La Direcció General dAtenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) s’ha guanyat a pols la seva reputació de manca de transparència i obscurantisme. Els mitjans de comunicació ho han denunciat diverses vegades, com torna a fer Enric Sierra a La Vanguardia.
Sabien —ho expliquen ells mateixos—que les retirades de custòdia executades per aquesta institució de la Generalitat, separant fills dels seus pares, no sempre comptaven amb ordre judicial. També sabien que les ajudes als extutelats eren discrecionals —arbitràries?—i que les contractacions milionàries es feien sense transparència. Però mai no es van preocupar per esbrinar a quines entitats anaven a parar aquests fons, com s’utilitzaven, quant cobraven els directius, ni per què els tècnics socials que atenen els menors rebien salaris baixos i precaris.
Ara, aquests mateixos mitjans esclaten d’indignació davant el cas d’una nena de 12 anys violada entre el 2020 i el 2021 per una xarxa d’explotació sexual de menors, sense que ningú a la DGAIA ni a la Generalitat se n’adonés. Només la investigació judicial ha tret a la llum l’escàndol, i ara «correm tots».
Tampoc no van reaccionar quan la Sindicatura de Comptes va exposar en seu parlamentària —amb llum i taquígrafs— el seu informe de fiscalització del període 2016-2020, on es detallaven greus irregularitats, algunes de presumptament penals, comeses per la DGAIA. Esquerra Republicana ho va justificar tot, es va oposar a qualsevol acció i, amb l’ajuda del PSC i els Comuns, l’assumpte va ser arxivat. Cap gran mitjà va aprofundir en un informe que afectava milions d’euros de diners públics.
Però el problema no és només la DGAIA. També ho són els responsables polítics del departament que la tutela i que canvia de nom segons el govern de torn. Avui és el Departament de Drets Socials i Inclusió. Ahir era simplement Drets Socials. Abans, Treball, Assumptes Socials i Famílies. I als seus inicis, Benestar Social. La responsabilitat política del que ha passat recau, com a mínim, des del govern d’ERC fins a l’actualitat.
El que passa és massa greu: una corrupció econòmica sistèmica a gran escala i violència sexual sota tutela pública. Massa greu perquè no afecti els que han governat: Aragonès, ara Illa, i els grups parlamentaris que han protegit la impunitat: ERC, PSC i Comuns.
El cas d’aquesta nena violada durant dos anys ho diu tot. Quan tenia 15 anys, la DGAIA li va permetre anar-se’n a viure amb un adult de 25. És evident que el Codi Penal prohibeix les relacions sexuals entre un menor i un adult, i que ni tan sols un suposat consentiment invalida aquesta norma. No hi ha excuses.
Ara, l’estratègia dels còmplices polítics s’articula en tres punts:
- Traslladar tota la culpa als depredadors sexuals —el violador, la xarxa, les xarxes socials, el masclisme— i presentar la DGAIA com a víctima. L’argument és conegut: “Quan una nena pateix una agressió així no és culpa seva ni dels pares, ni tampoc de la Generalitat”. Però això és fals. La Generalitat tenia el deure legal i moral de protegir aquesta nena. No ho va fer.
- Crear una comissió parlamentària controlada pels mateixos partits que van bloquejar qualsevol acció després de l’informe de la Sindicatura. Una maniobra de distracció.
- Anunciar un «pla de reorganització» de la DGAIA per fer creu i ratlla, evitant una investigació a fons sobre la xarxa corrupta de fundacions del Tercer Sector amb què es vincula. Una xarxa que fa temps que el mitjà Octuvre denuncia.
Tot això és un encobriment. El que realment cal és:
– Que la Sindicatura de Comptes i la Síndica de Greuges obrin una investigació a fons, cadascun en el seu àmbit –finançament i abusos sexuals– i que traslladin tots els possibles delictes als tribunals.
– Que els departaments de Justícia i Interior elaborin un informe basat en dades judicials i policials sobre la violència sexual contra menors a Catalunya, perquè el cas de la DGAIA només és la punta de l’iceberg.
Les dades són alarmants
L’escàndol de la DGAIA i la xarxa de pederàstia no és un cas aïllat. La Generalitat tutela 9.000 menors dins del milió llarg de més grans de 3 anys que hi ha a Catalunya. I les xifres són preocupants.
El 2023, a Catalunya es van registrar 4.361 delictes contra la llibertat sexual, dels quals 3.210 van ocórrer a la província de Barcelona. A escala nacional, la mitjana espanyola és de 4,5 casos per cada 10.000 habitants, mentre que a Catalunya la xifra puja a 5,5, variant per províncies: 6,2 a Lleida, 5,5 a Barcelona i 5,3 a Girona i Tarragona. Les quatre províncies catalanes estan entre les deu amb més incidència d’Espanya.
Aproximadament el 44% d’aquests delictes corresponen a menors, fet que suposa uns 2.000 casos anuals a Catalunya. Per a una població d’una mica més d’un milió de menors, aquesta xifra és esgarrifosa—molt més gran que la registrada en adults. Mentre que sobre la violència de gènere en dones adultes es fan campanyes constants, en el cas de menors molt més afectats no hi ha cap iniciativa similar, només indiferència.
El llibre de recent publicació de Josep Miró i Ardèvol, La pederàstia a l’Església i la societat, revela per primer cop l’enorme escàndol d’aquest delicte i la complicitat passiva dels poders públics. En només set anys, els casos d’abusos s’han duplicat.
Una anàlisi estadística sobre les dades i la probabilitat d’ocurrència, prenent com a referència els 9.000 menors acollits per la DGAIA, en relació amb el total de casos a Catalunya i Espanya, dona una estimació de 18 casos d’abusos sexuals el 2023. Però com a part d’aquests delictes són comesos pels mateixos pares -i aquesta no és la situació dels acollits per la DGAIA- la xifra més ajustada a la realitat se situa entre 6 i 9 casos d’abusos sexuals potencials. Això pot incloure violacions, tocaments, exhibicionisme, pornografia infantil i assetjament a internet.
Aquesta dada en un any hauria d’encendre totes les alarmes i exigir de la Generalitat un informe sobre l’última dècada en relació amb els delictes d’abusos sexuals a menors a Catalunya. Aquest informe ha de basar-se en dades judicials, investigacions policials i registres oficials del departament al qual pertany la DGAIA, digui com es digui en cada moment.
Aquesta és una urgència per evitar que la comissió parlamentària esdevingui una mera estratègia d’encobriment.
El que passa és massa greu: una corrupció econòmica sistèmica a gran escala i violència sexual sota tutela pública. Massa greu perquè no afecti els que han governat Share on X
Loading ...
