Una Alemanya en crisi concorre a unes eleccions anticipades aquest diumenge. La decisió va ser presa fa mesos pel canceller Scholz en constatar les dificultats de govern que formava en coalició amb els verds, després d’haver expulsat del govern els liberals, per la seva oposició a les polítiques econòmiques.
Quan el canceller socialdemòcrata va convocar les urnes, sabia que era pràcticament impossible que repetís com a primer ministre, segons la coincidència generalitzada de les enquestes.
Alemanya concorre a aquestes eleccions amb un marc inèdit. D’una banda, viu immersa en una crisi econòmica que no és de naturalesa conjuntural, sinó que qüestiona fortament tota la base i l’estructura productiva d’aquell país, que continua sent el líder econòmic d’Europa.
Això és quelcom extraordinari. No és la primera vegada que Alemanya pateix una crisi important, però sí que és l’única que afecta profundament les seves estructures productives, el seu retard tecnològic, el cost de l’energia i les dificultats per exportar, quan aquesta ha estat sempre una gran carta a jugar.
Per si no fos prou, la política transgressora de Trump ha revolucionat el camp magnètic que guiava Alemanya en la seva política internacional i europea: l’existència d’una sòlida aliança atlàntica i d’un paraigua militar protector. També d’una identitat de criteris i objectius amb l’administració de Washington. Tot això ha saltat pels aires.
El seu aliat bàsic tradicional, França, governada per Macron, es troba en hores baixes, vivint una crisi institucional com mai havia tingut la Cinquena República, que manté una ficció representativa al Parlament fruit del sistema majoritari a doble volta. Perquè amb qualsevol altra modalitat majoritària o proporcional, qui estaria al govern seria el partit de Le Pen.
En aquest context, les dades de les dues últimes enquestes realitzades els dies 20 i 21 ofereixen el resultat següent: la victòria serà per la CDU i la CSU, la Democràcia Cristiana alemanya i bavaresa. El seu marge es mou entre un 28% i un 31%.
Si el resultat bascula cap al mínim del marge, serà dolent. Si supera el 31%, serà extraordinàriament bo i possiblement indicarà que Alternativa per Alemanya, el partit de l’extrema dreta, s’ha desinflat, cosa que en aquestes dues últimes enquestes no apareix per enlloc, ja que el situen sòlidament assentat en un mínim del 20% i fins i tot pot arribar al 21%. Si superés aquesta última xifra, seria difícil no assumir que ha d’existir algun tipus de pacte entre els dos primers partits.
La socialdemocràcia no ha aconseguit remuntar i ha pagat la factura de no haver governat bé. Es manté entre el 15% i el 16%, una xifra que ja feia temps que s’anunciava.
Per la seva banda, els verds se situen entre el 14% i el 13%. Aquestes petites diferències d’un punt entre els dos partits no són banals, perquè no és el mateix que la seva suma superi la de la CDU-CSU o que se situï per sota. No és que tinguin possibilitats de formar govern, però simbòlicament marcarien una igualtat entre els democristians, futurs governants, i els qui han governat fins ara.
Die Linke, “L’Esquerra”, es mou entre el 6%, que seria un resultat discret, i el 8%, que li asseguraria un bon paper electoral.
I aquí s’acaba la representació, que es limita a 5 partits, cosa que pot traduir-se en un pes notable per a l’extrema dreta, ja que pot tenir en proporció més escons que vots, atès que aquests es repartiran entre els partits amb representació. Això és així perquè la legislació estableix la necessitat d’assolir un mínim del 5% dels vots.
Ni els liberals ni l’altre partit d’extrema esquerra, BSW, però antiimmigració i partidari d’arribar a acords amb Rússia, arriben a aquest llindar. L’enquesta d’última hora els dona a tots dos un 4,5%, és a dir, que hi són a prop, i si assolissin representació parlamentària tampoc no seria una gran sorpresa.
A tot això, cal afegir que en el sistema electoral alemany l’elector té dos vots: un que apunta a una llista de partit comuna a tota Alemanya i els escons de la qual es reparteixen d’acord amb el nombre de vots obtinguts, però l’altra meitat aproximadament de la Cambra s’elegeix en petites circumscripcions individuals per sufragi directe, és a dir, en un sistema majoritari pur com el que existeix, per exemple, al Regne Unit.
Això pot fer que una persona voti una llista política d’un partit i un candidat que no és d’aquest partit a la seva circumscripció. És una possibilitat, però en la pràctica no es dona gaire. Si un partit no arriba al 5%, però té 3 representants per la via directa, llavors obté una representació parlamentària addicional proporcional al nombre de vots que ha aconseguit.
El cordó sanitari cap a l’extrema dreta fa que, amb aquests resultats, sigui previsible una vegada més la formació d’una gran coalició entre democristians i socialdemòcrates, una fórmula recurrent que alguns analistes critiquen perquè consideren que està en l’arrel de l’immobilisme tecnològic i econòmic d’Alemanya.
Si fos així, l’oposició quedaria en mans dels dos extrems: Alternativa per Alemanya i Die Linke, la qual cosa tampoc no seria un escenari excepcionalment bo, malgrat que el seu pes parlamentari seria tan petit que el govern majoritari funcionaria amb una gran placidesa parlamentària, cosa que li permetria desenvolupar les polítiques que considerés adequades, en la mesura que socialdemòcrates i democristians es posessin d’acord en el govern.
Loading ...
