Ja ho dèiem el passat mes de juliol, quan bona part del món occidental lloava erròniament la victòria electoral del laborista britànic Keir Starmer com un triomf del progressisme, o inclús del centrisme de caràcter tecnocràtic.
En realitat, els resultats no tractaven d’això, sinó de l’afartament dels votants envers la política, denotant de retruc una greu manca d’esperança per a reconduir el país.
Els britànics porten almenys des del 2015 votant sistemàticament en contra del poder establert o status quo. Primer fou el Brexit, després Boris Johnson (i quasi bé Jeremy Corbyn) i darrerament Starmer.
Aquest darrer escollí com a eslògan de campanya la paraula “canvi”, mot que possibilita “deixar volar la imaginació dels seus electors” com destaca el periodista anglès Robert Shrimsley.
En resum, els britànics pensen que la situació actual del seu país no pot continuar, estan farts de promeses incomplertes i cerquen desesperadament, però ja sense cap mena d’il·lusió, una taula de salvació.
Gairebé un any després de les darreres eleccions generals, els pronòstics s’han complert i ara les enquestes afavoreixen a ni més ni menys que Nigel Farage, el mateix polític sobiranista que dimití l’endemà de la victòria a les urnes del Brexit, la que havia estat la seva causa política històrica.
Farage dirigeix ara un partit amb un nom tant ambigu com l’eslògan de campanya de Starmer. Com aquell, apel·la al dinamisme, a la mobilitat, en definitiva al canvi: “Reform UK”.
Amb el seu èxit a les eleccions locals de l’1 de maig, el partit de Farage es consolida com la principal alternativa de dretes als conservadors o tories, després de la desfeta que aquests ja patiren a escala nacional l’any passat.
Tanmateix, com subratlla Shrimsley, cal interpretar l’èxit de Farage amb la mateixa clau que el de Starmer: “el Regne Unit seguirà votant pel canvi fins que el senti arribar, i Farage és el darrer beneficiari d’aquesta set”.
Només així es pot explicar que un personatge amb tantes ombres com Farage, i que segueix generant tanta repulsió personal a les enquestes, surti tan ben parat de la contesa electoral.
Des de la crisi financera del 2008, les principals causes de desafecció política al Regne Unit han anat empitjorant progressivament: cost de la vida, immigració excessiva i serveis públics decadents.
Com Shrimsley apunta, subjacent a aquests greuges existeix el sentiment que el país s’ha espatllat, que l’estat no ofereix respostes als ciutadans, i que s’està produint un empobriment generalitzat.
El Regne Unit travessa de fet la mateixa crisi que pateix tota Europa, les arrels de la qual es troben en la destrucció dels vincles socials tradicionals (familiars, religiosos, laborals, etc.). Aquesta ha originat entre d’altres una classe política alienada de la ciutadania pràcticament en el seu conjunt, convertida en una màquina de captació de rendes i influències.
Els britànics senten que el seu país fa més d'una dècada que està espatllat, estan farts de promeses incomplertes Share on X
Loading ...
