L’enfonsament del Capità Sánchez

Fa tot just unes setmanes, Pedro Sánchez es presentava a si mateix com el Capità de la nau espanyola, disposat a resistir fins al final. El símil naval pretenia transmetre fermesa i gosadia. Avui, però, la imatge resulta grotescament invertida: el vaixell ha encallat contra les roques i el capità ja navega entre les restes de la seva pròpia autoritat.

Perquè governar no és només acumular poder; requereix també dos atributs essencials: respecte i temor. Un neix de la consideració positiva de la ciutadania, l’altre de la capacitat d’imposar disciplina. Sánchez ja no en disposa de cap. La gent l’increpa on va, reclòs en una bombolla d’assessors i guàrdies, i els ressorts del poder que encara maneja han perdut la por que abans inspiraven. Quan ni el respecte ni el temor sostenen el governant, l’enfonsament no és una possibilitat: és una certesa.

L’esclat de Nacho Cano

El senyal va arribar en horari de màxima audiència. A El Hormiguero, davant de 4,5 milions d’espectadors, Nacho Cano va pronunciar un al·legat que va sacsejar el país. No hi va haver rialles ni aplaudiments, sinó un silenci dens i la incomoditat visible de Pablo Motos. El músic va acusar directament el Govern de ser “una banda criminal”, nomenant Fernando Grande-Marlaska i comissaris concrets.

No es va tractar d’una ocurrència lleugera: va relatar episodis, va identificar funcionaris, i va afirmar que la policia va fabricar proves contra ell. Fins i tot va confessar viure amb por de ser assassinat, amb diners apartats per a represàlies. L’escena obligava, immediatament, a una reacció: o el Govern i Marlaska el demandaven per defensar el seu honor, o el silenci equivaldria a confirmació.

La gravetat és tan gran que transcendeix el mateix Nacho Cano: si les acusacions resulten falses, són calúmnies intolerables; si són certes, estem davant de la demolició de l’Estat de dret.

La veu de Carolina Perles

Un dia abans, una altra entrevista ja havia provocat ones sísmiques. Carolina Perles, exdona de José Luis Ábalos, va parlar a The Objective. El seu relat personal s’entrellaçava amb trames polítiques. Segons ella, Koldo García actuava seguint instruccions de Santos Cerdán, home fort del PSOE. Ábalos, va insinuar, era un peó manejat a distància.

Les paraules encaixen amb el que han declarat empresaris imputats com Víctor de Aldama, que asseguren haver lliurat milions en comissions fraudulentes lligades a contractes d’obra pública, al qual s’afegirien el gran negoci de les masqueretes  amb la Covid-19. 

Que dues veus tan diferents –un artista i una exdona de ministre– llancin acusacions demolidores en només 48 hores en cadenes i mitjans de difusió generalistes indica una mica més profunda: la por al poder ha desaparegut. L’escàndol, que arriba al Ministeri de Sanitat dirigit llavors per Salvador Illa, va molt més enllà del lucre personal: apunta una xarxa organitzada que es va beneficiar del caos de la pandèmia.

La Fiscalia a la banqueta

Com si no n’hi hagués prou, el fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, ha estat processat i se li ha imposat una fiança de 150.000 euros. Tot i això, es nega a dimitir i el Govern el protegeix. Qualsevol fiscal ordinari estaria obligat a apartar-se en una situació semblant. Però García Ortiz s’escuda en tecnicismes: com que la norma no cita explícitament el “fiscal general”, pretén seguir en el càrrec. El buit formal esdevé així privilegi.

El missatge és devastador: qui hauria d’encarnar la imparcialitat i el respecte a la llei s’aferra a la butaca en contradicció oberta amb l’ètica judicial.

Els jutges desafien l’Executiu

A la tempesta s’hi afegeix la rebel·lió de dues associacions judicials –l’Associació Judicial Francisco de Vitoria i el Forum Judicial Independiente– que exigeixen al president i al ministre Félix Bolaños que recolzin amb proves les seves acusacions que “hi ha jutges que fan política”. Els reclamen que denunciïn formalment o rectifiquin, perquè si no estan acusant magistrats de prevaricar, el delicte més greu en el seu àmbit.

Mai abans els jutges havia interpel·lat amb tanta duresa el Govern. I ho fa perquè percep debilitat: ja no tem represàlies.

Begoña Gómez davant el jutge

En paral·lel, Begoña Gómez, dona del president, acumula compareixences judicials –ja en van quatre– davant el jutge Juan Carlos Peinado. Cada citació revifa l’exposició mediàtica de l’entorn familiar del cap de l’Executiu i amplia el desgast polític.

La DANA i la responsabilitat omesa

I mentrestant, un episodi climàtic convertit en tragèdia mostra una altra cara de l’enfonsament: la gestió de la DANA a València. Segons dades oficials, el Govern va deixar d’invertir 240 milions d’euros previstos per canalitzar el barranc del Poyo , origen de la devastació. L’obra estava planificada, el risc identificat, però la decisió política va ser no executar. El resultat: destrucció i morts que podrien haver evitat.

La Generalitat Valenciana va cometre els seus errors, però l’omissió del Govern central afegeix una càrrega insuportable de responsabilitat.

La fi del respecte i del temor

Els fets, acumulats en només uns dies, componen un panorama inequívoc: Pedro Sánchez ha perdut l’única cosa que mantenia a la superfície la seva presidència. Ja no suscita respecte ni por. Artistes ho denuncien en directe, exesposes revelen entramats foscos, fiscals es rebel·len contra la lògica de la justícia, jutges exigeixen explicacions públiques, l’oposició multiplica els seus retrets i la ciutadania assisteix, atònita, a un degoteig d’escàndols que semblen no tenir fi.

El capità que prometia resistir fins al darrer minut navega sense rumb, envoltat de causes judicials, traïcions internes i errors fatals de gestió. La nau no s’enfonsa per un cop de mar sobtat: es desfà lentament, corroïda per dins.

I la pregunta ja no és si Sánchez convocarà eleccions. La pregunta és quant de temps es pot mantenir un president quan ni els seus, ni els jutges, ni els ciutadans, ni tan sols l’humorista que canta a la televisió, hi creuen o el temen.

L’esfondrament, en efecte, ja és un fet.

 Loading ...