De Portugal a Polònia. De Noruega a Grècia. El gir és global. La dreta i l’extrema dreta dominen el tauler polític europeu i confirmen que un gran canvi s’ha produït en l’arquitectura política del continent. Un canvi que, segons el país, adopta formes diverses: la dreta clàssica, com a Grècia; o les noves dretes radicals, com a França, o Alemanya.
Mentrestant, les institucions europees continuen regides per una correlació de forces antiga, que ja no reflecteix els nous equilibris electorals. La Comissió Europea actual, amb Ursula von der Leyen al capdavant, és la fotografia d’un passat que ja no existeix.
Alemanya: el terratrèmol inesperat
Alemanya, pilar de la Unió, viu un capgirament històric:
- Alternativa per Alemanya (AfD) encapçala les preferències amb un 27%.
- El CDU-CSU queda segon amb un 24,5%, però entre tots dos ja superen la meitat dels vots.
La socialdemocràcia, tradicionalment forta, retrocedeix fins a un discret 14%. L’escenari alemany ja no és el que coneixíem.
França: Bardella, favorit a l’Elisi
A França, el Reagrupament Nacional —ara sota el lideratge de Jordan Bardella— domina amb un 36,5% dels suports.
La dreta tradicional, els republicans, queda relegada al 7,5%; altres formacions de dreta radical afegeixen un 4% més amb Renaxença. Bardella guanya totes les segones voltes, independentment del rival. Els socialistes (13%), França Insubmisa (12%) i els macronistes (17,5%) no poden frenar l’ascens. La presidència francesa sembla, avui, només una qüestió de temps.
Itàlia: estabilitat i consolidació
Els Fratelli d’Italia governen amb una estabilitat inesperada i creixen fins al 31,6%. La coalició amb Forza Italia (7,9%) i la Lliga (7,7%) porta el bloc pràcticament al 50%.
El Partit Democràtic queda en un 22%, i el Moviment Cinque Stelle en un 12,5%. La dreta alternativa italiana no només governa: s’arrela en el sistema polític i aporta allò que era més escàs: governs estables i relativament ben acceptats.
Polònia: possible retorn del PiS
A Polònia, la Coalició Cívica se situaria com a primera força amb 174 escons, però molt lluny de la majoria absoluta.
- El PiS obtindria 167 escons.
- Konfederacja, la dreta radical, n’afegiria 88.
Junts superarien folgadament els 255 escons, una majoria molt sòlida, reforçada pel fet que el president de l’Estat ja és del PiS i disposa de poders rellevants. El gir conservador polonès continua viu.
Portugal: nova hegemonia
A Portugal, l’Aliança Democràtica aconsegueix 26 diputats i Chega en suma 24. La suma s’aproxima —o pot superar— la majoria absoluta.
El Partit Socialista baixa dràsticament fins als 25 escons. La mutació del mapa portuguès és clara i profunda.
Grècia i Noruega: dos casos significatius
A Grècia, continua el domini ferm de Nova Democràcia, un exemple de com la dreta clàssica encara manté espais de poder clarament consolidats.
A Noruega, la situació també reflecteix el mateix patró general europeu amb un signe diferent:
- La dreta radical obté un sorprenent 25,6% i 46 escons.
- Els conservadors assoleixen un 17,3%. I 30 escons
- Si hi afegim els 7 escons de la democràcia cristiana, la majoria arriba als 85 escons, exactament el llindar necessari per governar.
La socialdemocràcia, tradicionalment forta, queda en 23,3% i 44 escons, sense capacitat real d’articular una majoria alternativa.
Una excepció potencial pot ser Hongria on Orbán després de molts anys de govern pot veure’s superat per una coalició de pràcticament tots els altres partits, amb tot les diferències tot i ser significatives es van escurçant amb el pas del temps.
Una Europa que gira, amb poques excepcions
Hi ha excepcions, com Dinamarca o Suècia, però són de menor entitat i no alteren el panorama general. El resultat és inequívoc:
Europa ha girat rotundament a la dreta, tant en la seva versió clàssica com en la seva versió radical.
El que falta perquè aquesta onada es converteixi en un tsunami polític és que el Partit Popular Europeu i les forces de dreta radical superin el vell tabú del cordó sanitari i estableixin aliances estables. Un cordó que, cada vegada més, sembla artificial, sobretot si es té en compte que no s’aplica amb la mateixa intensitat a partits situats a l’extrema esquerra, alguns dels quals mantenen posicions clarament contràries a la pràctica democràtica vigent.
Institucions europees en desconnexió
La deriva institucional europea també alimenta el descontentament. En diversos països de l’Est, aquest sentiment es transforma en vot per la dreta radical. L’última sentència del Tribunal de Justícia de la UE, que obliga a reconèixer arreu els matrimonis homosexuals celebrats en qualsevol estat membre, ha tensat les costures de la Unió.
La raó és clara: el principi segons el qual la regulació matrimonial és competència de cada estat queda neutralitzat pel reconeixement automàtic de matrimonis formats segons legislacions alienes.
Això provoca tensions legals, culturals i polítiques, i amplifica la percepció que la Unió Europea imposa normes que no respecten les diferències internes.
La Unió Europea mostra desequilibris que han culminat en aquest gran capgirament polític. El mapa ha canviat, i ho ha fet de manera profunda i sostinguda. Es podrà discutir si agrada o desagrada, però no es pot negar: és una realitat evident.
La desconnexió entre el vot ciutadà i la governança europea és un problema estructural Share on X
Loading ...
