Després del xoc verbal que es produí divendres 28 de febrer a la Casa Blanca entre Volodímir Zelenski, d’una banda, i Donald Trump i JD Vance, de l’altra, la nova vicepresidenta de la Comissió Europa i Alta representant de la Unió Europea per a Afers exteriors i Política de Seguretat, l’estoniana Kaja Kallas, declarà que “el món lliure necessita un nou líder. Ens pertoca a nosaltres, europeus, acceptar aquest desafiament”.
La pompositat de l’afirmació xoca de nou amb la buidor de contingut. Ja a la reunió auspiciada per Emmanuel Macron el 17 de febrer a París per articular una posició europea comuna respecte a Ucraïna davant l’Administració Trump quedà clar que les institucions de Brussel·les i els països europeus estan perduts i no saben com avançar.
Això no impedí que el passat divendres, els líders d’Alemanya, França, Regne Unit, Espanya i Polònia (els mateixos que es reuniren a París) es bolquessin en una nova ronda de demostracions verbals de suport a Ucraïna i al mateix Zelenski.
Això no obstant, la gran qüestió és saber si aquest cop Europa actuarà a més de parlar.
Entre les primeres declaracions, dos líders europeus feren propostes concretes.
La primera ministra italiana Giorgia Meloni, percebuda com un dels principals aliats de Trump a Europa, demanà als seus socis europeus que no permetin que les divisions amb Washington s’eixamplin. Alhora, proposà una cimera immediata entre els Estats Units i Europa per tornar a encarrilar la diplomàcia.
L’altre és el primer ministre britànic Keir Starmer, qui convidà Zelenski i alguns líders europeus a una trobada a Londres el diumenge 2 de març, en la que sembla la reunió de seguiment a la primera convocada per Macron a París.
Inclús si els líders europeus acomplissin el miracle de definir una posició conjunta i un pla de suport a Ucraïna, s’haurien de rendir davant l’evidència que no poden omplir el buit deixat pels Estats Units. Efectivament, aquests darrers suposen grosso modo la meitat de l’ajuda total militar i financera que Ucraïna rep dels seus aliats internacionals.
Això sense comptar que la salut econòmica d’Europa ha anat deteriorant-se des de l’inici de la guerra, i que el Vell Continent ha de fer front a nombrosos fronts oberts que li estan suposant pèrdues ingents: encariment dels costos de l’energia, crisi d’exportacions, enfonsament del sector automobilístic i més recentment l’ofensiva aranzelària nord-americana. El 2025 es presenta sota els signes d’una recessió generalitzada cada cop més clara.
Un altre factor contrari és el fet que l’opinió pública europea ha estat patint una profunda transformació al llarg dels darrers dotze mesos. Segons una enquesta publicada per The Guardian a finals de desembre del 2024, als quatre principals països de la UE (Alemanya, França, Itàlia i Espanya), l’opció preferida era ja una pau negociada encara que impliqués pèrdues territorials per a Ucraïna.
A més, no convindria que el suport d’Europa a Ucraïna s’acabi assimilant amb un suport incondicional a la figura personal de Zelenski.
El mandatari ucraïnès fa front des de fa mesos a una caiguda de la popularitat al seu país, on se l’acusa d’autoritarisme, alhora que les enquestes assenyalen des de finals del 2024 que per primer cop des de la invasió russa hi ha una majoria d’ucraïnesos que prefereixen una fi negociada a la guerra a continuar combatent.
Loading ...
