El sexe, en totes les seves dimensions, forma part del nucli de la ideologia dominant que marca totes les lleis i debats polítics. Tant es parla de la “guerra de sexes” que, segons alguns corrents del feminisme de l’establiment polític i mediàtic, els homes han declarat contra les dones, com de les lleis del “sí és sí”, que en alguns casos actuen com un bumerang:
Redueixen les penes en situacions de veritables agressions sexuals, però, per altre costat, han produït condemnes desmesurades per fets que, en absència d’intenció sexual, no passen de ser conductes reprovables. Així ho explicava l’advocat Xavier Melero en relació amb el cas Rubiales, defensant que en cap cas es tractava d’una agressió sexual perquè mancava la condició necessària d’un ànim libidinós.
Han estat dictades lleis sobre la transsexualitat que han convertit aquesta realitat en una identitat col·lectiva portadora de drets específics, tal com es va fer anteriorment amb gais i lesbianes, abocant contínuament diners i recursos per a un delicte com el feminicidi de parella, el qual presenta una prevalença d’aproximadament 0,000204%, o, de manera equivalent, uns 0,204 casos per cada 100.000 habitants. Tot i tractar-se d’un fenomen marginal, als ulls d’alguns sectors del feminisme això exemplifica la maldat de l’home envers les dones, objecte d’atenció prioritària.
Un clar exemple és el pacte d’estat assolit per socialistes i PP, on s’ha posat en marxa, per aquest afer, 462 noves mesures imminents amb 1500 milions de pressupost, un 50% més que la xifra del pacte d’estat anterior. Queda clar quina és la ideologia que mana.
A més, aquesta pulsió sexual s’estén fins als infants. Un exemple recent és la moció aprovada pel PSC, ERC, Comuns i la CUP per impartir educació sexual integral en l’educació infantil i primària a partir del curs vinent, mentre que només el PP, Vox i Aliança Catalana van votar en contra.
És un residu que l’anterior govern d’ERC ja havia inclòs en els decrets de 2022 i 2023 per regular els continguts d’educació infantil i primària. El PSC es compromet a introduir l’educació “afectivosexual” en cursos per a nens de tres a sis anys. L’objectiu és promoure “el desenvolupament dels nens al marge dels estereotips i rols en funció del sexe, l’orientació sexual i la identitat de gènere”, i també pretén “afavorir la construcció d’una sexualitat positiva, igualitària i saludable”.
Què significa tot això? Doncs que els nens, a partir de tres anys i al marge de la influència familiar, seran induïts a l’escola perquè “s’autodeterminin sexualment” i “descobreixin” si són “nen, nena o nines, o qualsevol altra cosa”. Molt abans que les criatures tinguin plena consciència de la seva sexualitat, se’ls impulsarà, a través de mitjans simplificats i aprenentatges forçats, a “saber qui són”.
Un dels llibres més utilitzats en aquest context ens ofereix una idea del contingut d’aquest ensenyament. Es diu “Qui ets tu? Una guia per a peques sobre la identitat de gènere”. Està pensat i adreçat directament als infants, amb molts dibuixos a tot color i jocs.
Partint de l’afirmació “tu ets qui millor et coneixes”, aquest llibre explica a un infant de primària que li assignen un sexe quan neix; no és portador d’un sexe, sinó que els seus pares li assignen aquest rol. I, com que no sempre s’hi haurà d’estar d’acord, s’explica que cal descobrir en realitat qui ets. En una pissarra, se’t presenten diverses opcions: nen, nena, non-binary, “els dos”, “cap”, etc. També s’explica que existeixen persones cis –la majoria, ja que vivim amb el sexe assignat en néixer– i s’adverteix que no s’ha de limitar a aquesta opció, perquè hi ha moltes altres possibilitats, com ser persona trans, no binària, etc.
El llibre inclou, a més, una llista de recursos i retallables per muntar un joc amb uns discs, un dels quals ofereix opcions com: tercer gènere, dos gèneres, neutre, transgènere, gènere fluid, gènere creatiu, no binari, “no ho sé”, “jo soc jo”; a vegades nen, a vegades nena; un nen, una nena, un non-binary, dos esperits (que algú deu saber què vol dir).
El caos i l’embolic que es construeixen sobre els nostres fills i nets, a expenses del sexe, són brutals i introdueixen un nou i greu problema a les llars, com si els pares no en tinguéssim prou.
Aquesta és una dimensió bàsica del govern d’Illa, al marge de com ho és de Sánchez a Espanya, és a dir, l’enginyeria social basada en els postulats de la ideologia de gènere. Sort que Illa deia que s’inspirava “en l’humanisme cristià” i té en el conseller de Justícia, Ramon Espadaler d’Units, una de les restes de l’antiga Unió.
L’educació ha de ser equilibrada i respectar el dret dels pares a ser determinants en les decisions que afectin el desenvolupament dels seus fills. És fonamental que qualsevol iniciativa educativa en aquest camp es faci amb rigor pedagògic, transparència i amb una perspectiva que fomenti el debat constructiu, en lloc d’imposar una visió ideològica única que podria provocar confusió i divisió.
Loading ...
