La malversació és un delicte tipificat però també expressa un concepte: disposar indegudament dels recursos públics, de la funció de les institucions. I aquesta és la situació que pateix Catalunya sense donar lloc a grans reaccions. Tothom està massa entretingut amb el judici, i els que no hi estan, no els importa massa que l’autogovern es deteriori i el país perdi capacitat. Mentrestant la realitat ens glopeja sense aturador.
Nissan ha retirat una nova línia de fabricació de vehicles, la furgoneta dièsel, que s’afegeix a la pèrdua de dues línies més anteriors. De fet, la factoria treballa a un terç de la seva capacitat. És un llindar que ja té conseqüències sobre els treballadors i la indústria auxiliar, i que acosta al tancament si el sector continua anant malament. El govern català es manté al marge, i el Parlament de Catalunya ho ignora; fins i tot, els sindicats sembla que donin per inútil reclamar que la Generalitat actuï. En un altre moment de la nostra història recent, el debat i la gestió haurien estat intensos.
Una crisi industrial. Inofensiva o greu. Està fora de discussió que estem abocats a una crisi industrial. El quart trimestre del 2018 la renda generada pel sector va ser negativa en 1,5% interanual, conseqüència del fort descens de desembre (-11%). És una tendència a més, que fa quatre mesos que dura. Al mateix temps s’alenteix el creixement de les exportacions catalanes en relació a les espanyoles. Si a Espanya 2017/18 han crescut un 2,9%, a Catalunya només ho han fet un 1,1% Per a un país industrial com el nostre tot pinta un problema seriós. Què ens diu el govern català? Res, zero, és el gran mut.
El 2006 va néixer amb gran entusiasme l’Institut de Medicina Preventiva Personalitzada del càncer a Can Ruti. Una iniciativa puntera, a la qual s’han destinat 6 milions d’Euros. Ara, reduït a la mínima expressió, el govern català deixa que mori d’inanició. Només espera la jubilació immediata del seu director, el científic Manuel Perucho, que va ser recuperat i fitxat específicament per aquest projecte quan treballava a l’Institut Burnham en la Jolla California, com a responsable del programa de genètica i epigenètica del càncer. Els diners i el treball fet es perdrà, i amb ell, l’actuació en un terreny tan decisiu del futur com és la medicina predictiva. Desapareix en el més gran dels silencis.
El CONCA, Consell Nacional de la Cultura i les Arts, una iniciativa de la presidència de Maragall, desenvolupada per Josep Maria Bricall el 2009, a semblança de la institució britànica de les arts i les lletres, havia de donar lloc a un nou estadi de les polítiques culturals. Avui s’entona el seu rèquiem. Va començar amb 15 milions d’Euros, avui són tan sols 1,5 milions. La institució britànica disposa d’1, 5 euros per habitant, la catalana la dècima part, setze cèntims. Junt amb la seva degradació econòmica, la seva desaparició institucional. Inicialment tenia onze membres, el 2011 en varen dimitir de cop deu. Artur Mas, aleshores president, va remodelar la institució reduint els seus components a set. Avui, per dimissions i baixes tan sols en queden tres, i com no té quòrum, no pot prendre decisions. Però, no passa res.
I com a corol·lari d’una radiografia de pocs dies, el president de la Generalitat, Joaquim Torra, es dedica a fer declaracions que són una gran carta de presentació per a Catalunya: “El Parlament Europeu és un titella de la dreta espanyola”
Tot plegat, i molt més, és també una forma de malversació dels béns comuns dels catalans.
