Hi ha silencis que fan més mal que qualsevol crit. Un d’ells és el que plana sobre les dades esfereïdores dels abusos sexuals a menors a Catalunya. El Síndic de Greuges fa anys que n’adverteix amb informes exhaustius, reiterats i carregats de xifres que haurien de fer trontollar qualsevol govern responsable. I, tanmateix, el Parlament i l’Executiu presidit per Salvador Illa continua passant de puntetes sobre una realitat que afecta milers de criatures, moltes d’elles dins l’escola pública, en aquell espai que se suposa que hauria de ser el més segur després de la pròpia llar.
I en el cas del PSC la responsabilitat per la inacció és doble: es produí l’escàndol de la Direcció General d’Assistència a la Infància i Adolescència (DGAIA) i l’organització Corrent Social Cristià “El Corrent” en una entrevista amb el president Illa li va demanar que actués. Per tant, desconeixement no es pot al·legar.
Les dades són conegudes. No són novetat. No són rumors. El síndic ha anat publicant diagnòstics que mostren un creixement alarmant dels abusos a menors, especialment en noies adolescents. I, tanmateix, ni la retòrica feminista que tant exhibeix el Govern Illa, ni la bateria de discursos a favor de la igualtat, han servit perquè aquesta xacra sigui prioritat política. Resulta gairebé grotesc comprovar com es despleguen recursos i campanyes simbòliques per a altres causes, mentre la vulnerabilitat real de milers de nenes i adolescents queda relegada a l’oblit institucional.
El nombre de menors víctimes de delictes sexuals quasi s’ha triplicat en deu anys (+154% entre 2014 i 2022), superant les 1.400 víctimes anuals. Pel que fa a l’evolució recent, entre 2019 i 2022 les víctimes menors d’edat per abusos i agressions sexuals van créixer un 22,5% a Catalunya, passant d’aproximadament 1.192 casos el 2019 a 1.460 víctimes el 2022. Les dades policials reflecteixen un augment tant en el nombre de víctimes com en el de denúncies presentades per violències sexuals contra menors. Segons el Departament d’Interior, l’any 2019 es van registrar uns 1.184 fets denunciats amb víctimes menors de 16 anys, mentre que el 2022 es va arribar a 1.477 denúncies amb víctima infantil. Això confirma la pujada de casos detectats. Pel que fa a les víctimes menors de 16 anys, van passar d’un miler l’any 2018-2019 a gairebé 1.500 el 2021-2022.
Un aspecte preocupant és l’augment dels menors que són autors d’agressions sexuals. Les denúncies on l’agressor era menor de 16 anys han crescut dels 201 del 2019 casos al 284 denunciats com a autors de delictes sexuals el 2022.
Un 48,4% de les noies de secundària manifesten haver patit alguna forma de violència sexual, davant el 22,9% dels nois. En l’àmbit estatal, del total de 8.337 víctimes menors d’edat per delictes sexuals, el 81,7% eren nenes (6.814) i només el 18,3% nens (1.151). A Catalunya s’observa una proporció similar de predomini femení.
El feminisme oficial —el dels eslògans i les banderes— es mostra impotent o, pitjor encara, indiferent davant d’aquesta tragèdia. La contradicció és evident: si el govern es presenta com a bastió de la defensa de les dones, com pot ser que calli quan les xifres indiquen que les principals víctimes dels abusos sexuals a menors són precisament les noies? El doble discurs es fa evident: s’atiarà la polèmica contra el patriarcat o la bretxa salarial, però no es desplegarà un pla urgent, amb recursos reals i seguiment, per protegir les víctimes més indefenses.
I és aquí on cal recordar un altre element incòmode: l’escàndol de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA). Les irregularitats, els casos mal gestionats i fins i tot les sospites de corrupció han esquitxat aquesta institució que havia de vetllar pels menors tutelats. Quina credibilitat pot tenir un govern que predica feminisme i protecció, però manté sense resoldre un cas tan greu de negligència institucional? El que sí que s’hi ha vist no és només mala gestió, sinó una fallida moral: la incapacitat de posar l’infant en el centre de l’acció pública.
L’escola pública és un altre capítol clau. Les dades mostren que molts dels abusos tenen lloc dins o al voltant del sistema educatiu. Però la Conselleria d’Educació ha optat per la tàctica de l’estruç: informes interns, respostes administratives i silenci de cara a la societat. En qualsevol país amb una mínima sensibilitat, això hauria provocat un terratrèmol polític. Aquí, no. Aquí, qui gosa llegir el detall dels informes del Síndic es queda glaçat, però la majoria dels diputats sembla que ni tan sols els obre.
La pregunta és inevitable: qui llegeix realment aquests informes? I, sobretot, qui n’assumeix la responsabilitat?
Aquesta manca de resposta institucional no és un accident. És un símptoma d’un model polític que viu més de la imatge que de la substància. El Govern Illa parla de valors, però els menors víctimes d’abusos continuen invisibles. El Parlament multiplica les declaracions, però quan toca destinar recursos, crear protocols i establir mecanismes de seguiment, tot s’evapora en la rutina burocràtica. La fractura entre discurs i realitat és brutal.
No es tracta només d’un problema de gestió. És una qüestió de prioritats morals i polítiques. Els nens i les nenes que pateixen abusos viuen una ferida que els marcarà tota la vida. Les institucions que miren cap a una altra banda no només són negligents: esdevenen còmplices. No cal exagerar: Catalunya està fallant als seus menors. I ho fa en silenci, amb la mateixa discreció amb què s’arxiven informes i es dilueixen responsabilitats.
En el fons, aquesta és una qüestió de credibilitat democràtica. Un govern que no protegeix els més vulnerables, què protegeix? Un Parlament que gira l’esquena als informes del seu propi defensor, què representa? Un feminisme institucional que oblida les nenes víctimes d’abusos, què defensa? Preguntes incòmodes que necessiten resposta. I potser el periodisme ha d’insistir-hi una vegada i una altra, perquè allò que no incomoda als despatxos polítics és el mateix que destrossa vides en silenci.
Catalunya no pot permetre’s continuar en aquest camí. Les dades hi són, les denúncies hi són, els informes hi són. Només falta la voluntat política i moral de posar fi a una vergonya que ja dura massa. Si no es fa, el que quedarà serà una memòria amarga: la d’un país que va tolerar que els seus infants fossin maltractats mentre els seus dirigents feien discursos sobre igualtat. I això, senzillament, no és admissible.
El Síndic de Greuges denuncia el nivell d’abusos sexuals a menors, però ningú al Parlament escolta. Qui llegeix els informes? #Parlament #abusossexualsmenors Share on X
Loading ...
