Ens diran el que vulguin, però per a una gran majoria de ciutadans un altre any com el que acabem de deixar enrere seria, senzillament, difícil de resistir. No és una percepció vaporosa ni un estat d’ànim passatger: hi ha raons concretes, mesurables i acumulatives. Com a mínim, dotze.
- Pèrdua evident del poder adquisitiu
La combinació d’una inflació acumulada elevada i d’una pressió fiscal creixent ha provocat un fet incontestable: avui podem comprar menys amb els mateixos diners. L’impacte dels lloguers i del cost de l’alimentació és particularment dolorós, i ho és encara més com més baixos són els ingressos. En aquests trams, la part del pressupost familiar destinada a necessitats bàsiques és proporcionalment molt superior, i l’ofec és real. - Crisi estructural de l’habitatge
Tant el mercat del lloguer com el de compra s’han convertit en un mur infranquejable per a una part molt significativa de la població. Afecta sobretot els joves i les famílies que necessiten ampliar l’habitatge. No és només una crisi del present: és una hipoteca sobre el futur. I el fet rellevant és que s’ha incubat i desenvolupat íntegrament durant més de set anys de govern Sánchez, sense que s’hagi afrontat amb determinació ni eficàcia. - Inflació per sobre de la mitjana de l’eurozona
La inflació acumulada a Espanya és superior a la del nucli central de la Unió Europea. Aquesta bretxa s’ha ampliat en els darrers temps i, mes a mes, ha erosionat no només la capacitat de consum, sinó també la competitivitat del país. Tot i que aquesta encara aguanta, el risc de deteriorament és evident si no es corregeix el desequilibri. - Immigració com a instrument macroeconòmic
El discurs bonista sobre la immigració amaga, en el cas del govern espanyol, un càlcul clar: l’arribada massiva de mà d’obra barata permet inflar les macromagnituds. Més població activa, més ocupació —mal pagada—, més consum i, per tant, més creixement aparent. Les conseqüències socials negatives són enormes, però queden subordinades a l’objectiu polític de presentar un cicle expansiu que molts ciutadans no perceben en la seva vida quotidiana. - L’avortament massiu com a factor econòmic i demogràfic
Quan l’avortament assoleix les dimensions que té a Espanya —un per cada tres naixements, i fins al 40% en alguns territoris com Catalunya— deixa de ser només un debat moral o sanitari: esdevé un problema econòmic i demogràfic de primer ordre. La pèrdua de capital humà equival, al llarg del cicle econòmic, a prop d’un 2% del PIB anual. I agreuja una crisi demogràfica que ja és profundíssima. - Enfonsament demogràfic
Hi ha dones que renuncien a tenir fills; d’altres voldrien tenir-ne, però no poden per motius laborals, econòmics o d’habitatge. Quan finalment ho aconsegueixen, sovint és tard, fet que dificulta el segon fill i fa pràcticament impossible el tercer. Mentrestant, l’envelliment s’accelera. Altres països que van seguir polítiques antinatalistes, com Rússia o la Xina, han rectificat. Espanya persisteix, per sectarisme ideològic, en la inacció. - Tres causes del deteriorament del nivell de vida
La primera és la compressió salarial: cada cop més persones cobren salaris molt propers al mínim. La segona és la precarietat laboral, que ja no afecta només els joves, sinó també, de manera creixent, els majors de 55 anys. La tercera és un atur estructural persistent que ens manté com a líders europeus en aquesta xacra. El resultat és l’augment del treballador pobre i de la desigualtat. - Governar sense pressupostos
Espanya acumula tres exercicis sense pressupostos aprovats. És una anomalia econòmica i democràtica de primer ordre, agreujada pel fet que els comptes prorrogats són de l’anterior legislatura. El pressupost no és un detall tècnic: és l’eina central de govern. Prescindir-ne implica arbitrarietat, manca de control i degradació democràtica. I encara més greu és que el govern presumeixi de poder governar al marge del Congrés. - Absència de majoria parlamentària
El govern ha insistit a mantenir-se durant el 2025 malgrat no disposar de majoria estable. En una democràcia funcional, això porta a convocar eleccions. Pedro Sánchez ha optat per ignorar aquesta lògica, afeblint el sistema i alimentant els extrems. - El fracàs dels fons Next Generation
Mai Espanya havia rebut una injecció de recursos comparable. L’objectiu era transformar el model productiu i millorar la productivitat. No s’ha aconseguit. Retards, mala execució i oportunitat perduda. La productivitat continua estancada i la distància amb Europa no s’ha escurçat. És un fracàs històric. És com si Alemanya els anys 50 hagués desaprofitat el pla Marshall. - Degradació dels serveis públics
Mentre es proclama la centralitat de l’Estat, els serveis públics empitjoren: Renfe, sanitat, educació, dependència, administració. L’escola concertada és atacada malgrat ser una vàlvula de seguretat del sistema. La burocràcia s’ha convertit en un laberint ineficient i desesperant. - Polarització política
El discurs de Nadal del Felip VI va encertar en assenyalar la polarització com un dels grans mals del país. Convertir la política en una guerra permanent entre enemics destrueix la possibilitat de consensos d’Estat. La responsabilitat principal recau en qui governa, i Sánchez ha fet de la confrontació una eina deliberada de poder.
El balanç negatiu és aclaparador. No és exhaustiu, però és suficient. Només un canvi de rumb profund permetrà evitar un deteriorament encara més greu. Un any com aquest no pot repetir-se.
Un any més així no és progrés, és desgast social i democràtic. #BalançSánchez #PolíticaEspanyola Share on X
