Considero que és així perquè algunes de les forces naturals que han impulsat Catalunya en les seves grans transformacions estan en crisi. S’han aprimat i destruït fins a extrems extraordinaris. Són forces que l’historiador Vicens Vives descriu a la seva Notícia de Catalunya.
Primer Vector: llengua i cultura
Una d’aquestes forces és l’amor, l’interès, l’estima —digueu-li com vulgueu— pel propi país, expressat en la tradició, la llengua, la cultura i el dret. Avui, malgrat els discursos formals i oficials, aquest vector està molt tocat: el retrocés és innegable. Només cal observar la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, amb una dimensió econòmica insòlita a la nostra història i amb una gran capacitat de penetració social. Però què fa? Quins resultats obté en matèria de llengua i cultura? La constatació és que disposar de mitjans no significa, automàticament, millorar: manca la voluntat, la concepció, la idea motriu que indiqui que això és el que es vol i s’ha de fer.
A Catalunya, la cultura i, sobretot, la llengua han estat assumptes del poble: de les classes populars, de la menestralia i dels petits burgesos. Les elits dirigents, en canvi, sempre han mostrat una notable indiferència respecte d’aquest aspecte capital.
Segon vector: associacionisme
Un segon vector que ha donat sentit a Catalunya ha estat la capacitat d’associació, l’associacionisme popular: cooperatives, orfeons, ateneus, centres culturals, centres excursionistes i un llarg etcètera, també en l’àmbit esportiu. Tres exemples prou emblemàtics fora del futbol són el rugbi, l’handbol i el bàsquet. El rugbi té a Sant Boi un cas únic: des de fa més de cent anys, la UE Santboiana milita en l’elit estatal basant-se només en una població ni gran ni central. De la mateixa manera, el BM Granollers i la Penya de Badalona mostren el poder de l’associacionisme popular.
Tot això no és un simple sumatori de fets interessants ni anècdotes: és la constatació que Catalunya ha tingut una de les seves grans forces en el capital social. Un potencial associatiu que recorda molt al nord d’Itàlia i que, com allà, ha alimentat el desenvolupament econòmic diferencial a través de la proliferació de petites i mitjanes empreses dinàmiques i adaptables.
Tercer vector: religió
El tercer gran factor és el fet religiós. Encara que alguns, sense memòria o per desconeixement, ho ignorin, la realitat històrica, cultural i social de Catalunya —fins i tot la seva mentalitat moral fins a èpoques recents— és inexplicable sense el catolicisme i, per tant, sense l’Església. Aquesta ha estat un puntal dels altres dos eixos: el de la llengua i la cultura i el de l’associacionisme. Ha estat un factor d’ordenació social, de creació d’una moralitat favorable a la cohesió i a les bones pràctiques. El seu afebliment fins a límits extraordinaris és avui evident.
La destrucció d’aquests factors ha malmès l’estructura que donava força i cohesió al projecte de la societat catalana. Les forces culturals i polítiques que han actuat en aquest sentit en són, en gran manera, responsables. No hi ha gaire diferència amb altres variants del que ha succeït a Europa. Si algú volgués destruir una civilització, només caldria actuar sobre els vincles que generen el capital social —sobretot la família i el món associatiu—, i sobre la cultura pròpia i les seves tradicions, estretament vinculades, en el cas europeu, al cristianisme.
Avui, Catalunya és a les portes —si no hi ha arribat ja— de veure reduïda la seva cultura i les seves arrels a un parc temàtic per a gent gran i per a una immigració molt jove.
I aquesta erosió, degradació i deteriorament d’aquells vectors han cavalcat i encara ho fan avui sobre una construcció política, la de la visió progressista, que qualifico per entendre’s de vessant postmodern, més inspirat en el partit Demòcrata dels Estats Units versió elits, que en el marxisme Gramsci de l’antic PSUC.
Com a recordatori de la primera consideració
- Punt de partida
- Catalunya sobreviu com a comunitat nacional fins al segle XX.
- País petit, llengua minoritària, entre Espanya i França → sembla un impossible.
- Malgrat trasbalsos històrics, resisteix.
- Febleses estructurals
- Escassos recursos naturals.
- Territori muntanyós i mal comunicat.
- Agricultura poc pròspera.
- Sense grans rius navegables.
- Industrialització sorprenent
- Una de les primeres revolucions industrials d’Espanya.
- Barcelona com a motor.
- Pes econòmic inicial semblant al d’Extremadura.
- Andalusia i Castella dominaven l’economia a l’època.
- Trasbalsos històrics
- Tres moments clau: 1714, 1936 i 1939.
- Guerra del Francès i depredació borbònica.
- Guerres carlines i liberals → fragmentació del país.
- Declivi actual
- Malgrat l’autogovern més ampli de la història, la Catalunya del segle XXI entra en declivi.
- Tres de les grans forces històriques de renovació estan esgotades.
Loading ...
