En una cantonada d’aquesta península inevitable –la Península Ibèrica- vivim nosaltres, els catalans. Aquesta cantonada és Catalunya. Una meitat aproximada dels catalans aspira amb convicció i formes diverses a la independència de Catalunya. L’altra meitat aposta, també amb convicció i formes diferents, perquè Catalunya continuï a Espanya. Per una part dels primers, Espanya és un Estat fallit irrecuperable, una rèmora incorregible, quan no una espoliadora secular causant de tots els mals i de totes les carències que pateixen els catalans. Per a bastants de l’altra meitat, i encara que no arribin a expressar-ho així, continuen sent certes les paraules amb què Pierre Vilar va iniciar la seva “Histoire de l’Espagne”, el 1947: “L’Oceà. La Mediterrània. La Serralada Pirinenca. Entre aquests límits perfectament diferenciats, sembla com si el medi natural s’oferís al destí particular d’un grup humà, a l’elaboració d’una unitat històrica”. Ara bé, cal tenir en compte que aquesta “elaboració d’una unitat històrica” ha estat subjecta a greus tensions des del seu inici, entre aquells que opten “per reduir aquests regnes de que es composa Espanya a l’estil i les lleis de Castella” –com Olivares va escriure a Felip IV- i els qui han volgut preservar la identitat i l’autonomia dels diferents pobles hispànics per projectar-los al futur mitjançant el seu autogovern i sense minva de la unitat de tots ells.
Avui, aquesta divisió entre catalans, aquest “problema català” –que no és tal, sinó el “problema espanyol” de l’estructura territorial de l’Estat, és a dir, del repartiment del poder- ha marcat la convivència dels ciutadans de Catalunya fins a convertir-se en el tema gairebé exclusiu del debat polític. Malgrat això, per als independentistes, aquest fet no afecta la convivència entre els catalans, ni condiciona les seves expectatives de futur, que segons ells continuen sent òptimes i es materialitzaran així que s’assoleixi la independència que ja aguaiten. Per als unionistes, el “procés” provoca la fractura de la societat catalana, una forta erosió econòmica i una innegable pèrdua d’oportunitats. Com es veu, ni sobre això no ens posem avui d’acord els catalans. El que prova que, entre nosaltres són ja difícils el “diàleg informatiu” –ens ho tenim tot dit mil vegades- i el “diàleg dialèctic” –no ens convencerem recíprocament de res-. D’aquí la importància i transcendència decisives del “diàleg transaccional” de naturalesa política i en seu parlamentària: al Parlament de Catalunya.
Aquesta és la idea en defensa de la que s’escriu aquest article: la salvaguarda de les conviccions i dels interessos de la meitat dels catalans que no són independentistes s’ha de dur a terme amb caràcter prioritari al Parlament de Catalunya i amb la força dels vots. Però, per que això sigui possible, és precís que tots admetin com a cert i concloent un doble pressupost:
1. El respecte a la Constitució, a l’Estatut i a les lleis, no perquè se’ls atribueixi cap valor dogmàtic, que no el tenen, sinó perquè compleixen la modesta però imprescindible funció instrumental de fer possible el debat democràtic, i impedeixen, en operar així, que les qüestions polèmiques s’hagin de resoldre a camp obert.
2. Que ningú, ni cap grup social, tenen avui un “prius” de legitimitat moral que atorgui més valor als seus postulats ni més transcendència a les seves decisions. Ja no hi ha naturals ni súbdits; només hi ha ciutadans iguals en drets i obligacions. Deia Eduardo Dato a començaments del segle XX que, en l’àmbit del Dret privat, el concepte quiritari (absolut) de propietat -característic del Dret Romà- havia ja periclitat. Amb més motiu encara, pot afirmar-se avui que cap grup no pot auto-atribuir-se un dret apriorístic, ple i preferent a regular cap aspecte de la vida col·lectiva en un determinat territori.
Curt i ras, els drets i els interessos dels catalans no independentistes estan en bona mesura a les seves pròpies mans. No poden esperar passivament que siguin concretats i defensats en exclusiva des del i pel Govern central. Tots som fills dels nostres propis actes: les persones i els pobles. Conseqüentment, és a Catalunya i a les institucions catalanes on els catalans que volen continuar formant part d’Espanya han de fer valer decididament els seus drets en tots els àmbits amb la força que els atorguin els seus vots. Ni més ni menys. I això és tan vàlid en l’actual situació com ho seria en cas d’una hipotètica independència de Catalunya. Sense que sigui obstacle per això l’objecció que dona per segura una permanent majoria separatista (avui només en escons). Això no té per què ser necessàriament així -la paraula “sempre” no existeix en política-, en especial si l’alternativa es fa operativa des d’un triple respecte: el respecte a la realitat dels fets, el respecte a la llei i el respecte a l’adversari. Una forma de fer que seria especialment fecunda en un moment d’accentuada exacerbació sentimental i política desbocada com el que ara es viu.
Col·lectiu Treva i Pau: Jordi Alberich, Josep M. Bricall, Eugeni Gay, Jaume Lanaspa, Carlos Losada, Juan José López Burniol, Margarita Mauri, Josep Miró i Ardèvol, J.L. Oller-Ariño i Alfredo Pastor.
Publicat a La Vanguardia el 5 d’abril de 2019
