En aquest país, que ha perdut el costum d’anomenar les coses pel seu nom, la qüestió de la immigració ha esdevingut una mena de dogma indiscutible. De fet, hi ha dues maneres de fer-se mal amb l’assumpte: una, la dels fanàtics nostàlgics que encara barregen magribins amb la batalla de les Navas de Tolosa; l’altra, la dels catedràtics que viuen en una realitat paral·lela, feta de gràfiques, subvencions i conviccions d’importació.
Els primers tenen poca importància. Són sorollosos a les xarxes, però no manen res, ni a la seva escala de veïns. L’únic que tenen és una capacitat admirable per inventar-se enemics.
Els segons són més perillosos. Parlen fi, cobren bé, i tenen columnes als diaris, i temps a les tertúlies de ràdio i TV. Un d’ells, economista i professor, fa una peça dominical per demostrar-nos, amb estudis del 2010 fets als Estats Units (que com se sap, s’assemblen moltíssim a Santa Coloma de Gramenet), que els immigrants no ens prenen la feina. El problema no és que ho digui, sinó que ho digui com si ens estigués descobrint l’Amèrica.
Això sí, que la immigració serveixi de mà d’obra barata per a sectors de baixa qualificació, ningú no ho discuteix. Al contrari, ho celebren.
La realitat, però, és menys glamurosa. L’arribada massiva d’immigració s’ha traduït en feines mal pagades, productivitat estancada i barris sencers on el català ha deixat de ser una llengua coneguda, no pas per menyspreu, sinó perquè senzillament no hi ha qui l’ensenyi. Però això no es pot dir, perquè aleshores hom és acusat de fer el joc a l’extrema dreta. Això sí, que la immigració serveixi de mà d’obra barata per a sectors de baixa qualificació, ningú no ho discuteix. Al contrari, ho celebren.
Després venen els Castells i les Freixas. Un, antic ministre, l’altra, feminista de guàrdia. Ambdós comparteixen un tret admirable: poden negar l’evidència amb una fe digna del Vaticà preconciliar.
Castells ens explica que la immigració no té cap relació amb la delinqüència. Malauradament, l’endemà mateix d’escriure-ho, la Generalitat publica dades segons les quals més de la meitat dels presos a Catalunya són estrangers; el doble que el seu pes en la població del país. Més enllà de les causes socials, això no és exactament un argument per dir que la immigració “no contribueix” a la delinqüència, més aviat al contrari. Però el professor, ves per on, cita com a referència de la seva afirmació… ChatGPT i Deepseek, malgrat tenir les fonts com qui diu a la cantonada, les estadístiques de la Generalitat. Conseqüències de ser cosmopolita.
La senyora Laura Freixas per la seva banda observa amb ull crític, que es demani al nou vingut que conegui la llengua del país, i conegui els seus costums, la seva forma de ser; més que res perquè si no és difícil que pugui respectar-les si entren en col·lisió al que està acostumat.
Mentrestant, a les aules, als CAP i als barris, la gent veu el panorama d’una altra manera molt més crítica perquè conviu amb els resultats d’una immigració volgudament sense control, perquè és la millor i més ràpida manera de fer créixer el PIB, malgrat que pateixin els ingressos. Molts, no s’atreveixen a dir res.
Si dius que cal regular la immigració, ets un feixista. Si proposes que caldria respectar la llengua i els costums del país d’arribada, ets un supremacista. I si critiques una obra de teatre subvencionada que presenta el català com una opressió, ets un retrògrad que no entén la diversitat.
El més tràgic del cas és que tenim una natalitat tan escassa que necessitem immigració per sobreviure. Però no és el mateix necessitar-la que acceptar-la a qualsevol preu. Ni en qualsevol condició. La diferència entre immigració regulada i desordre massiu no és petita: és la diferència entre una societat viable i un desori permanent.
I per si no fos prou, cap, absolutament cap d’entre els defensors de la immigració tal com va, fan una sola referència a la necessitat d’ajudar a les famílies amb fills, a donar un cop de mà que faci menys sacrificat tenir fills i educar-los, I no per demanar l’oro i el moro, sinó perquè ens equiparem a la mitjana d’ajuts a la família de la UE, que recordem tenen una munió de països del centre i l’est d’Europa, dels països bàltics i del Mediterrani, amb un PIB menor que l’espanyol.
Però, vaja, tot això són minúcies. Mentre el PIB global creixi i les universitats tinguin motius per fer informes, sembla que tot va bé. Fins que algú es pregunta per què la seva filla no pot fer servir el català al pati de l’escola, o per què el seu fill cobra 1.100 euros al mes tot i haver estudiat, o per què els carrers del seu barri estan més bruts que mai.
I aleshores, com sempre, apareix el famós silenci. El silenci dels que saben, però callen. El silenci dels que manen, però no pateixen. El silenci dels que, en el fons, tenen por de parlar clar. Perquè parlar clar, avui, és una forma de dissidència.
Entre l’odi i el bonisme hi ha la realitat. I aquesta fa pudor de desordre #Immigració #DebatMigratori Share on X
