Per què la immigració tal com està plantejada a Espanya és una solució pèssima (I)
L’altre fenomen esmentat és la sortida a l’estranger de molts espanyols joves i formats en els darrers anys, cosa que suposa una pèrdua directa de capital humà nacional. Després de la crisi econòmica del 2008-2013, i també durant la recuperació, un nombre significatiu de professionals i titulats espanyols va emigrar buscant millors oportunitats laborals.
L’any 2022, segons estimacions de la Fundació BBVA i Ivie, van abandonar Espanya unes 426.000 persones (de totes les nacionalitats i edats). Moltes d’aquestes sortides corresponen a població estrangera que retorna al seu país, però una fracció important són espanyols altament qualificats que emigren (per exemple, joves amb títol universitari o tècnic). Les dades indiquen que aproximadament un terç dels emigrants del 2022 eren menors de 35 anys – tram d’edat on es concentra bona part del talent universitari –, i es destaca l’“elevat nivell de formació” dels qui se’n van.
Estudis recents quantifiquen l’impacte d’aquesta fuga de cervells: el capital humà perdut per emigració el 2022 es va valorar en uns 154.800 milions d’euros. Aquesta quantitat equival a gairebé el 0,93% del capital humà total d’Espanya en aquell any. És a dir, en termes econòmics, l’“exportació” de talent li va costar al país prop de l’1% de la seva riquesa en capital humà en només un any, una pèrdua substancial i creixent (un 40% més gran que la del 2019).
L’emigració de treballadors qualificats redueix directament l’estoc de capital humà intern (queden menys persones formades al país) i també pot disminuir la mitjana per càpita, ja que els qui marxen acostumen a tenir més estudis o especialització que la mitjana. Tal com assenyala l’informe de BBVA-Ivie, “l’emigració a l’exterior disminueix el capital humà d’un país i més com més gran sigui el nivell de formació dels emigrants”. En el cas d’Espanya, la dècada del 2010 va veure sortir cada any desenes de milers d’espanyols amb títols superiors. Encara que alguns tornen amb experiència (fet que podria ser positiu a llarg termini), molts altres s’assenten definitivament a l’estranger, constituint una pèrdua neta de capital humà format a Espanya. Aquest fenomen ha portat a parlar d’una “fuga de cervells” que minva la capacitat innovadora i productiva del país a llarg termini, si no es compensa amb l’arribada de talent equivalent.
Efecte combinat en el capital humà nacional:
Sumant els dos processos, s’entén la preocupació per un possible descens del nivell mitjà de capital humà a Espanya. D’una banda, entra població per immigració que, de mitjana, té una qualificació formal inferior a la de la població existent, cosa que deprimeix la mitjana nacional d’habilitats/formació (encara que aporti en nombre de treballadors).
D’altra banda, surt població nativa amb alta qualificació, cosa que extreu proporcionalment més capital humà del que en queda, agreujant la “descapitalització” del país en termes de talent. Aquest diagnòstic coincideix amb l’observació que el capital humà per càpita espanyol porta estancat o a la baixa des de fa més d’una dècada, a contracorrent del que ha passat en altres països desenvolupats.
De fet, mentre l’OCDE en el seu conjunt va veure créixer el seu capital humà per càpita ~17% entre el 2000 i el 2018, Espanya va experimentar una tendència oposada, perdent-ne al voltant del 19% en aquell període.
Els autors de l’informe de BBVA-Ivie atribueixen aquesta divergència principalment a l’envelliment demogràfic i a l’estancament de la productivitat, però els moviments migratoris també formen part del quadre. L’arribada de dues grans onades d’immigrants va fer créixer la població un 16,7% entre el 2000 i el 2021 (passant d’uns ~40 milions a ~47 milions d’habitants), sense un augment equivalent del capital humà total (que en termes reals va caure un 5,6% en el mateix període).
En altres paraules, va créixer la quantitat de gent, però no la seva aportació mitjana en capital humà, diluint-se la riquesa de competències per persona. Alhora, la sortida constant de professionals locals ha restat part de la capacitat productiva i d’innovació que aquestes cohorts podrien haver ofert al país en la seva edat adulta.
En conclusió, l’evidència dona suport a la hipòtesi que certs moviments migratoris han exercit pressió a la baixa sobre el capital humà per càpita a Espanya. Les dues grans onades d’immigració (dècada del 2000 i finals dels 2010) van incrementar la força laboral però, en estar compostes majoritàriament per treballadors amb un nivell educatiu inferior a la mitjana espanyola, van contribuir a un descens relatiu del nivell formatiu mitjà nacional. Paral·lelament, l’emigració sostinguda de joves altament formats (entre 300.000 i 400.000 persones per any en temps recents, segons diverses estimacions) ha significat una “fuga de capital humà” valorada en desenes de milers de milions d’euros anuals. Aquest doble fenomen migratori – entrada de capital humà mitjà-baix i sortida de capital humà mitjà-alt – és un factor important (tot i que no l’únic) en la disminució del valor del capital humà per habitant registrada des de principis de segle.
Si bé la dinàmica demogràfica (envelliment, baixa natalitat) explica gran part del declivi, la selectivitat de la migració n’ha amplificat l’efecte: Espanya perd una part de la seva població més qualificada alhora que la reemplaça parcialment amb població estrangera de qualificació inferior, de mitjana.
Des d’una perspectiva de polítiques públiques, aquests resultats ressalten la importància d’atreure i retenir talent. Iniciatives per captar immigrants qualificats i fomentar el retorn d’espanyols formats a l’exterior podrien contrarestar la tendència, enriquint l’estoc de capital humà. Així mateix, invertir en la integració i la formació contínua de la població immigrant existent ajudaria a elevar-ne la productivitat i reduir la bretxa de capital humà amb els nadius.
En síntesi, la migració ha tingut un impacte rellevant en el capital humà d’Espanya: ha aportat creixement demogràfic i mà d’obra, però al cost d’una menor qualificació mitjana, contribuint així a la lleugera erosió del capital humà per càpita observada en les darreres dècades. Revertir aquesta erosió requereix tant afrontar els reptes demogràfics interns com gestionar activament la qualitat (educativa) dels fluxos migratoris, reduint-los i garantint-ne una millora del capital humà.
D’altra banda, és imperativa una política familiar que redueixi al màxim els inconvenients que frenen la natalitat i això, aspecte de contingut al marge, exigeix com a mínim doblar la despesa en aquest tipus de polítiques per acostar-nos a la mitjana europea.
Confiar a llarg termini només en la immigració, sense revitalitzar la natalitat i la capacitat educadora de les famílies, és un suïcidi com a societat i com a economia.
Loading ...
