Hi ha figures polítiques que, amb el pas dels anys, es fan petites; i n’hi ha que, al contrari, creixen a mesura que ens allunyem del seu temps. Jordi Pujol pertany, sense ombra de dubte, a aquesta segona categoria.
Potser perquè el seu mandat no va ser només una etapa de govern, sinó una veritable operació de reconstrucció nacional. Potser perquè, al darrere, hi havia un projecte coherent, persistent, estructurat. O potser perquè, en un país acostumat a la volatilitat política, sorprèn retrobar algú que va governar amb la durada, la intensitat i la profunditat pròpies d’una obra d’enginyeria institucional.
En aquests mesos en què el seu nom torna a planar sobre l’actualitat a causa del judici que afecta la seva família —un episodi breu, però suficient perquè alguns es creguin autoritzats a revisar la seva memòria amb lupa selectiva—, convé tornar a mirar l’essencial. I l’essencial és que Pujol és l’artífex pràctic de la Catalunya autonòmica. El que transforma una autonomia incipient, gairebé administrativa, en una estructura de govern plenament operativa. El que agafa un país amb dèficits d’estructures i el deixa amb una xarxa institucional comparable a la de les democràcies madures.
Quan el 1980 accedeix a la presidència de la Generalitat, el país està encara en construcció. Hi ha ganes, hi ha memòria històrica, hi ha il·lusió democràtica… però no hi ha gairebé res més. Les competències arriben amb comptagotes, la funció pública és rudimentària, els serveis socials són fragmentaris i la llengua catalana —tot i l’efervescència de la Transició— no té encara un marc estable de protecció i promoció.
És en aquest terreny erm on Pujol desplega la seva gran obra: la institucionalització.
La Generalitat com a obra col·lectiva (i personal)
Sobre aquest fonament, la seva acció de govern comença pel principi: fer que la Generalitat existeixi de debò. No com un símbol, no com una idea romàntica, sinó com un govern funcional, amb lleis pròpies, organismes propis, funcionaris formats, objectius mesurables. L’administració catalana, tal com avui la coneixem, neix durant aquestes dècades.
La creació de la funció pública catalana, la codificació del dret civil, l’impuls als Mossos d’Esquadra, les estructures de Benestar Social, el Servei Català de la Salut, la Xarxa d’Hospitals d’Utilització Pública, la política activa de recerca i innovació amb organismes com l’IRTA del Departament d’Agricultura, la Policia Autonòmica, el Cos d’Agents Rurals, la promoció industrial a través del CIDEM, la professionalització de les caixes i la regulació financera: tot això són mostres del seu llegat. És un mapa institucional que, si s’analitza fredament, revela una capacitat de visió estructural sorprenent.
I al mèrit institucional cal sumar-hi el mèrit pedagògic. Pujol fa política amb la paraula, amb la insistència, amb la convicció moral. Per això alguns li deien “mossèn Pujol”, però també per això va crear una cultura política que, durant dècades, va ser compartida per una majoria transversal del país. Pujol dona cohesió a un país que es podia haver fracturat per la importància del fet immigratori procedent d’altres indrets d’Espanya, però que d’inici desconeixen que Catalunya tenia una llengua, una cultura i un dret civil propi.
El moment fundacional: el 23-F
Un episodi, sovint recordat, però poc analitzat, marca el punt d’inflexió del seu lideratge: el 23 de febrer de 1981. Mentre el Congrés és assaltat i el país entra en pànic, Jordi Pujol és l’única autoritat política d’Espanya que surt immediatament a donar la cara. Ni dubta ni s’amaga. Compareix a ràdios i televisions per defensar la democràcia i transmetre serenor. Aquell gest, instintiu, gairebé físic, és un preludi del lideratge que exercirà després: un lideratge d’estadista.
Catalunya, un sol poble
Aquest és probablement el seu llegat doctrinal més profund. Pujol entén que el principal repte de la Catalunya de finals del segle XX no és només recuperar institucions, sinó construir cohesió. Integrar. Fer que centenars de milers de catalans vinguts d’altres indrets no siguin espectadors, sinó partícips d’un projecte de país.
La seva fórmula —Catalunya, un sol poble— no és un eslògan; és una política. I és una política que funciona. Oficines de serveis socials als barris d’immigració, una televisió pública que projecta una llengua accessible i moderna, un sistema educatiu que integra en català a tothom, una aposta per reduir fronteres internes. Pujol ho explica sovint: “Cal avançar menys per avançar tots”. És a dir, un país cohesionat abans que un país fracturat però identitàriament pur.
Modernització, Europa i projecció exterior
Pujol no era només un administrador eficient; era un estrateg. Entén aviat que Catalunya ha de competir en un món global. Per això s’avança a l’Estat en la projecció exterior, en la recerca d’inversions, en la internacionalització del país. Viatja, obre portes, presenta Catalunya com una regió europea moderna, competitiva, culturalment rica i fiable administrativament.
El seu europeisme no era de postal: era funcional. Veia la Unió Europea com una arquitectura que podia ajudar Catalunya a superar la rigidesa de l’Estat-nació espanyol. I va treballar perquè Catalunya fos present, activa i reconeguda en àmbits internacionals.
La relació amb Espanya: entre la cooperació i el límit
Cap en fora, Pujol sempre va buscar col·laboració amb els governs espanyols. Va ser decisiu per garantir governs estables tant del PSOE com del PP. Però aquesta cooperació tenia condicions: el respecte institucional, l’avanç de l’autogovern i la defensa del fet diferencial català.
Amb el temps, però, es va convèncer que Espanya no acabava d’acceptar plenament la realitat nacional catalana. D’aquí les seves advertències —sovint ignorades— sobre la necessitat de reformar el model territorial.
El judici i la memòria
És en aquest context que sorprèn, o potser no tant, que l’actual judici que afecta la seva família serveixi a alguns per intentar esborrar en mesos el que es va construir en dècades. Però, curiosament, l’efecte és contrari: aquest episodi judicial —sigui quin sigui el seu resultat— ha provocat que molts tornin a mirar, amb més perspectiva, l’obra immensa de Pujol.
La història és tossuda. La política és soroll. El llegat, en canvi, roman.
Conclusió
Pujol deixa un país que no s’entendria sense ell: més articulat, més cohesionat, més europeu, més conscient de si mateix. I, en un moment en què la política es mou en cicles curts, cal recordar que un país només es construeix amb constància, estructura i sentit de direcció. El problema gran és que aquell llegat per incúria dels que han vingut després, més la pressió d’un nou allau immigratori, comença a caure a trossos. Un símbol ho explica prou bé. El PIB de Madrid ja pesa més que el català en el conjunt espanyol.
L’autogovern actual té moltes mans; però l’arquitecte principal té nom i cognoms #JordiPujol Share on X
Loading ...
