Eleccions a Alemanya: més enllà de les xifres, qüestions clau.

Primer, els resultats

• CDU/CSU, resultat actual: 28,6% dels vots, una variació de +4,5 punts percentuals respecte a l’elecció anterior. Se situa per sota del consens de les enquestes (30%). En escons, suposa un augment d’aproximadament 12, pendent encara dels resultats definitius, i n’aconsegueix 208, marcant una distància històrica amb el seu competidor habitual, la socialdemocràcia.
• AfD (Alternativa per Alemanya): l’ha votat un de cada cinc alemanys: 20,8% dels vots. A més de ser la segona força superant la històrica socialdemocràcia, és el primer partit als lands que corresponen a l’antiga República Democràtica Alemanya. Variació: +10,5 punts, passant de prop del 10,3% en l’última elecció. Les previsions demoscòpiques van encertar de ple, així com amb els socialdemòcrates. Han passat de 77 escons el 2021 a 151, duplicant-los i guanyant prop de 74 escons addicionals.
• SPD: actualment 16,4% dels vots. Variació: –9,3 punts, caient des del 25,7% (el seu pitjor resultat en la història des de la unificació). Fins ara, la seva pitjor xifra havia estat el 2017 amb el 20,5% dels vots. A començaments de segle se situava a prop del 40%. Ha patit una caiguda dramàtica de diputats, ja que n’ha perdut 85, aconseguint només 125.
• Els Verds 11,6% dels vots. Variació: –3,2 punts (anteriorment prop del 14,8%). Perden, però resisteixen millor la caiguda que els altres socis de govern (liberals i socialdemòcrates). Han quedat per sota de les previsions, que els donaven una mitjana del 13%. Perden 8 diputats dels 93 que tenien.
• Die Linke: obté el 8,8% dels vots. Un èxit, perquè la variació (+3,9 punts) és un ascens notable per a un partit tan petit, que a més competia amb un altre partit d’esquerres, l’Aliança Sahra Wagenknecht (BSW, amb un 4,97%), que en principi no ha entrat al Parlament per poc, ja que es necessita el 5% dels sufragis. Encara podria fer-ho en el recompte final o si aconsegueix tres diputats en les eleccions a cada districte electoral uninominal, que es regeix per una fórmula majoritària a l’estil anglès. (A Alemanya, la meitat dels diputats s’elegeixen per llistes de partits en cada land i l’altra meitat per vot unipersonal en cada circumscripció; si s’aconsegueixen tres diputats per aquesta via, es té dret a recollir la proporció de diputats que li correspon pel resultat obtingut, encara que no arribi al 5% dels vots en l’elecció per llistes de partit). Ara augmenta 25 escons, sobre els 39 que tenia.
• FDP (4,3%): no va superar el llindar mínim del 5% per entrar al Parlament i, juntament amb els socialdemòcrates, són els grans perdedors.

Amb aquests resultats, la suma de CDU/CSU i SPD arriba a 208 + 121 = 329 escons, cosa que els dona la majoria absoluta (la necessària és 316) per governar sense requerir un tercer partit. Si finalment entrés BSW, aquesta majoria de dos podria resultar insuficient, encara que per molt poc.

Les previsions

L’escenari previsible és una altra vegada una gran coalició CDU/CSU amb l’SPD, un clàssic alemany, que tindria al davant una oposició molt crescuda a ambdós extrems de la cambra. Així, Die Linke a l’esquerra i Alternativa per Alemanya a la dreta són els que han obtingut millors resultats relatius, mentre que la coalició de govern estaria formada per una socialdemocràcia esgotada i uns democratacristians que segueixen sense assolir el 30% de suport. El fet que Alternativa sigui el primer partit del què va ser Alemanya Oriental augura una profundització de les diferències territorials, a més de les polítiques.

A més, ara començarà la gran batalla a la UE per establir el pressupost del període 2028-2034, un dels més difícils de la història, fet que pot incrementar la tensió al Parlament i dins la mateixa coalició governamental.

S’ha produït una reconfiguració del panorama polític:

• L’extrema dreta ha duplicat la seva quota de vot, passant de prop del 10% a més del 20%. Aquest ascens representa un canvi substancial en l’equilibri polític i evidencia una radicalització de l’electorat conservador.
• Derrota històrica de l’SPD: amb una caiguda de més de 9 punts (del 25,7% al 16,4%), ha obtingut el seu pitjor resultat des de la postguerra, plantejant seriosos dubtes sobre la seva capacitat per competir en el futur i el seu paper en la política alemanya.
• Els Verds han perdut suport, mentre que Die Linke ha recuperat terreny, cosa que suggereix una reconfiguració en l’esquerra i una major fragmentació del vot progressista.
• Major polarització: l’ascens fort de l’AfD i la pèrdua dràstica de suport de l’SPD indiquen un desplaçament del centre polític i una creixent polarització. Això podria traduir-se en debats més tensos i una política més fragmentada.

Grans reptes per a la nova administració: Tot i que la gran coalició entre CDU/CSU i SPD assegura una majoria al Parlament, l’afebliment de l’SPD podria limitar la seva capacitat per influir en l’agenda i obligar els conservadors a prendre decisions unilaterals en temes crítics com immigració, economia i política exterior.

Implicacions per a Europa i l’Atlàntic: el discurs de Friedrich Merz apunta a reforçar l’autonomia europea i a reduir la dependència dels Estats Units, en un context de tensions geopolítiques i pressió d’actors externs (com la influència de figures vinculades a Trump o Musk). Això podria desencadenar una reorientació en les relacions internacionals d’Alemanya.

Risc d’estabilitat interna: la combinació d’una participació elevada (82,5%) i uns resultats molt polaritzats planteja el repte d’un govern que, tot i tenir majoria, haurà de gestionar tensions internes i atendre les demandes de grups dissidents, especialment si l’AfD decideix utilitzar la seva posició enfortida per pressionar en futures negociacions o en el debat públic.

Conclusió

El triomf de Friedrich Merz i la reconfiguració del Parlament reflecteixen no només un canvi en les preferències electorals, sinó també un moment de transició en el sistema polític alemany, amb profundes implicacions tant a escala interna com per a la política europea i internacional.