El dia a dia de Catalunya manifesta que la manca de govern de la Generalitat passa factura i va acumulant problemes fins a uns extrems mai vistos, perquè els símptomes es multipliquen arreu.
Comencem per les finances. El deute públic de la Generalitat és el més gran de tot l’estat, només superat per la Comunitat Valenciana. Aquesta última comunitat assoleix el 41,7% del PIB, mentre que la catalana és del 34%. Cal fer notar en aquest sentit que altres comunitats mal finançades tenen un resultat sensiblement millor. Així, les Balears tenen un dèficit del 28% i Madrid només del 14,6%.
La inversió exterior a Catalunya ha caigut d’una forma aparatosa assolint només el 6,4% del total espanyol, contra un 85,3 localitzat a Madrid. Estem lluny de les xifres superiors al 10% i en molts casos situats en el 30% d’anys anteriors. També és un símptoma que molt poques de les 4000 empreses que van traslladar la seva seu han tornat, malgrat que la independència ja no està a l’horitzó. Una de les lectures possibles d’aquest fet és que no els hi resulta tan inconvenient el lloc on s’han traslladat o, en altres termes, l’atractiu de localitzar-se a Catalunya no és tan fort com per conduir a una rectificació a curt termini.
Noves localitzacions d’interès continuen mostrant preferència per Madrid. Per exemple, BASF, l’útima gran que s’ha pronunciat, elegint la capital d’Espanya en lloc de Barcelona com a centre global de serveis digitals. Evidentment, es pot argumentar que es produeixen altres localitzacions a Catalunya de molt interès, però que de cap manera canvia la tendència global en relació a la capital d’Espanya.
Es troba a faltar la iniciativa econòmica i política per part de la Generalitat que pugui canviar aquestes tendències. És del tot imperdonable que no hi hagi cap estratègia definida en relació al retorn de les empreses que han marxat. La impotència del govern català en aquest sentit és palesa.
I si de l’activitat econòmica fem una ullada als fets més rellevants de caràcter social d’aquestes últimes setmanes, trobarem un correlat de signes d’alerta.
La pobresa, malgrat la represa econòmica, amb el 23,8%, ha vingut creixent des del 2015, segons l’últim d’ECAS (Entitats Catalanes d’Acció Social). Entre els estrangers la xifra d’exclusió és pràcticament del doble, el 47,7%. La despesa pública de la Generalitat en àmbits de salut, educació, protecció i promoció social i habitatge no s’ha recuperat encara de les retallades que es produïren entre 2010 i 2014, uns 4 mil milions d’euros, que només han estat compensats amb 1800 milions. La pròrroga per segon any consecutiu dels pressupostos de la Generalitat i la no aprovació dels pressupostos de l’estat a causa de la posició del PDeCAT i ERC accentuen les mancances. També és un fet a subratllar que les entitats dels Tercer Sector que gestiona una gran part dels serveis socials públics es troben en una situació límit perquè la Generalitat té congelades les tarifes en molts casos des de fa 10 anys i, per agreujar-ho més, cada cop augmenta el període en que es fan efectius els pagaments. Del màxim de demora de 30 dies s’ha passat als 60, que en alguns casos extrems s’ha arriba a situar entre els 3 i 4 mesos. La combinació entre baixes tarifes i retards en el pagament configura una situació explosiva, que més enllà de les dificultats de les empreses gestores es tradueix en un deteriorament greu del servei que reben les persones.
Es tracta d’aspectes parcials, però, que dibuixen un panorama realment preocupant perquè costarà molt temps i diners revertir aquests i altres aspectes negatius derivats de la manca de govern a Catalunya.
