Els idus de gener no són només una data carregada de simbolisme clàssic; s’han convertit en el retrat exacte d’un país que s’enfonsa mentre insisteix a proclamar que tot funciona.
El 18 de gener de 2026, a Adamuz, Espanya va viure el pitjor accident ferroviari des del desastre de Santiago de Compostel·la del 2013. Un tren d’alta velocitat d’Iryo que cobria la ruta Màlaga–Madrid va descarrilar en plena línia Madrid–Sevilla, va envair la via contrària i va col·lidir amb un Alvia de Renfe que es dirigia cap a Huelva. El resultat: 45 morts i 292 ferits.
No va ser només un accident. Va ser una revelació.
Els vagons van caure per un talús de quatre metres, en un tram aïllat entre túnels, fet que va dificultar les tasques de rescat. Però el més greu no va ser l’orografia, sinó la resposta institucional. La sala de control de Renfe a Atocha, una icona tecnològica plena de pantalles i protocols, no va detectar la col·lisió entre els dos trens. Els primers equips d’emergència van arribar quaranta minuts tard i, durant una estona crítica, ni tan sols sabien que hi havia un segon comboi implicat.
El ministre de Transports va reaccionar amb una afirmació tan tranquil·litzadora com inquietant: el tram havia estat renovat el 2025 i estava “en perfecte estat”. Les primeres investigacions, però, van apuntar a la ruptura d’un carril, a fallades en els sistemes de detecció i a una renovació només parcial de la infraestructura. És el primer accident greu entre dos trens a la xarxa d’alta velocitat espanyola i posa en qüestió un sistema que fins ara es presentava com a modèlic.
Si les infraestructures fallen en el moment de màxima inversió pública, amb pressupostos rècord i amb els fons europeus Next Generation sobre la taula, què es pot esperar de la resta de serveis? Si el col·lapse arriba on s’ha concentrat l’esforç inversor, no hauria d’estranyar ningú el desastre crònic de la xarxa secundària, especialment Rodalies a Catalunya, abandonada malgrat transportar cada dia milions de persones.
Adamuz és un símbol. Igual que ho és el col·lapse ferroviari català. No parlem d’errors puntuals, sinó d’una fatiga estructural de país.
La tragèdia també ha deixat al descobert la inutilitat de protocols que només serveixen per justificar-se a posteriori. Si una via “revisada exhaustivament” es trenca i ningú ho detecta fins que els vagons s’estavellen contra una paret de roca, la seguretat és una ficció. Insistir que “tot es va fer bé” no aporta serenitat: sembra por.
El fil conductor d’aquesta crisi és humà i polític. Espanya pateix una saturació de càrrecs ocupats per persones sense preparació, seleccionades per la seva lleialtat i no per la seva competència. El govern de Pedro Sánchez, beneficiari dels ingressos fiscals més alts de la història —inflació, pressió fiscal i fons europeus—, ha estat incapaç d’aprovar pressupostos durant tres anys. Aquesta paràlisi ha tingut conseqüències directes en el manteniment i la conservació de les infraestructures.
La planificació a mitjà i llarg termini ha estat substituïda pel curtplacisme electoral, la propaganda i el maquillatge estadístic. La meritocràcia ha desaparegut; la filiació partidista ocupa el seu lloc.
A Catalunya, la situació no és diferent.
El Govern d’Illa, amb Esquerra Republicana com a soci, ha renunciat a governar amb ambició pròpia. El traspàs de Rodalies continua sent un miratge, les infraestructures viàries no milloren, l’accés a l’aeroport segueix bloquejat i la seguretat ciutadana empitjora. Un de cada quatre habitants de l’àrea metropolitana de Barcelona ha patit algun delicte; l’educació entra en crisi sistèmica i la sanitat pública es dessagna, fins al punt que cada cop més ciutadans opten per assegurances privades.
Residències de gent gran en condicions indignes, una dependència cronificada i una administració incapaç de respondre completen el quadre. Davant d’això, els responsables prefereixen el relat, el control mediàtic i la propaganda constant abans que l’autocrítica i la reforma.
El col·lapse de Rodalies i els defectes greus que afloren a l’alta velocitat no són anomalies: són el resultat d’una presa de decisions deficient, d’una coordinació fallida i d’una incompetència que comença a la cúspide. Com la corrupció, aquests mals neixen a dalt, per acció o per omissió, per interès o per incapacitat de supervisar.
Res no s’ha resolt. Perquè els responsables continuen al cim. Aquesta és la realitat.
Aquesta és la clau de la crisi.
Els idus de gener: crònica d’un enfonsament i el caos català
Protocols que no detecten col·lisions, controls cecs i polítics satisfets: aquesta és la crisi. #Adamuz Share on X
Loading ...
