Estem acostumats des de com a mínim inicis del segle 20 que Catalunya sigui el territori que aporta el major pes en la formació del PIB espanyol. Òbviament no ha estat sempre així, en èpoques més llunyanes aquesta característica corresponia a Castella i Andalusia, mentre que el país català se situava en ordres de magnitud del 10%. Però la dinàmica econòmica i sobretot la RI, la pèrdua progressiva d’importància del sector agrari en el conjunt econòmic, va dotar a Catalunya de la primera posició.
Per tant, en termes contemporanis és al que estem acostumats. Va ser així durant el franquisme, època en la que va assolir la màxima distància en relació als següents territoris. Es va mantenir durant la transició malgrat la greu crisi generada pel preu del petroli que va afectar d’una manera terrible a la indústria. Ha continuat en el mateix sentit durant el llarg període d’expansió que ha viscut Espanya, així com durant la gran contracció que es va iniciar al 2008.
Però aquesta història està arribant a la seva fi, com a conseqüència de que la segona CCAA, Madrid, està creixent aquests últims anys a un ritme més gran que Catalunya. Concretament el 2017 Catalunya representava el 18,5% del PIB espanyol (ens vam situat en l’ordre del 20% als anys 50 i 60 del segle passat) i Madrid se situava només 3 dècimes per sota, en el 18,2%.
Amb la previsió de dades per a l’any passat, que encara no s’han fet públiques, la diferència entre aquestes dues comunitats encara s’haurà reduït més i quedarà limitada a com a molt 2 dècimes. Això significa que si res no canvia, entre el 2019 i el 2020 es produirà un fet històric de gran càrrega simbòlica: Catalunya haurà deixat de ser, encara que sigui per poques dècimes, el principal motor econòmic d’Espanya.
Les lectures de fets complexos com aquest poden ser múltiples. Però hi ha dos que difícilment poden ser discutits. Un és el que l’economia i el lideratge català fa un cert temps que experimenta un tènue declivi que recorda la mort de la granota en aigua tebiona, on la temperatura creix tan poc a poc que la granota no observa canvis fins que queda bullida, i també el fet que resulta innegable que totes les alteracions produïdes pel procés independentista i les seves conseqüències pràctiques accentuen i acceleren el declivi. I és que actuar prescindint de la realitat sempre comporta costos. No es pot pretendre que l’economia no enregistri l’impacte de dos fets tan importants com són prescindir o antagonitzar les relacions amb l’estat i negligir la gestió d’un pressupost tan gran com el de la Generalitat.
