Segons assenyalen les enquestes, l’habitatge s’ha convertit en un dels grans problemes que uneix la majoria dels ciutadans; l’altre és la política i en aquesta relació ja podem trobar part de la resposta del desastre fruit de la total carència d’una política territorial, a escala espanyola i catalana, i urbanística pel que fa a Barcelona. El que repercuteix als tres nivells territorials en el desastre específic de l’habitatge, que paga ara les conseqüències d’una acumulació de greus errors polítics:
- El primer, la insuficiència de l’oferta no només social sinó general.
- Les limitacions de sòl disponible per a la construcció.
- El llarg i burocràtic procés que acompanya la construcció d’un nou edifici.
- La doble aposta pel turisme i la immigració massiva.
- Polítiques públiques que fan recaure la solució, fins i tot en la seva dimensió social, en l’agent privat en lloc d’en les respectives administracions.
- I, com a conseqüència final, el retraïment de l’oferta al mercat de lloguer.
A tot això, s’hi ha de sumar el problema dels treballadors espanyols, que no és el d’un nombre excessiu d’hores de treball, sinó els sous baixos.
Per situar una referència, Barcelona, que és el nucli del dinamisme econòmic català, encara no ha recuperat el sou mitjà en termes de poder adquisitiu de 2010. En valors absoluts la xifra en hostaleria, una de les ocupacions més nombroses a la ciutat, és de només 20.234 euros a l’any, i la mitjana global per a treballadors entre 25 i 29 anys és de 25.888 euros, segons les dades de l’Ajuntament. Qui pot pagar un lloguer o estalviar per comprar un pis en aquestes condicions?
A tot això Barcelona ha afegit un urbanisme, el de Colau ara aturat, però que no ha retrocedit, el dels eixos verds (perquè en realitat són això i grans mançanes) que ha servit per gentrificar zones de la ciutat disparant els lloguers i desplaçant activitats i veïns de tota la vida, com ha passat a la zona del Mercat de Sant Antoni i al carrer Consell de Cent, el més gran dels eixos verds realitzats. La Casa Orsola és conseqüència de bona part d’aquests absurds polítics.
La Casa Orsola, ubicada al número 122 del carrer Consell de Cent a Barcelona, va ser construïda el 1909 (tot i que algunes fonts n’indiquen 1913). Originalment, va ser dissenyada per allotjar els treballadors de la Fàbrica Orsola Solà i Cia, una empresa de mosaics hidràulics. L’edifici, encarregat per Giovanni Orsola, compta amb 27 pisos i 4 locals, i destaca per la seva façana verda i la seva decoració modernista.
L’octubre de 2021, l’empresa Lioness Inversions va comprar les dues finques que componen la Casa Orsola i va decidir no renovar els contractes dels inquilins, amb l’objectiu de reformar els habitatges i convertir-los en lloguers temporals. La intenció era destinar els pisos a lloguers de curta durada, triplicant el preu que pagaven els residents originals.
Aquestes bones perspectives de mercat venien determinades per la transformació de Consell de Cent, a més de les condicions generals del mercat de l’habitatge de Barcelona, on els vectors turístic i immigratori pressionen al màxim, el primer amb els pisos turístics, el segon al mercat de lloguers més baixos; un terç de la població de Barcelona ha nascut a l’estranger.
Això va desencadenar un conflicte entre els propietaris i els inquilins, que es van unir per lluitar contra els desnonaments i l’especulació immobiliària.
Intervenció de l’Ajuntament
Una forta mobilització veïnal i del Sindicat d’Inquilins, destacant el cas de Josep Torrent, un professor de 49 anys que portava 22 residint a l’edifici. El seu desnonament, programat inicialment per al 31 de gener de 2025, va ser ajornat en diverses ocasions gràcies a la pressió social i les protestes, convertint-se en un emblema de la resistència contra la gentrificació, que en part el mateix govern municipal ha generat.
El 7 de febrer de 2025, l’Ajuntament de Barcelona va anunciar la compra de la Casa Orsola en col·laboració amb la fundació Hàbitat 3, una entitat del Tercer Sector. Aquesta adquisició es va realitzar mitjançant una “fórmula social col·laborativa” per un import de 9,2 milions d’euros, un 30% per sota del valor de mercat a l’Eixample.
En aquesta operació l’Ajuntament va aportar el 49% de l’import i Hàbitat3 el 51% restant. Aquesta estratègia busca no només resoldre la situació de la Casa Orsola, sinó també establir un model reproduïble per a futures intervencions en casos similars, enfrontant la crisi de l’habitatge i l’especulació immobiliària a Barcelona. Per afegir més contradiccions, Ada Colau, amb Collboni de tinent d’alcalde, va rebutjar fer-se càrrec de l’habitatge uns pocs anys enrere per un import inferior a l’actual.
La compra té com a objectiu protegir els inquilins actuals, tant aquells amb contractes indefinits com els que es troben sense contracte des de 2023. Els problemes que presenta aquesta intervenció són molts:
- És arbitrària, i oportunista. Per què aquest cas i no altres molts, amb veïns en situacions econòmiques molt més dolentes?
- Situa un precedent. Si no s’actua en termes semblants, en un futur existirà una discriminació.
- Planteja un problema objectiu. La majoria, per no dir tots els inquilins de la Casa Orsola, tenen rendes superiors a les que s’exigeixen per rebre ajudes per l’habitatge en qualsevol de les seves fórmules. Si romanen en un habitatge públic serà un favoritisme flagrant, si els desnonen estaran com abans.
- No tots els inquilins són iguals. N’hi ha de lloguer de tota la vida, però també de temporada i un parell d’okupes. Com abordarà la qüestió el govern municipal és una dada desconeguda.
Els diners que maneja l’alcalde Collboni no són seus, no els pot gestionar a la seva manera; no els pot disposar a cop de mitjans de comunicació de manera arbitrària i confusa. Ha tingut anys per trobar una solució i no ho ha fet.
Sí, la casa Orsola és un exemple del que no ha de ser la política en termes generals i específics d’urbanisme i habitatge.
Loading ...
