Iván Redondo, exdirector del Gabinet de la Presidència del Govern amb Pedro Sánchez, va tornar a la primera línia pública després de la seva abrupta sortida de la Moncloa, les raons de la qual mai no van ser aclarides. Des d’aleshores, va rellançar la consultora Opina360 i ha consolidat una presència destacada a La Vanguardia, on disposa d’una pàgina fixa cada dilluns i participa en el consell editorial del grup. La seva influència mediàtica no passa inadvertida, sobretot quan les seves enquestes generen resultats tan dissonants davant del consens demoscòpic.
L’última enquesta d’Opina 360 ha causat sorpresa: mentre que la majoria de sondejos situen el Partit Popular al voltant del 35% (32-36) dels vots i el PSOE en un 27% (26-28), l’estudi de Redondo inverteix els papers. Segons les seves dades, els socialistes arribarien al 30,4%, mentre que el PP es quedaria al 27,4%. Aquesta variació de fins a 10 o 11 punts percentuals de diferència entre tots dos, tres de millora del PSOE i set o vuit de pèrdua del PP respecte a la mitjana d’enquestes, atorga al PSOE la condició de primera força política.
Tanmateix, aquest hipotètic triomf no implicaria governabilitat. L’enquesta pronostica una caiguda de Sumar i la irrellevància de Podem, mentre que Vox experimentaria un ascens notable fins al 20,6%. En aquest escenari, la majoria absoluta seria viable únicament mitjançant una aliança entre el PP i Vox, encara que amb Sánchez liderant com a partit més votat.
Aquest relat encaixa amb una de les tesis que el mateix Redondo ha defensat públicament: Vox absorbiria vot popular fins a impedir que Feijóo arribés al primer lloc, cosa que permetria a Sánchez reclamar com a guanyador sense majoria un pacte amb el PP en nom de la “responsabilitat d’Estat” per frenar l’extrema dreta.
El plantejament, però, desperta seriosos dubtes.
En primer lloc, per la credibilitat de l’empresa demoscòpica. Opina 360 encara no té un historial suficient que permeti avaluar el seu grau d’encert, no té valoració en la revisió d’encerts de les seves enquestes; diguem que és poc sol·licitada, cosa que planteja interrogants sobre la fiabilitat de les seves estimacions.
En segon lloc, per la incongruència de les seves xifres amb la tendència general. El Govern de Sánchez travessa una situació de desgast evident en l’opinió pública, cosa que fa difícil justificar una remuntada tan marcada. A més, el suposat transvasament de vots que permetria al PSOE avantatjar el PP en 19 escons amb només tres punts de diferència sembla poc consistent amb la debilitat socialista en cada circumscripció electoral vistos els resultats en les passades autonòmiques, i els sondejos actuals en aquest àmbit. El PSOE no millora, per exemple, a Andalusia, ni a Catalunya, ni a Galícia, que són circumscripcions clau.
Un altre element cridaner és l’encàrrec de l’enquesta per part de Espejo Público (Antena 3) a una firma amb una trajectòria tan escassa i una verificació d’encerts. El que és habitual en aquests casos és recórrer a instituts de referència amb experiència contrastada i alt nivell d’encerts.
els diaris no reprodueixen a pàgina sencera altres enquestes que no siguin la seva
El fet que La Vanguardia dediqui a més a més una pàgina completa a analitzar l’enquesta en termes favorables reforça la percepció d’un tracte privilegiat cap a Redondo, un vincle que connecta tant amb el diari com amb la Moncloa, perquè és inhabitual: els diaris no reprodueixen a pàgina sencera altres enquestes que no siguin la seva. Quan es produeix una excepció tan espectacular com aquesta crida forçosament l’atenció, i insisteix en una evidència òbvia, La Vanguardia i el grup Godó és, ara fins i tot més que El País, el diari amb una línia editorial i informativa plenament entregada a la Moncloa.
En definitiva, l’enquesta d’Opina 360 no només altera els equilibris de la batalla electoral sobre el paper, sinó que també il·lustra el paper estratègic d’Iván Redondo com a analista i actor polític a l’ombra. La proximitat a determinats mitjans i la capacitat d’instal·lar marcs narratius el tornen a situar al centre d’un debat on la política, la comunicació i els interessos mediàtics s’entrellacen de manera inseparable.
Tot al servei del relat de part, a veure si a força d’insistir-hi s’imposa sobre la realitat. Després els professionals reclamaran per a ells la bondat i veracitat de les seves aportacions, el problema és que la constatació empírica d’aquesta pretensió no encaixa bé amb els fets. No només són els partits i els polítics els que van malament.
La Vanguardia i el grup Godó és, ara fins i tot més que El País, el diari amb una línia editorial i informativa plenament entregada a la Moncloa. Share on X
Loading ...
