Ens trobem davant la fi de l’època dels líders guaperes que va inaugurar Obama? Tot sembla indicar que sí. Aquest president dels Estats Units, que va guanyar la presidència per primera vegada el 2008, va marcar l’inici d’una estètica distintiva de poder personal liberal d’esquerres. Jove, guapo, eloqüent i negre. Quan votaven per Obama, molts no ho feien per entusiasme cap al Partit Demòcrata o per la seva plataforma política. La persona era el missatge.
Tots els principals moviments esquerrans occidentals han intentat replicar l’autoritat carismàtica progressista d’Obama, el seu cesarisme d’esquerres. El món està ara ple de polítics i ex-polítics que són imitacions d’Obama: Emmanuel Macron, Jacinda Ardern, Pedro Sánchez, Sanna Marin, etc. Tots encaixen en un motlle similar. Són polits, progressistes i guaperes. Estan per sobre i, de vegades, menyspreen l’aparell del seu propi partit polític, fins al punt que se’ls acusa de centralitzar el poder, d’envoltar-se d’aduladors i d’actuar com a autòcrates.
Saben com parlar amb confiança i eloqüència, fins i tot quan pronuncien una prosa ambigua i sense compromisos. Aquesta presentació és intencionada. I ningú es va esforçar més per dominar-la que Justin Trudeau. Trudeau és la personificació arquetípica d’aquest model, tant pel seu atractiu inicial com per les seves profundes debilitats. A més, tenia l’avantatge del seu cognom.
Trudeau va oferir als canadencs l’oportunitat d’escollir el seu propi quasi-Obama: amb turbants a l’estranger i banderes de l’arc de Sant Martí a casa, Trudeau es va presentar com l’anti-Trump, i els liberals al Canadà i als Estats Units s’ho van empassar. Era ferventment pro-LGTB i proavortament, i va impulsar un experiment nacional de suïcidi assistit que es va transformar en eutanàsia aconsellada per l’estat.
El cesarisme d’esquerres va aconseguir mostrar la irrellevància del conservadorisme dels anys vuitanta.
Trudeau mai no va complir la seva promesa del 2015 de mantenir els dèficits anuals per sota dels 10.000 milions de dòlars. Però, quan van arribar les eleccions del 2019, Trudeau presidia un escàndol, una economia feble i uns votants de classe treballadora enfadats.
En el paradigma marxista, la ideologia de la classe dominant distreu de l’explotació econòmica. Si aquesta crítica funciona en algun país occidental, és al Canadà. En l’era Trudeau, la ideologia de la culpa blanca va distreure l’atenció de l’augment del cost de la vida, un govern disfuncional i uns serveis públics i de salut deficients. La ideologia multicultural del govern canadenc tampoc no va enganyar el nombre sense precedents d’immigrants que Trudeau estava deixant entrar.
Avui, Trudeau està dimitit i les perspectives del seu partit, el Liberal, són de les pitjors de la seva història. Les Jacinda Ardern i Sanna Marin, en llocs tan diferents com Nova Zelanda i Finlàndia, que van ser estrelles del firmament progre, van ser en realitat flors d’un dia, van arrossegar els seus partits a la derrota i avui la dreta governa en ambdós països. Macron ha portat França a una crisi extrema, no només política, sinó institucional—els mecanismes de la V República estan profundament qüestionats—, social—la fractura interna és molt gran—, i econòmica—el seu deute públic ja supera l’espanyol.
Només Sánchez, amb una minoria majoritària, que viu a expenses de tallar el pernil en què han convertit el país a llesques i repartir-lo en cada votació, aguanta, envoltat d’un grup de fidels, on com mai resulta evident que abunden les persones amb mals instints, aquelles per a les quals la fi justifica els mitjans, i la fi resulta només el seu propi profit.
És Sánchez l’últim dels líders guaperes? Està proper el seu final polític? O continuarà anys i anys tallant el pernil?
Loading ...
