, pitjor evolució de malalties cròniques, més depressió i més deteriorament cognitiu. El seu impacte és comparable al d’altres factors de risc poblacionals àmpliament acceptats.
Aquesta relació és bidireccional: la mala salut pot aïllar, però la soledat empitjora la salut. Les persones que se senten soles utilitzen més els serveis sanitaris, consumeixen més medicació i arriben abans a situacions de dependència. No és estrany, doncs, que el cost econòmic anual de la soledat no desitjada a Espanya s’estimi en 14.141 milions d’euros, més de l’1% del PIB, amb un component sanitari directe molt rellevant.
Un repte europeu, una resposta pendent
A escala europea, la soledat no és una excepció ibèrica. Més d’un terç de la població de la UE afirma sentir-se sola almenys una part del temps, i un 13% la major part del temps. Aquest marc comparatiu situa el fenomen com un repte compartit, però també ofereix una oportunitat: aprendre de polítiques que funcionen.
La clau no és només “fer més”, sinó intervenir millor. L’evidència apunta cap a models rendibles basats en tres pilars: detecció precoç, activació comunitària i intervenció intensiva quan el risc és alt. Identificar persones que viuen soles, que han patit una pèrdua recent o que presenten fragilitat permet actuar abans que la soledat es cronifiqui.
Posar les persones al centre
Reduir la soledat no desitjada no és només una qüestió de pressupost; no és només una qüestió de més serveis. És un problema més profund, el de la societat desvinculada i la seva cultura. Necessitem tornar a posar en valor els vincles estables; el del matrimoni, el de la família i del parentesc i a reconstruir comunitats de vida que acompanyin.
Invertir en xarxa comunitària, en prescripció social, en acompanyament i en entorns urbans que facilitin la trobada no és una despesa accessòria, és una condició necessària però en cap cas suficient.
La soledat no desitjada no és estar sol: és sentir-se sol contra la pròpia voluntat. I afecta 1 de cada 5 persones. #Soledat Share on X
