Un cas de llibre

Hi ha informes que no només expliquen una història: la desvetllen. L’últim dossier de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil —una peça d’investigació freda, meticulosa, gairebé quirúrgica— retrata amb una nitidesa inquietant el que pot esdevenir un cas de finançament il·legal de llibre. El mecanisme és vell: comissions per obra pública. El context, no tant: una trama que neix a Navarra, s’enfila fins al Govern central i té com a eixos homes de la màxima confiança de Pedro Sánchez.

El primer element assenyalat és tan simple com demolidor: la presó provisional d’un dels protagonistes, Santos Cerdán, mà dreta del president i peça central del PSOE orgànic, està “sobradament motivada”. L’UCO parla de risc de destrucció de proves, d’una arquitectura de contractacions irregulars que funciona durant anys i d’un engranatge que no improvisa: opera. El relat policial és brutal, però consistent.

A Navarra, la trama de concessions d’obra pública amb retorn obligatori del 2% ja feia camí quan el socialisme foral governava. Però el seu abast s’eixampla sense fissures quan Sánchez arriba a la Moncloa i nomena Ábalos ministre. El fitxa, li ordena, el protegeix. I aquí apareix la pregunta que serpenteja per tot l’informe com una ombra persistent: és creïble que un sistema de tants anys, amb figures tan pròximes al president, funcionés a la seva esquena?

Per respondre-la, cal observar un detall que poques vegades apareix en els titulars: Sánchez governa envoltat del dispositiu humà més gran que ha tingut mai un president espanyol. Més de 470 persones destinades directament a la Presidència, un pressupost de 79 milions d’euros i una estructura pensada per al control politicomediàtic, per a l’anàlisi constant, per a saber-ho tot. És l’antítesi de la ignorància. Un president que té obsessions, sí, però l’oblit no n’és una.

Així, quan s’invoca el concepte jurídic in vigilando, aquell que atribueix responsabilitat no per l’acció directa sinó per la manca de vigilància sobre els propis subordinats, no és una figura abstracta. És un diagnòstic. Un pare respon pels seus fills. Un directiu pels seus empleats. Un governant pels homes que escull, protegeix i situa en el cor del poder.

Sánchez ha construït una presidència basada en la hipercentralització de la informació i l’estratègia. Pretendre que una trama de 6,2 milions en comissions —xifra que la investigació no dona encara per tancada— operés al marge del president equival a presentar-lo com un ermità desconnectat del seu propi govern. I això és senzillament incompatible amb la seva manera de liderar i els enormes mitjans de control que disposa.

De fet, si alguna cosa mostra aquest cas és que la paraula “trama” no només designa un grup de persones. Designa un ecosistema.

Un ecosistema que requereix tres elements:

1. Una porta d’entrada institucional —el Ministeri de Transport o d’Obres Públiques.
   Per això hi posen polítics lleials, no tècnics: Ábalos n’és l’exemple perfecte.
2. Un mecanisme financer —el 2%-3% de retorn, el clàssic de la política espanyola durant dècades.
3. Un destí final dels fons —i aquí rau el nucli de l’assumpte: algú creu que 6 milions acaben repartits entre Cerdán, Ábalos i Koldo? És una hipòtesi tan pobra que cau pel seu propi pes.

L’UCO retrata costums menestrals: restaurant de la cantonada, compres a El Corte Inglés. Ni rastre de despesa de luxe milionari. Givenchy, Loewe, Hermès, Louboutin, Prada, Cartier Tiffany. ¡El Corte Inglés!

No és que justifiquin xifres milionàries. Parlem de desenes de milers d’euros, no de milions. La conclusió, doncs, s’imposa sola: la major part dels diners no era per a ells.

I si no era per a ells… per a qui era?

La resposta més plausible és també la més incòmoda: una part d’aquests fons hauria servit per nodrir el PSOE. No seria la primera vegada que passa a Espanya ni seria la trama més sofisticada. Només seria una més. Una que encaixa massa bé amb la cronologia, els perfils i les xifres.

I aquí tornem al principi: o Sánchez ho sabia, o Sánchez no controlava res. I les dues hipòtesis el condemnen.

La primera, perquè la responsabilitat política seria directa. La segona, perquè el situaria com el president més incompetent de la història recent.

Amb l’Audiència Nacional obrint diligències per finançament il·legal, el rellotge ja corre. I quan el rellotge corre en política, sempre ho fa cap a un mateix lloc: la veritat o la destrucció.

Mentrestant, els aliats de Sánchez —ERC, Bildu, BNG, Podem, Sumar— continuen abraçats a un relat de moralitat togada i woke. Els mateixos que aixequen el dit contra la corrupció aliena callen davant la pròpia. El PNB, com sempre, juga a ser neutral en nom d’una superioritat moral que ningú sap exactament d’on surt. I tots, absolutament tots, esperen que un jutge faci la feina que no volen assumir políticament.

Però el cas és massa gran, massa antic i massa coherent per desaparèixer. És, com diu l’informe, “un cas de llibre”. I els casos de llibre no s’arxiven: s’expliquen.

 Loading ...