Creences a Espanya: dades i reptes pastorals

Des de començaments de segle XXI, Espanya ha experimentat una marcada secularització. El 2001, al voltant del 82,1% de la població es declarava catòlica (practicant o no). Deu anys després, aquesta proporció s’havia reduït al 74,0% (CIS Juliol 2010), situant-se el 2020 en un 60% (19,7% practicant, 40,0% no practicant), i a l’abril 2025, segons el CIS, només el 55,4% era catòlic (18,8% practicant, 36,6% no practicant).

Una última dada no del tot comparable, perquè la font és diferent, ens la proporciona La Vanguardia del 25 maig 2025, enquesta Ipsos: catòlics practicants 16,3%, catòlics no practicants 39,8%, catòlics 55,1%. Altres religions, 4,4%, agnòstic 12,9%, Indiferent 10,%, ateu 13,9%.

La reducció continua per una dinàmica generacional: les persones que moren tenen una adscripció i pràctica molt superior a les cohorts que arriben als 18 anys, i apareixen a les enquestes. De totes maneres, dues característiques són vigents. Els catòlics practicants constitueixen la minoria més gran en una societat plural, i l’adscripció catòlica com a identificació espontània continua sent majoritària.

En contrast, el grup de “sense religió” ha crescut espectacularment.

• 2001 (CIS Des 2001) – Catòlics: 82,1% (altres religions 2,0%, no-creients 10,2%, ateus 4,4%).
• 2010 (CIS Jul 2010) – Catòlics: 74,0% (altres religions 2,1%, no-creients 15,2%, ateus 7,2%).
• 2020 (CIS Oct 2020) – Catòlics: 59,7% (practicants 19,7%, no practicants 40,0%), altres religions 2,8%, agnòstics 10,9%, indiferents 11,5%, ateus 13,6%.
• 2025 (CIS Abr 2025) – Catòlics: 55,4% (practicants 18,8%, no practicants 36,6%), altres religions 3,6%, agnòstics 11,2%, indiferents 12,0%, ateus 15,8%.

Aquestes dades mostren una caiguda continuada del catolicisme (especialment el seu vessant no practicant) i un increment equivalent de les postures no religioses (ateisme, agnosticisme, indiferència). En els darrers anys (2020–2025) aquesta transformació sembla alentir-se, mantenint-se en valors estables de 55% catòlics vs. 40% sense religió. Tot i això, el creixement de la minoria que es declara atea ha de moure a consideració.

Diferències per sexe i edat

Les enquestes revelen clares bretxes de gènere i generacions. En general, les dones són més religioses que no pas els homes.

Per exemple, un 22% de dones declara ser catòlica practicant davant del 15% d’homes. Aquesta diferència de gènere al voltant de 10 punts (més dones creients en gairebé tots els grups) s’observa en totes les edats, amb una excepció molt recent que costa d’avaluar a les enquestes generals, els menors de 25 anys tenen un nivell de pràctica que assenyala una recuperació, cosa que no passa amb les joves.

Que sigui un fet passatger o no depèn en part de si la institució eclesial és capaç de generar estructures que atreguin i afiancin aquests nous creients que en força casos no han estat confirmats, en part no han fet la primera comunió, fins i tot alguns ni tan sols van ser batejats.

Per edat, la religiositat creix amb l’edat. Els més grans de 75 anys són aclaparadorament catòlics practicants (més del 38%) o no practicants, mentre que entre els joves la proporció catòlica és molt menor. Els estudis mostren que la identificació religiosa puja amb l’edat i baixa amb el nivell educatiu.

Desigualtats geogràfiques: Catalunya vs. Espanya

Hi ha notables disparitats regionals. Entre les comunitats autònomes, Catalunya encapçala la secularització. Segons anàlisis recents, Catalunya té la identificació religiosa més baixa d’Espanya.

En el conjunt de l’Estat espanyol les diferències regionals persisteixen: les comunitats del Sud (Andalusia, Múrcia, Castella-la Manxa) i l’interior solen ser més catòliques (amb percentatges de creients superiors al 70% en les dades acumulades 2013-22), mentre que Catalunya i el País Basc mostren consistentment els índexs més baixos (al voltant de 55–60% identificant-se com a creients en aquest període).

En concret, una estimació del CIS indica que només el 56% dels catalans es considera creient, davant del 69% per al conjunt d’Espanya. Catalunya destaca per una població molt més secularitzada,

La Consideració

A la societat espanyola hi ha, aproximadament, cinc grups que, en termes tècnics, podríem anomenar públic objectiu, ja que cadascú requereix fins i mètodes diferents.

Catòlics practicants

Un és el dels mateixos catòlics practicants —que representen entre un 16% i un 17% de la població—. La nostra modesta participació eclesial no hauria de ser un obstacle per no rebre, al llarg de l’any litúrgic, una formació de la fe que estigui en progrés dins un cicle plurianual més llarg.

Hauríem de tenir, per dir-ho així, un “camí Neocatecumenal”, i vostè ja m’entén. En lloc d’il·lustracions soltes o retalls que, massa vegades, són glossats sota dues perspectives comunes que, en haver-se tornat sistemàtiques, resulten poc afortunades. Una d’elles és una mena de manual d’autoajuda. L’altre, un rerefons ontològic d’un individualisme extrem.

A la predicació actual, el valor de la comunitat, del poble de Déu, de l’assemblea, compta molt poc. Una certa lectura del recentment mort i gran filòsof del nostre temps (i del segle passat), Alasdair MacIntyre, potser ajudaria a una millor comprensió fàctica.

Encara que, sens dubte, és a l’Eucaristia on rau la força i el sentit de ser comunitat. Tanmateix, al poble de la comunió se’l parla gairebé sempre com si fossin individus aïllats, com si, com a comunitat, no tingués deures ni responsabilitats.

Aquest enfocament és, en el fons, ontològicament liberal: l’individu, i només ell, com a subjecte absolut. No té encaix en el marc de referència catòlic, i, tanmateix, és aquí, a la pràctica, sent predicat en abundància a través del tractament de les homilies i de les formacions.

Catòlics no practicants

Un segon grup és el dels catòlics no practicants, que representen prop de 40% de la població. Com evangelitzem aquí específicament? Hi ha algun plantejament concret?

Perquè aquestes persones, molt diferents entre si, tenen almenys dos elements en comú: d’una banda, mantenen un vincle mínim amb la fe, i quan se’ls pregunta, es reconeixen com a “catòlics” i no com a “res”; per a alguns, aquest vincle tindrà un cert vigor, per a altres serà pràcticament inexistent. D’altra banda, s’identifiquen amb el nom que porta una cultura única i excepcional: la cultura catòlica.

És a partir d’aquests elements que hi hauríem d’arribar. La qüestió és com fer-ho. El més important és que, a partir d’aquest vincle feble, però real, es poden trobar ocasions per anar junts a determinades celebracions o per compartir, en una mesura raonable, elements de la cultura catòlica. I com arribar-hi? Em refereixo, ara, des de la parròquia, que hauria de tenir aquesta dimensió com a part de la seva missió. Que potser no forma part aquesta exigència d’una Església en sortida?

Crec que l’enfocament metodològic no està tan allunyat del que fan els grans partits polítics al sistema majoritari dels Estats Units: comptar, a cada parròquia, amb alguns “delegats” la tasca dels quals sigui conèixer i relacionar-se amb persones d’aquest perfil.

Indiferents i agnòstics

Una cosa semblant es podria dir respecte als altres dos grups: el dels indiferents i el dels agnòstics. En el primer, sol predominar un cert menfotisme i hedonisme com a tret característic. En el segon, es pot trobar, en molts casos, una punta de reflexió, encara que aquesta no formi part majoritària dels seus membres.

Cada grup requereix una aproximació diferent. Tot i això, la condició d’acollida —com si la parròquia fos un hospital de campanya davant les ferides de la vida i de les mancances materials— ja forma part de la resposta que moltes comunitats parroquials estan oferint.

Ateisme

Pel que fa a l’ateisme, l’Església faria bé de platejar més seriosament, a la llum del seu ensenyament i tradició, l’abordatge d’aquesta qüestió amb menys condescendència.

Si tot remet a Déu, la seva negació militant és molt greu en tots els ordres de la vida i requereix un abordatge molt més militant, sense que això signifiqui negar el sentit de l’acolliment a tothom que requereix ser acollit.

Si Sant Agustí, ara que amb Lleó XIV està molt millor vist que en un passat molt recent, hagués escrit i predicat en relació amb els qui s’oposaven a l’Església, en els termes que practiquen avui dia part dels teòlegs i pastors, crec que ho estaríem recordant molt menys. El seu valor en aquest aspecte, en té molts més, prové que va plantar cara i va donar respostes. Ni es va posar de perfil, ni va pretendre caure simpàtic.

L’Església no és una mena d’exèrcit que només confronta, però tampoc és el ninot “Mimosín”. L’Església és l’Església i en els seus Grans Pares es veu la resposta.

Aquestes són algunes consideracions que, demanant perdó per endavant per la gosadia, m’atreveixo a exposar. No pretenc donar lliçons —no seria capaç d’impartir-les—, sinó simplement compartir la reflexió d’algú que viu la fe, senzillament, a peu de carrer.