El concepte de policrisi, encunyat el 2022, ja es queda curt per descriure la gran disrupció que viu Occident. Una realitat que es pot resumir en tres C: crisis, col·lapses i conflictes.
No calen anàlisis acurades per constatar-ho: n’hi ha prou amb observar els titulars dels diaris de només dos dies.
Trump, Veneçuela i la submissió europea
Un exemple paradigmàtic és el vídeo surrealista de Trump a Gaza, presidit per una enorme estàtua daurada de la seva pròpia figura. Més enllà de l’escàndol moral que això pugui representar, cal reflexionar sobre el tipus d’imaginari que porta algú a considerar positiva aquesta mena de propaganda personalista.
Alhora, aquest mateix personatge ha impedit que les petrolieres nord-americanes facin negoci amb Veneçuela, una decisió que l’administració de Biden, mai va adoptar per no enfrontar-se a aquest poderós lobby.
Mentrestant, els EUA han confirmat la seva postura hostil envers la Unió Europea, imposant aranzels generals del 25%, que se sumen als ja aplicats a l’acer i l’alumini. Per acabar-ho d’adobar, Trump ha afirmat sense embuts que la UE es va crear per “fer la guitza als Estats Units”.
Potser per això, en un fet insòlit, el secretari d’Estat nord-americà ni tan sols ha trobat temps per reunir-se amb la representant de Relacions Exteriors de la UE, que estava de visita a Washington esperant aquesta trobada. Un gest que deixa clara la minsa influència política de la Unió en la nova administració nord-americana.
Ucraïna, Rússia i el pols per les terres rares
Sembla que avancen els acords entre Ucraïna i els EUA per l’explotació de les seves terres rares, un recurs estratègic clau. Tanmateix, Rússia espera que les negociacions no arribin a bon port i ofereix a Washington un acord alternatiu amb les seves pròpies reserves d’aquests minerals essencials.
D’altra banda, Putin ha declarat que no acceptarà tropes europees a Ucraïna, tot i que no ha exclòs presències d’altres països. Aquesta posició es basa en la tesi russa que considera Europa, com a membre de l’OTAN, un agressor potencial. En el fons, aquesta doctrina és equiparable a la que mantenen els EUA respecte a Centreamèrica i Sud-amèrica.
El no-reconeixement d’aquesta realitat per part d’Occident és una de les causes de la guerra d’Ucraïna i del risc de conflicte a Europa. Ara, la resposta europea consisteix en desplegar avions de combat Rafale amb capacitat nuclear a Alemanya, com a mesura dissuasòria. Encara no està clar si aquesta decisió es materialitzarà, però sí que revela una mentalitat de confrontació que s’allunya de la tradició diplomàtica europea de la postguerra i que pot ser altament perillosa.
Europa enmig de dues crisis: Rússia i els EUA
Com pot la Unió Europea pretendre mantenir un pols nuclear amb Rússia i, alhora, entrar en un conflicte polític i econòmic amb els Estats Units? Aquesta doble confrontació és, com a mínim, temerària.
Mentre als EUA s’accentua la reversió de l’hegemonia de la ideologia de gènere i les polítiques woke, el Tribunal Suprem ha desmantellat les quotes de diversitat en l’ocupació, per considerar-les discriminatòries. Això suposa un canvi radical en la política nord-americana, que marca un gir de tendència respecte als últims anys.
Espanya: un PP paralitzat i un PSOE embardissat en la corrupció
Mentrestant, a Espanya, el Partit Popular es troba encallat en la seva pròpia contradicció. El seu líder, Feijóo, s’ha convertit en un cadàver polític insepult, arrossegant el partit cap a una crisi d’estratègia. Ara mateix, el PP intenta marcar perfil oposant-se a la condonació del deute autonòmic acordada pel govern de Sánchez amb ERC, una mesura que s’ha estès a totes les comunitats autònomes a través del FLA estatal.
En una maniobra insòlita, el PP ha abandonat el Consell de Política Fiscal i Financera en senyal de protesta. Però aquesta estratègia els situa en un dilema: ara, cada comunitat haurà de decidir si vol acollir-se a la mesura o no. Això deixa en evidència els presidents autonòmics del PP, que hauran d’escollir entre oposar-se al govern central o acceptar uns recursos econòmics que beneficien els seus territoris.
A més, no està clar que el govern de Sánchez aconsegueixi aprovar la mesura al Congrés, ja que els seus socis mostren reticències. Junts per Catalunya considera insuficient la condonació de 18.000 milions d’euros i exigeix la quita total dels 80.000 milions de deute català. Tanmateix, les amenaces de Puigdemont cada vegada tenen menys credibilitat.
L’erosió de l’Estat de dret i la corrupció sistèmica
Aquesta setmana hem assistit a un nou escàndol judicial: el jutge instructor del cas contra el fiscal general de l’Estat ha declarat que la màxima autoritat fiscal és la principal sospitosa de la filtració de proves en el cas. Malgrat això, el fiscal general no dimiteix i el govern de Sánchez el continua protegint, portant la credibilitat del sistema judicial espanyol a mínims històrics.
Si aquest escàndol hagués esclatat a Hongria, la Unió Europea ja hauria intervingut. Però la inacció davant Espanya demostra el biaix ideològic de les institucions europees a l’hora de valorar l’Estat de dret en els diferents països.
Mentrestant, la corrupció continua sent una constant en el govern de Sánchez. L’empresària Carmen Pano ha confirmat davant el Tribunal Suprem que va lliurar diners en efectiu a la seu del PSOE seguint instruccions d’Aldama, un presumpte delinqüent.
L’estratègia de colonització política de Sánchez segueix el seu curs: recentment ha nomenat Carlos Ocaña, un amic personal i col·laborador en la seva tesi doctoral, vicepresident de Telefónica. Aquest moviment s’emmarca dins l’estratègia del govern de controlar empreses estratègiques, un procés que va començar amb la destitució de l’antic president Pallete i la imposició de Murtra, un home de la confiança del PSC.
El feminisme radical es gira en contra de Podemos i Sumar
La legislació inspirada en el feminisme de gènere continua cobrant víctimes dins dels seus propis cercles. Ara, qualsevol acusació, provada o no, és suficient per destruir la carrera política o professional d’una persona.
Després de la caiguda d’Errejón, el següent afectat ha estat Juan Carlos Monedero, que ha vist suprimida la seva docència a la Universitat Complutense de Madrid.
Un article recent de Xavier Melero a La Vanguardia titulat “Rubiales i el sexe”, analitza amb ironia com la ideologia ha transformat el Codi Penal fins a convertir-lo en una font d’injustícies. Un text que mereix una lectura atenta per comprendre fins on ha arribat aquest fenomen.
Loading ...
