Quan Catalunya sabia governar-se: la sanitat animal

No en som del tot conscients, però la ramaderia és molt important per l’economia catalana, de fet, si li afegim la indústria càrnia, tot el sector porcí te tanta o més rellevància econòmica que el sector de l’automòbil.

Per aquesta raó, a més dels danys als afectats, l’afer de la dermatosi nodular contagiosa (DNC) és molt més que una crisi ramadera. És el símptoma que Catalunya ha perdut una de les conquestes més valuoses de la seva autonomia: l’Administració ha perdut la seva  capacitat d’organitzar-se amb previsió, eficàcia i criteri. En matèria de sanitat animal, Catalunya ha retrocedit quatre dècades.

Quan els ramaders catalans van alçar la veu davant la gestió caòtica de la DNC, no ho feien per simple malhumor. Denunciaven que, mentre Itàlia i França alertaven del risc d’expansió del virus ja al juny, el Departament d’Agricultura de la Generalitat es limitava a “esperar que no entrés”. I va entrar. Quan els primers casos van aparèixer a l’Alt Empordà, el desconcert va ser total: manca d’informació oficial, burocràcia absurda, i una sensació generalitzada que ningú no manava.

Els sindicats agraris, com Unió de Pagesos, es van convertir en improvisades fonts d’informació. Els ramaders s’assabentaven de les mesures no per canals institucionals, sinó per comunicats interns i grups de WhatsApp. Mentrestant la Generalitat i el govern central discutien sobre competències i protocols, centenars de caps de bestiar eren sacrificats sense que ningú sabés amb certesa com ni quan arribarien les compensacions econòmiques.

La Generalitat ha reaccionat tard i malament. Un decret d’ajudes, promeses de simplificació administrativa, exempcions fiscals… tot després de la tempesta. Els afectats ho diuen clar: les respostes han arribat quan el mal ja estava fet. I no és només una qüestió de diners: és la pèrdua d’un sistema que abans funcionava, i que ara sembla una ombra del que fou.

Quan la Generalitat va assumir les competències plenes en agricultura i ramaderia, a inicis del vuitanta del segle passat- ha plogut prou des de les hores- va entendre perfectament que la sanitat vegetal i animal era essencial per la millora del món rural. Aquella prioritat va donar fruits espectaculars: les Agrupacions de Defensa Vegetal (ADV) van ser pioneres en el control de plagues i malalties; un model que més tard inspiraria les Agrupacions de Defensa Forestal (ADF), clau en la lluita contra els incendis.

En aquells anys difícils, Catalunya va aconseguir erradicar la pesta porcina africana, un flagell que amenaçava el principal recurs ramader del país. I ho va fer amb ciència, disciplina i proximitat: un model de gestió comarcal, amb veterinaris que treballaven al costat del ramader.

Aquella estructura va fer possible fins i tot mesures insòlites: el tancament sanitari de fronteres per evitar l’entrada de la pesta equina abans dels Jocs Olímpics del 92. Recordo perfectament aquell episodi: Agents Rurals i veterinaris controlant camions amb cavalls als límits de Catalunya. Madrid va posar el crit al cel parlant de “fronteres catalanes”, però allò era simplement exercir les competències pròpies amb responsabilitat.

Tot això no s’improvisava: hi havia una idea, un “telos” compartit. Funcionaris, veterinaris, agents rurals, pagesos… tots sabíem que treballàvem per una realitat col·lectiva més gran que nosaltres mateixos. L’autonomia tenia un sentit ple, no només jurídic sinó moral. Era servir un país.

I això, potser, és el que avui s’ha perdut. No és només una crisi de protocols ni de pressupost, sinó una crisi de convicció. La sanitat animal catalana va ser un exemple d’eficàcia, de visió i d’orgull professional amb mitjans escassíssims. Avui és un camp d’incerteses on predomina la improvisació i la desconfiança.

Potser el veritable virus no és la DNC, sinó la desídia i pèrdua del sentit de servei públic dels polítics. Aquell esperit que, sense necessitat de grans discursos, feia que la gent treballés bé perquè sabia per a què ho feia.

 Loading ...