Alemanya i els riscos d’un govern centrista

Els principals mitjans de comunicació, les institucions europees i una bona part dels governs del Vell Continent respiraren alleugerits en conèixer els resultats definitius de les eleccions federals alemanyes del passat diumenge 23 de febrer.

D’una banda, els cristianodemòcrates de la coalició CDU/CSU, liderats per Friedrich Merz, aconseguiren un resultat prou distanciat de la resta de partits (28,6% dels vots) per a reclamar el lideratge d’un govern de coalició.

I de l’altra, els socialdemòcrates de l’SPD, capitanejats pel canceller sortint Olaf Scholz, caigueren fins a un nivell històricament baix, però potser no tan dramàticament com alguns temien (16,4%), suficient per a esdevenir el soci minoritari de Merz.

Merz es posà immediatament mans a l’obra per a treballar envers un govern de “gran coalició” que deixi de banda l’altre possible soci, Alternativa per Alemanya (AfD per les seves sigles germàniques), qui havent obtingut el 20,8% dels vots es consolidaria com el partit líder de l’oposició.

De fet, per tal d’agradar als socialdemòcrates, el candidat a canceller d’Alemanya es desdigué públicament en 24 hores d’una de les seves promeses electorals, tancar la porta a la immigració.

Aquest fet denota el gravíssim problema de fons que comporta una nova gran coalició entre la CDU/CSU i l’SPD, i és que la voluntat popular expressada a les urnes quedi de nou desdibuixada per un govern que insisteix a mantenir-se rigorosament alineat amb l’establishment polític, ideològic i mediàtic que encara impera a Europa.

De fet, la catastròfica coalició de “govern semàfor” entre socialdemòcrates, verds i liberals, que ha estat la causant d’accelerar el deteriorament econòmic d’Alemanya des del 2021, fou una aliança contra-natura feta possible únicament perquè els tres partits acceptaren esdevenir els defensors del status quo polític, econòmic i ideològic-mediàtic.

Les negociacions que seguiren a les eleccions europees del passat juny també marcaren una distinció clara entre les opcions polítiques compatibles amb l’establishment i les alternatives.

Per tal de mantenir-se a la cadira, i amb l’excusa de “salvar Europa”, els partits vulneraren de nou la voluntat popular expressada a les urnes i s’inventaren una altra coalició Frankenstein entre populars, socialistes, ecologistes i liberals europeus. Aquesta ha permès a una política tan grisa i desgastada com Ursula von der Leyen mantenir-se al capdavant de la Comissió Europea durant cinc anys més.

Es podria adduir que Alemanya és un cas diferent perquè la cultura de l’estabilitat i les coalicions que permeten garantir-la hi estan profundament ancorades.

Això no obstant, una altra gran coalició entre el centredreta i el centreesquerra alemany podria marcar el cant del cigne dels partits tradicionals europeus en quedar en evidència que el que en realitat defensen és únicament el statu quo, i que els seus discursos electorals no són més que això, narratives concebudes per a guanyar eleccions, i que després es desen tranquil·lament en un calaix.

Per la seva banda, la mateixa líder de l’AfD, Alice Weidel, ja ha pronosticat que els principals beneficiats d’una gran coalició centrista serien ells, Alternativa per Alemanya.

Estàs d'acord que Europa assumeixi la plenitud dels compromisos militars que tenia els EUA amb Ucraïna?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.