El panorama demogràfic de Catalunya des de 2010 és el d’una societat que envelleix i encongeix per falta de naixements, sostinguda en el seu creixement únicament per la immigració. El diagnòstic és preocupant: la natalitat fa més d’una dècada que està en caiguda lliure, la fecunditat es troba en nivells baixíssims, i el creixement natural és negatiu des de 2018. Mentrestant, cada any augmenta el pes de les persones grans i molt grans, plantejant reptes de sostenibilitat social.
En paraules simples, Catalunya s’enfronta a un desequilibri demogràfic: molts avis, pocs nets.
La gravetat de la situació resideix en el seu caràcter estructural. No es tracta d’un sotrac cíclic, sinó de tendències de fons que, si persisteixen, anticipen un estancament o fins i tot declivi poblacional, amb totes les implicacions econòmiques (menys població activa, més despesa en pensions i sanitat) i socials (desequilibris intergeneracionals) que això comporta.
formar una família aquí suposa sovint un cost o sacrifici més gran que en llocs amb millor conciliació i suports.
Aquest escenari es veu agreujat per la falta de polítiques eficaces per afavorir la família i la natalitat. Històricament, Catalunya i Espanya han dedicat menys recursos a ajudes familiars que altres països europeus. La conseqüència és que formar una família aquí suposa sovint un cost o sacrifici més gran que en llocs amb millor conciliació i suports.
Els experts assenyalen que per revertir –o almenys alleujar– aquesta crisi demogràfica caldria un conjunt de polítiques familiars integrals: incentius econòmics per fill (com els xecs nadó o desgravacions), expansió de la xarxa de guarderies públiques de 0-3 anys, horaris laborals més compatibles amb la vida familiar, permisos de maternitat i paternitat més generosos (i coparentalitat real en les cures), facilitats d’habitatge per a joves i famílies amb nens, entre altres mesures.
Països que han aplicat polítiques d’aquest tipus (per exemple, França, els països nòrdics i de manera especial la singular recuperació hongaresa) mantenen taxes de natalitat més altes que la nostra fins i tot en contextos moderns.
A Catalunya, algunes iniciatives puntuals (com ampliar els permisos parentals o ajudes a famílies nombroses) no han aconseguit per si soles invertir la tendència, ja que no han estat prou àmplies ni sostenides en el temps. Per exemple, la prestació per fill a càrrec és limitada, i la inversió en educació infantil primerenca encara no cobreix la demanda existent.
En conclusió, Catalunya es troba en una cruïlla demogràfica. Les dades mostren una tendència clara d’envelliment i baixa natalitat des de 2010, que, si es prolonga, comprometrà el relleu generacional i el dinamisme de la societat catalana.
S’ha trencat la tendència d’una productivitat catalana superior a l’espanyola i aquesta tendència tindrà vents contraris en els pròxims anys i dècades en l’estructura envellida de la població i una immigració de reduït capital humà, que accentuarà les dificultats cròniques del model econòmic català més recent, que ha substituït, a grans trets, la indústria pel turisme.
La immigració continuarà sent un suport important, però no pot ser l’única resposta: fomentar que neixin més nens (i que les famílies que ho desitgin els puguin tenir sense obstacles insalvables) és crucial per al futur. Abordar aquest repte requerirà voluntat política i consens social per implementar polítiques familiars eficaces, recolzant-se en les lliçons dels països europeus amb millors indicadors de natalitat. Només així Catalunya podrà aspirar a equilibrar la seva piràmide poblacional i garantir un desenvolupament sostenible de la seva població en les pròximes dècades.
Catalunya, desastre demogràfic. La Generalitat impassible el gest (5)
Catalunya es troba en una cruïlla demogràfica. Les dades mostren una tendència clara d’envelliment i baixa natalitat des de 2010, que, si es prolonga, comprometrà el relleu generacional i el dinamisme de la societat catalana Share on X
Loading ...
