El Govern de la Generalitat està instal·lat en una campanya de màrqueting permanent, alimentada amb diners públics, és a dir, amb els nostres diners. Es basa en innombrables promeses i plans de futur que després tenen una feble encarnació en la realitat, presentant microèxits com a grans triomfs.
Un d’aquests automissatges va sorgir, és clar, de la factoria de La Vanguardia en un suplement de 46 pàgines titulat “Catalunya es mou”, dedicat a explicar els innumerables projectes que es rellançaran en els pròxims anys. La seva major virtut és que representa un ingrés milionari per a les arques, sempre assedegades, de La Vanguardia, i forma part del màrqueting continu que envolta Illa, qui encapçala el text amb un relat “Catalunya lidera”, ple de tòpics i llocs comuns.
En aquest gran suplement s’inclouen iniciatives que responen a projectes de la societat civil i del capital privat, i d’altres que fa dècades que s’arrosseguen i que es presenten com a grans novetats, com el de l’L8 del metro o el corredor mediterrani, que constitueix una ofensa encara més gran per la seva major lentitud en l’execució. És el cas de la gran biblioteca de Barcelona, que ara torna a sortir, i que fa anys que s’arrossega.
Cert és que més val tard que mai, però no està escrit que calgui treure pit, com fa el govern d’Illa, per tanta obra incompleta. Hi ha coses que han estat promeses tantes vegades que ara el millor per no inspirar vergonya és portar-les amb discreció.
Per exemple, és interessant observar un mapa de l’alta velocitat a Espanya: es nota que, malgrat la seva gran extensió, hi ha dos enormes forats inexplicables a l’eix mediterrani. Un que uneix Tarragona amb València—ara en obres per avergonyir tothom pel seu anòmal retard—i un altre que evidencia que a València li han pres el pèl, tant populars com socialistes, i és que continua pendent l’enllaç directe d’AVE entre la capital valenciana i Alacant. És més fàcil anar a Galícia! Per la seva banda, el tram de l’AVE entre Tarragona i València ha patit reiterats retards i sobrecostos, fet que posa en relleu la manca de coordinació en aquests projectes.
Se’ns prometen regadius més eficients, un altre compromís etern amb encara menys encarnació en la realitat. El problema de l’aigua a Catalunya deixaria de ser-ho si, en els grans regadius —sobretot el del canal d’Urgell i, en grau més baix, el del Ter— s’empressin tècniques modernes en lloc de mètodes del temps de l’ocupació musulmana de reg per desbordament.
Al fulletó de 46 pàgines de La Vanguardia s’anuncia la mobilització de 1.000 milions, xifra que es repartirà entre el 2025 i el 2040, és a dir, en quinze anys, cosa que equival a una inversió de menys de 67 milions anuals. Això és avançar a pas de tortuga. I no serveix per pal·liar les dues properes sequeres que, com a mínim, es produiran molt abans del 2040.
I tot això per no parlar de l’escàndol dels regadius del canal Segarra-Garrigues: aquí la tècnica és l’adequada, però el problema és un altre. Una inversió brutal, tant com portar l’AVE fins a la frontera per regar uns pocs milers d’hectàrees, una operació frustrada i pagada a preu d’or, malgrat que existien alternatives per millorar la productivitat del que s’havia invertit. Però ja se sap, per al polític l’important dels diners públics és que donin vots o, en cas contrari, que no molestin amb els seus fracassos.
No es tracta només d’anuncis de retards de dècades plantejats de manera enganyosa, sinó també d’omissions notables. Per exemple, ni una sola línia es dedica a la gran estació de la Sagrera, una operació que ja ha pres forma, però que acumula un retard de lustres.
Una de les omissions escandaloses és la necessitat de millorar i reformar tot l’eix viari de l’autopista AP-7, que, essent l’eix bàsic de comunicació de Catalunya per carretera, s’ha convertit en una trampa immensa plena de perills, costos i retards. Per exemple, el 2023 un tram de l’AP-7 entre Barcelona i Tarragona es va veure afectat per incidents repetits que van interrompre el trànsit durant hores, evidenciant la urgent necessitat de revisió i modernització, i el 2024 ha seguit de manera similar.
El dia 3 d’aquest mes, l’autopista es va veure tallada per dos greus incidents protagonitzats per camions, que van interrompre la circulació durant hores, especialment en direcció a Barcelona. Els costos que això implica són extraordinaris.
Com pot ser productiu un país la columna vertebral del qual és una autopista col·lapsada, com en els pitjors temps de les antigues carreteres i el boom del 600? No és d’estranyar que es multipliquin les víctimes, amb tràgics resultats en morts i ferits, mentre el col·lapse és a tocar, ja que un carril està ocupat de manera permanent per un immens tren de camions.
Això evidencia l’extrema contradicció d’aquests venedors de fum que ens governen: parlen del canvi climàtic i de la reducció de l’impacte ambiental dels automòbils, limiten la circulació a Barcelona, però l’emissió massiva i continuada de CO₂, des de la frontera francesa fins més enllà de Tarragona, per la columna ininterrompuda de camions en una autopista col·lapsada, es minimitza, no importa.
Però ja ho sabrem: es tracta de presentar l’agenda pública del que convé i oblidar allò que no, com l’escàndol de què paguem per IVA a causa de la inflació, encara que aquest ja és un altre tema.
Loading ...
