El sostre esquerdat de la democràcia: de la crisi europea d’habitatge al col·lapse espanyol

En un article recent a Social Europe, el politòleg polonès Bartosz Rydliński llança una advertència d’aquelles que cal llegir dues vegades per entendre’n tota la gravetat: «en aquest context, la crisi de l’habitatge no tracta només de sostres i lloguers, tracta del futur mateix de la democràcia.» (Europe’s Housing Crisis Threatens the Foundations of Democracy, Social Europe, 2025)

Rydliński recorda que la crisi de l’habitatge sacseja avui el cor del Vell Continent i qüestiona la legitimitat del seu model social: com pot ser —es pregunta— que els governs europeus més rics de la història siguin incapaços de fer allò que els governs molt més pobres del període de postguerra van aconseguir? Ells van construir milions d’habitatges assequibles; nosaltres, en canvi, hem abandonat la funció pública de garantir sostre i dignitat, delegant-ho al mercat.

Però si la crisi europea és greu, la d’Espanya és senzillament demolidora.

I la pregunta sobre el perquè tanta manca de capacitat del govern, avui que neda en l’abundància econòmica en comparació amb els governs de la postguerra, pren una dimensió molt més polèmica perquè es tracta del franquisme.

Entre 1946 i 1975, Espanya va construir uns 3,4 milions d’habitatges protegits, dels quals només uns 735.000 poden considerar-se socials. Entre 1961 i 1975 es van aixecar més de 4 milions d’habitatges, duplicant el parc residencial del país. L’impacte va ser enorme, però desigual

Entre 1961 i 1975, corresponent al II i III Pla Nacional de l’Habitatge, es van construir aproximadament 4.080.619 habitatges, segons fonts oficials i de premsa del règim. Aquesta xifra, però, inclou tota mena de promocions protegides, no necessàriament només les destinades a famílies amb pocs recursos. Però ja voldríem una cosa equivalent als nostres dies.

Si es consideren només els habitatges socials estrictes, destinats a famílies en situació precària, la xifra se situa en uns 735.400 habitatges construïts en tot el període.

El principal organisme responsable va ser l’Institut Nacional de l’Habitatge (INV), creat el 1939, que va coordinar els diversos plans i ajudes. Es van impulsar diferents modalitats d’habitatges protegits: bonificables, de renda limitada i de renda mínima, sota plans d’“urgència social” i programes sindicals. L’Obra Sindical del Hogar, a partir de 1954, va tenir un paper destacat, promovent desenes de milers d’habitatges anualment.

Entre 1960 i 1980, el nombre total d’habitatges familiars a Espanya es va duplicar, passant de 7,7 milions a 14,7 milions, gràcies a la combinació de construcció pública i privada.

Els habitatges socials tenien qualitat i dimensions molt variables; sovint es prioritzaven famílies nombroses o treballadors industrials. L’accés depenia de factors laborals i familiars, i no mancaren casos de favoritisme i corrupció en les adjudicacions.

Tot i la seva naturalesa autoritària, el franquisme va protagonitzar el període de major construcció d’habitatge protegit del segle XX a Espanya. No obstant això, només una part —al voltant d’un 15-20 % del total, segons criteris actuals— pot qualificar-se com a veritable habitatge social.

Aquest esforç va transformar el paisatge urbà i va permetre l’accés a la llar a milions de famílies d’origen rural, encara que moltes promocions mancaven de qualitat i serveis.

Les comparacions són odioses, però útils. Anem al que passa actualment.

El forat estructural: 600.000 habitatges que no existeixen

Segons estimacions del Banc d’Espanya i d’informes recents de la Comissió Europea, el país arrossega un dèficit estructural d’uns 600.000 habitatges, mentre que algunes fonts eleven la xifra fins a 700.000. A això s’hi afegeix una necessitat anual mínima d’entre 150.000 i 200.000 noves llars per estabilitzar el mercat, però la realitat és tossuda: no se’n construeixen ni la meitat.

Les conseqüències són devastadores. El preu del lloguer ha augmentat més d’un 40 % en set anys, les hipoteques s’han encarit, i una generació sencera de joves queda condemnada a la dependència familiar. Les grans ciutats —Madrid, Barcelona, València, Sevilla— concentren una pressió immobiliària comparable a la de capitals com París o Berlín, però sense el suport d’un parc públic que atenuï l’impacte.

Mentre Europa reconeix l’habitatge com un pilar de la cohesió social, Espanya és a la cua en habitatge social, amb un miserable 1,5 % del parc total, davant del 9 % de mitjana europea. El resultat és un mercat salvatge on el dret a l’habitatge és una ficció constitucional.

Sánchez i les promeses de fum

Pedro Sánchez ha fet de l’habitatge un eslògan recurrent. Ha anunciat successius plans de milers de pisos públics, ha promès activar sòl militar, ha parlat de la “major aposta d’habitatge social de la democràcia”. Però, segons les dades reals, no ha passat de construir uns pocs milers d’unitats en més de set anys de govern.

Els projectes anunciats a bombo i plateret —com els 183.000 habitatges de lloguer assequible— s’han convertit en xifres virtuals, sense fonament pressupostari ni execució real. El balanç és clar: la política d’habitatge espanyola és una operació cosmètica, no una estratègia.

A diferència de la postguerra europea, avui les administracions no tenen la voluntat ni el sistema institucional per impulsar grans plans públics. Les competències es dispersen entre ministeris, comunitats autònomes i ajuntaments, mentre els promotors privats —únics actors reals del mercat— treballen per la rendibilitat, no per la necessitat social.

Immigració i explosió demogràfica: el xoc que ve

Com si tot això fos poc, s’hi afegeix un factor demogràfic que multiplica el problema: la immigració.

Les projeccions per al 2025 indiquen que Espanya rebrà 600.000 persones noves, davant les 400.000 previstes inicialment. En termes nets, això significa que entre 2024 i 2025 el país haurà crescut en 1,1 milions d’habitants.

En un país amb dèficit d’habitatge, aquesta arribada massiva equival a una pressió brutal sobre els preus, la demanda de serveis bàsics i la cohesió social. L’equació és explosiva: més població + menys habitatge + govern ineficient = bomba social.

L’Estat es mostra complaent, quan hauria d’estar planificant amb urgència un sistema de política residencial integral, amb coordinació entre migració, urbanisme i protecció social.

El reflex europeu: quan l’habitatge amenaça la democràcia

Tornant a Rydliński, la seva tesi és clara:  «La qüestió ja no és si la crisi de l’habitatge remodelarà la nostra política, sinó si la democràcia sobreviurà la transformació.»

I és aquí on Espanya pot ser l’avantguarda d’un fracàs col·lectiu. Quan la ciutadania percep que les institucions no li garanteixen ni tan sols un sostre, el contracte social es trenca. I quan aquest contracte es trenca, l’espai elèctricament buit l’omplen el populisme i el ressentiment.

L’habitatge, com en el passat ho fou la feina o la salut, és el termòmetre de la legitimitat democràtica. Si no es garanteix un sostre digne, la promesa democràtica es buida de contingut.

 Loading ...